dilluns, 18 de febrer del 2019

Contem històries de dones d'ara i d'ací



La meua àvia paterna va tindre vuit germans i germanes, i l’única d’elles que encara viu, amb
93 anys, és la meua tia àvia Carmen. No vaig conèixer a la meua àvia, però amb Carmen
sempre he tingut una relació nét-àvia.
Ella va nàixer al 1925 en Calamocha, en temps de Primo de Rivera, i poc després va viure la
República i la Guerra Civil, esdeveniment del que ella guarda una sèrie de records, cap d’ells
positiu: una nit, els feixistes van anar al poble i van treure a déu homes a colps de les seues
cases, un d’ells germà de Carmen. Ella va li va tapar els ulls a la seua neboda per a què la
xiqueta no veiés com l’Exèrcit franquista s’emportava al seu pare. Van dir que se’ls amportaven
a la presó de Terol, però els van afusellar de camí.
La família va patir fam a la postguerra, i al 1960, Carmen va traslladar-se a Londres per a
treballar (des de cuinera d’un convent fins a netejadora d’un hospital), i allí va casar-se amb
Higinio, un cambrer madrileny.
Van retornar junts a Espanya al 1975, any de la mort de Franco (encara que no va haver-hi
relació) i ella va treballar al barri de Natzaret com a cuinera en un col·legi de monges. Va
retirar-se uns anys després i des d’aleshores rep dues pensions, una espanyola i altra britànica.
Actualment, Higinio està a una residència, i ella té a casa la companyia d’un periquito.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Maria Mercé-Marçal

 La germana, l’estrangera Tot el llibre és en blanc i els camins invisibles que he deixat rere meu se’ls ha menjat, rabent, el caragol del t...