Supose
que una mai s’acostuma a perdre. Això de deixar anar l’orgull i
la dignitat i donar allò que tant t’ha costat obtindre, no és
fàcil. Però gens fàcil. Sentir com les llàgrimes cauen mentre
altres celebren que han guanyat em porta a pensar en les persones que
organitzen aquestes creuades. Amb la incertesa de si guanyaràs o
perdràs, per què arriscar-se? Per què posar al límit els recursos
dels quals disposa el poble i les vides que estan en joc per a que
tu, home que viu protegit les 24 hores del dia, que no li manca res
del que necessita o desitja, que atén als ciutadans i ciutadanes des
d’una alta cadira i baix d’una immensa corona, puga controlar a
més persones i disposar de més terres que explotar? Més és més?
De veres?
 |
| Setge de Barcelona |
Pensar-ho
queda bé, però sent qui sóc, més ben dit, sent el que sóc, dona,
no arribaré enlloc. Ni amb paraules ni amb fets. Si per intentar
impedir que les noves banderes onegen als carrers he hagut de
disfressar-me d’home, trobar qui recolze les meues idees serà
gairebé impossible. No sóc ningú, i la gent ho sap. Està assumit.
Rectifique, sí que sóc alguna cosa; sóc l’ésser que els barons
busquen per casar-se o la diana a la qual llancen les seues
ximpleries. Podria resumir-me en això, un objecte que de vegades
parla, on els homes poden provar a dir els nous adjectius que han
inventat i veure la meua reacció. És cansat, ho he d’admetre. Ara
he d’aguantar que a cada lloc on vaig, algú té alguna cosa a dir
sobre mi. Un somni que tinc és que açò no continue, vull dir,
quina necessitat hi ha d’estar en tensió tanta estona? I en tensió
dic pel somriure que he de fingir, hem de fingir, per no paréixer
filles del diable. Odiós.
Berta López Camins, 1r Batxillerat A
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada