La mini empresària amb trets feministes

Hi havia una vegada una xiqueta nascuda en una família normal que vivia en un poble xicotet d’Albacete i estava formada per la mare, el pare, la germana major Isabel i el germà major Marcelino. Els temps en què vivien no eren els millors, ja que el país havia passat una guerra i estava dirigit per un militar que es va proclamar “president”. Quan va complir els tres anys, es mudaren a un lloc on anaven els immigrants a Barcelona perquè al poble els anomenaven “rojos”, ja que el pare havia lluitat al bàndol republicà i l’havien empresonat a un camp de concentració a Zaragoza.

Església gòtica de San Martín, La Gineta

Mancava la llibertat i es violaven els drets humans. La diferència de gènere era bastant evident: les dones a casa i els homes a treballar. Però la nostra xiqueta, a la que anomenaven Maruja i que més tard s’assabentà del seu vertader nom, Ángeles, no entenia la raó per la qual ella havia d’encarregar-se de la llar amb sa mare i sa germana, mentre el seu germà i el seu pare s’asseien al sofà. Sempre ho preguntava i, de resposta, rebia colps. Només tenia huit anys quan abandonà l’escola i començà a preparar-se per ser una dona de casa. Als nou anys cuidava de la seua nova germaneta i preparava el dinar, mentre la seua mare cosia i el pare, el germà i la germana treballaven fora.

Quan tenia setze anys, es mudaren a un altre poble on es quedaren per sempre. Allà començà a treballar en una fàbrica de sabates, però de seguida la canviaren a administració.

No li agradava la idea de ser submisa i, sempre que tenia l’oportunitat, reivindicava el seu dret a ser lliure. Li encantava anar a ballar i un dia el pare no li deixà anar perquè plovia i contestà: “Doncs si demà plou, tampoc aniré a treballar.” PUM! Ja imaginareu quina va ser la resposta.

Ball de San Cugat

Malgrat el curt temps d’escolarització que va tindre Ángeles, res li va impedir per obrir la seua pròpia guarderia. Va estudiar un FP del que aleshores s’anomenava puericultura (educació infantil), però per portar-la necessitava a algú amb carrera universitària i es va juntar amb una dona que sí en tenia títol. Nens i nenes es va fer popular al lloc on vivia amb la seua nova família composta pel seu marit, la seua filla gran i el seu fill menut. Va traspassar-la perquè el seu marit li demanà treballar amb ell al negoci familiar, ja que confiava en el seu treball.

Quan ja era major, als 41 anys, va tindre el seu tercer fill i montà un bar anomenat Don Batido. El local mancava de cuina, així que Ángeles feia el menjar a casa i el portava al bar. Ací l’ajudaven la seua filla i el seu fill, tot un negoci familiar. Va haver de tancar el bar per la feinada que portava, ja que al mateix temps, portàven una botiga tipus basar i perquè la seua filla havia marxat a estudiar a la universitat i amb el seu fill no tenien prou. Com a cul inquiet, no podia resistir-se a tindre un altre negoci: va obrir una parada al mercat. Però una cosina li va aconseguir un lloc a l’aeroport, on treballava de nit netejant les cuines i els bars.

Va haver de retirar-se perquè patia una malaltia als ossos i als tendons de les mans. Li varen donar la baixa definitiva, però aconseguí un treball on no havia de treballar amb les mans; era supervisora de dones de la neteja en diferents empreses.

Deixà de treballar, però mai va deixar de cuidar la seua família i reivindicar els seus drets com a dona. Ángeles és lliure.

Berta López Camins, 1r Batxillerat A