Bonjour Tristesse

                             

                                      Bonjour tristesse

 



 Françoise Sagan (21 de juny del 1935 - 24 de Setembre de 2004) va ser una escriptora francesa i també cineasta, inclosa a la generació de la Nouvelle Vague de cineastes françesos dels anys 50. Aquesta generació trencava amb les estructures tradicionals del cine francés.

He triat Bonjour tristesse perquè em sembla una novel.la molt interesant tant pel transfons sociopolític que atravessa a la burgesia hedonista, com el transfons filosòfic que atravessa el conflicte entre la idea del plaer del instant i la idea de ser moralment correcte, com pel transfons poètic a les descripcions estètiques i sentimentals.

A l'argument una adolescent d'uns 16 anys i el seu pare, burgesos, itinerants i bohemis, es dediquen a viure una vida luxosa i dedicada al plaer del instant, beure copes en festes de rics o en xalets al mar. Hi ha dos dones a la vida del pare, una primera amant més jove i una dona més major amb aqui, en principi, va a casar-se.

A la novel.la he gaudit, per damunt d'altres coses, l'estètica francesa i les descripcions tan poètiques i des d'un punt de vista no-adult de tot el que envolta a la personatge principal.

 

El vigilant en el camp de sègol

EL VIGILANT EN EL CAMP DE SÈGOL

Autoria: Jerome David Saligner (New York 1919-Cornish 2010)

Idioma: anglés

Data de publicació: 16 de juliol de 1950

El vigilant en el camp de sègol és una novel.la d’EEUU 
actualment coneguda com a novel·la de culte.

Està narrat en primera persona pel protagonista Holden
Caulfield. Aquest personatge s’ha convertit en una icona de rebeldia adolescent.

Aquesta novel·la va generar controversies pel seu llenguatge provocador i per parlar sense pèls en la llengua sobre la sexualitat i l’ansietat adolescent, a banda de per 
referències al tabac, l’alcohol…

ARGUMENT

La història comença un poc abans de Nadal amb Holden escrivint per recomanació del 
psicòleg. Comença la narració explicant que l’havien expulsat del col.legi per ser un alumneproblemàtic. En teoria s’ha de quedar en el centre fins al dimecres, però a causa d’una 
discusió que manté amb el seu company d’habitació, decideix marxar abans. Aquest jove 
està caracteritzat per tindre mals resultats acadèmics (l’han expulsat diverses vegades de 
diferents centres), i per creure que la majoria de la gent és falsa (menys certes persones, 
com els seus germans, als quals admira i estima). Narra diverses situacions que viu amb 
diferents persones, però aixó no és el que interessa realment del llibre, sinó els diàlegs que manté i els pensaments que li ronden el cap. El personatge diu diverses vegades que està boig.

IMPORTÀNCIA DE LA NOVEL·LA

Algunes de les raons per les que la novel.la es va fer tan coneguda, a part de per ser un referent per a la rebeldia adolescent, son:

-J.D Salinger mai no va voler que la seua novel.la es duguera al cine, però molts protagonis-tes de pel.licules prenen a Holden com a referència. A més, el  personatge i el llibre en 
general ha inspirat a cantants, escriptors…

-Es diu que van escriure una seqüela del llibre 30 anys després, però que Salinger va 
denunciar.

-Mark David Chapman, assassí de John Lennon, va dir en la declaració: ”Estoy seguro de que la mayor parte de mí es Holden, el personaje personal del libro. El resto de mí debe de ser el diablo”. 
Aquest no era l’únic assasí que declarava que estava obsessionat amb el llibre.

AUTOR

Altre motiu pel qual el llibre va adquirir tanta fama, va ser pel misteri que s’amagava darrere de l’autor. No es tenen moltes fotos d’ell, i només van poder fer-li una entrevista en el New York Times, en la qual va dir:

“Hi ha una pau meravellosa en no publicar. És pacífic, tranquil. M’agrada escriure. Adore escriure. Però escric per a mi mateixa i per al meu plaer.”

Salinger, despres de la publicació del llibre, es va mudar a una casa del camp, cosa que coincideix amb el que declara Holden al final del llibre, dient que li agradaria viure en una casa apartada de la 
civilització el que li quedava de vida, per a no tindre que mantenir 
converses estúpides.

La filla de Salinger va escriure un llibre contant algunes coses de la seva vida, cosa amb la que no estic d’acord, ja que va en contra de
la voluntat de Salinger. Per resumir, era un home solitari i moltes 
actituds estranyes.

CONTEXT

Aquest llibre tracta temes que no eren comuns en l’època en què es va escriure, per això va generar tanta fascinació entre els i les adolescents. Tractava temes com la sexualitat, les 
crítiques al món i la moral dels anys 50, reflexava inquietuds i angúnies que tant 
identificaven als adolescents i tractava el tema de l'enfrontament entre el món dels joves i 
els adults i el desig universal de no crèixer. Tot això contrasta amb l'època que s'estava 
vivint. La segona Guerra Mundial va provocar una crisi social i econòmica que potser va
influir, com en moltes altres persones, en la forma de pensar de Salinger.

Ressaca

Després de l’èxtasi

sempre torna

la ressaca de dolor,

dolor suïcida,

de por,

por veroç,

de tistresa,

tristesa nua.

Formant cicatrius internes.

Mai acaben els malsons

i menys quan estic desperta.

Ho tenim clar

sobreviure

no es viure.

Charles Baudelaire

 

Charles Baudelaire va ser un poeta francés. Es incluït en els poetes maldits de França del segle XIX, degut als continguts melancòlics i despressius de la seua literatura i la seua vida bohemia acompanyada del consum de drogues, les quals han sigut claus en la obra de Baudelaire per l'estudi que ha fet l'autor d'elles.



                                                 Lletanies de Satan

Oh tu, el més bell dels Àngels i el més savi,
oh Déu privat d'elogis, i per la sort traït,

Satan, pietat d'aquesta meva gran misèria!

Oh Princep de l'exili, tu, víctima d'un tort
i que, vençut, et recuperes, sempre fort,

Satan, pietat d'aquesta meva gran misèria!

tu que ho saps tot, gran rei de coses subterrànies,
domèstic remeier dels grans ofecs dels homes,

Satan, pietat d'aquesta meva gran misèria!

 tu que als leprosos i tot, als pàries maleïts,
ensenyes per amor l'amor del Paradís.

Satan, pietat d'aquesta meva gran misèria!

 

Renée Vivien

Renée Vivien

Renée Vivien, nascuda amb el nom de Pauline Mary Tarn (Londres, Anglaterra, 11 de juny de 1877-París, 18 de novembre de 1909), fou una poeta britànica que va escriure les seves obres en francès.

Vivien va néixer al si d'una família rica, de pare britànic i mare nord-americana, a la localitat de Jackson (Michigan). Va créixer a París i Londres, i després d'heretar la fortuna del seu pare als 21 anys, va emigrar per instal·lar-se definitivament a França.

A París, la manera com Vivien es vestia (a vegades, amb robes d'home) i vivia era tan notòria dins el moviment bohemi com ho eren els seus versos. Va viure com a lesbiana sortida de l'armari i va mantenir una relació important amb l'escriptora i hereva nord-americana Natalie Clifford Barney. També va desenvolupar una obsessió que perduraria durant la resta de la seva vida per la seva amiga d'infància i veïna, Violet Shillito, una relació que mai es va consumar. L'any 1900, Vivien va abandonar aquest amor cast quan va conèixer Natalie Barney. L'any següent, Shillito va morir de febre tifoide, una tragèdia que Vivien, corroïda per la culpa, mai va superar.

A finals de 1901, la tempestuosa i, a vegades, gelosa relació amb Natalie Barney, ja havia acabat. Vivien va considerar les infidelitats de Barney massa estressants. Després de trencar amb ella, va ser Natalie Barney qui mai es va resignar a la separació. Va fer tot tipus d'esforços per recobrar Vivien fins a la seva mort. Això va incloure enviar amics comuns a visitar-la (per parlar bé d'ella) per dur-li flors i cartes demanant a Vivien que reconsiderés la seva decisió.

Vivien era una dona de món i molt culta, especialment per ser una dona a finals de les èpoques victoriana i eduardiana. Va passar hiverns a Egipte, va visitar la Xina i explorar l'Orient, com també Europa i els Estats Units. Els seus contemporanis la van considerar bella i elegant, de cabells rossos, ulls marrons amb centelleigs de color daurat en els iris, de parlar suau i presència andrògina.

La causa de la seva mort va ser reportada en el seu moment com a "congestió pulmonar", però el més probable és que es degués a una pneumònia complicada per l'alcoholisme, l'abús de drogues i l'anorèxia nerviosa. Va ser enterrada al cementiri de Passy, ​​en la mateixa zona residencial on va viure.

Durant la seva curta vida, Vivien va ser una prolífica poeta que va ser coneguda com la "musa de les violes", títol provinent del seu amor per aquest tipus de flors. La seva obsessió per les violes (com també ho va ser pel color violeta) era un record de la seva amiga d'infància, Violet Shillito.

Pequeño poema erótico 

Y echo de menos a Safo y la busco. 

… Y echo de menos y busco tu dulce beso. 

¿Qué mujer sabría complacerme y apaciguarme? 

¿La que trajera las voluptuosidades antiguas 

Sobre los labios sin maquillaje e iguales a los tuyos? 

Lo sé, mentías, tu risa sonaba hueca, 

Pero tu beso fue lento, estrecho y sabroso, 

Se demoraba, y ese beso alcanzaba el alma, 

Pues fuiste a la vez la serpiente y la mujer. 

Pero acuérdate de la forma que te amé… 

Yo, ¿ya no soy nada en tu carne? 

Si jamás Lloraste mi nombre en el instante sin defensa, 

Acuérdate de ese grito seguido de un gran silencio. 

Ya no sé amar los bellos cantos ni los lirios 

Y mi casa se parece a las grandes necrópolis. 

Yo que querría cantar, permanezco muda. 

Yo deseo y busco y sobre todo echo de menos…

Marina Tsvetàieva

Marina Ivànovna Tsvetàieva (9 d'octubre de 1892 - 31 d'agost de 1941) fou una poeta russa, considerada entre les més originals del segle XX a Rússia.
Filla d'un professor especialitzat en Belles Arts, va estudiar a Moscou i en la Sorbona i va viure molts anys en l'estranger. És considerada com una de les figures més rellevants de la literatura russa del segle XX. Va ser una dona de passions categòriques, voluntariosa i resolta. Tota la vida va sentir per Pasternak afecte, a pesar de ser casada amb un oficial de l'exèrcit tsarista. La seva obra no va ser ben vista per Stalin i el règim bolxevic. 
La seva rehabilitació literària va iniciar-se en la dècada de 1960. La poesia de Tsvetàieva brolla a partir d'una complicada personalitat de dona excèntrica i d'un disciplinat ús de l'idioma. Entre els temes de l'obra, destaquen la sexualitat femenina i la tensió de les emocions privades de la dona. Va emigrar a l'estranger en 1920 i va tornar a Rússia en vespres de la guerra contra el feixisme hitlerià, a què hi havia maleït en els seus versos quan es trobava encara en l'emigració. El maig de 1922, Tsvetàieva i Alya van deixar la Unió Soviètica i es van reunir amb Efron a Berlín. En aquesta ciutat, va publicar els reculls Separació, Poemes a Blok i el poema La donzella del The Tsar. L'agost d'aquell mateix any, la família es va traslladar a Praga. El 31 d'agost de 1941, Tsvetàieva es va penjar. La van enterrar al cementiri de la ciutat dos dies després, però no se sap exactament on es troba la tomba. S'ha rumorejat sovint que no es va suïcidar (sembla que agents de l'NKVD van entrar a la casa i la van forçar a suïcidar-se). No s'ha pogut corroborar aquesta versió.


“EL TEU NOM, UN OCELL A LA MÀ...”

El teu nom, un ocell a la mà,
el teu nom, tros de gel a la llengua.
Un sol, únic moviment dels llavis.

 (Yuri Annenkov, Desnudo recostado)

El teu nom, amb les seves cinc lletres.
Piloteta atrapada a ple vol,
picarol platejat a la boca.

Quan es llança al llac silent la pedra,
fa un sanglot com qui diu el teu nom.
En el lleu ressonar de peülles,
en la nit, el teu alt nom retruny.
I ens el diu igualment a les temples
el cruixit del gallet que espetega.

El teu nom –però, oh, impossible!-,
el teu nom és com un bes als ulls,
en el fred dolç d’immòbils parpelles,
el teu nom és un bes a la neu.
Glop gelat i celest de la font.
És profund, amb el teu nom, el son.

          (Júlia Ferrer / Ricard San Vicente)

Emily Brontë

Emily Brontë (30 de juliol de 1818-19 de desembre de 1848) va ser una poeta i novel·lista britànica, pertanyia al moviment romancista i les seves obres eren principalment de ficció, ella era germana de Charlotte Brontë i d'Anne Brontë.

Després de la mort de sa mare i les seues dues germanes majors en un pensionat, son pare i la seua tia materna, van decidir deixar als infants una gran llibertat. Aleshores Emily va crear junt amb Charlotte, Anne i el seu germà Branwell un món imaginari: Angria, on es desenvolupaven les històries que ells inventaven. Més tard, Emily i Anne van fer pinya, creant els països de Gondal i Gaaldine, segons sembla més austers i més realistes.

Va escriure molta poesia utilitzant els personatges del país imaginari de Gondal, o relativa a la seua experiència personal amb la natura o a les seues opinions filosòfiques. Alguns dels seus poemes relaten experiències de tipus místic.

Emily i les seues germanes van decidir editar l'any 1846 un volum amb llurs poemes, assumint elles el cost de l'edició, a causa dels prejudicis de l'època, van utilitzar pseudònims masculins, i així Emily esdevingué Ellis Bell, també va publicar l'any següent la seva única novel·la Cims borrascosos que va obtenir cert èxit i que es l'obra més destacada de l'autora.

Finalment va morir de tuberculosi el 19 de desembre de 1848 i està soterrada a la fossa familiar de l'església de St. Michael and All Angels, a Haworth, Yorkshire de l'Oest.

Remembrança

Tan i tan fred sota la terra, i molta neu al damunt,
allunyat, tan allunyat, i fred en l’horrible tomba!
¿És que he oblidat, amor únic, què he de fer per estimar-te,
separada al fi per l’ona del temps que tot ho separa?
¿Ara, quan em trobo sola, no em volen ha els pensaments
alts per damunt les muntanyes, cap aquella riba nord,
per llurs ales descansar on bruc i falgueres tapen
per sempre el teu noble cor, per sempre, per sempre més?
Tan i tan fred sota la terra, i quinze desembres ja
en quests turons s’ha fos per ser noves primaveres:
és fidel, naturalment, tota ànima que recorda
després de llarguíssims anys de canvis i patiments!
Amor dolç i jovenívol, perdona si jo t’oblido,
mentre els forts corrents del món se m’enduen mar endins;   

Pintura Spring de Gabriel Balazs

altres desigs i esperances em vénen preocupar,
sols desigs que et cobricelen, però que no et feriran!
No ha existit després cap llum que m’il·luminés el cel,
mai no ha brillat un matí resplendent com fou aquell;
tota ma felicitat devia a la teva vida,
tota ma felicitat en ta tomba és sebollida.
Quan el temps de daurats somnis s’hagué, però, esvanit,
i ni la desesperança podia tot destruir,
aleshores vaig aprendre com podem amar la vida,
sempre més forta, i sense l’ajut de cap esperança.
I vaig contenir per fi plors de passió inútil,
i arranqui ma voluntat del delit per encalçar-te,
negant-li severament l’anhel ardent d’apressar-se
cap al fons d’aquella tomba que ja era més que meva.
Encara ara no goso deixar-lo esllanguir del tot,
no goso al dolor lliurar-me del record que m’embolcalla;
després d’haver begut tant de la més divina angoixa,
com puc cercar altre cop el món que em sembla tan buit?

Traducció per: Francesc Parcerisas

Pagina: Visat