TOT AÇÒ QUE JA NO POT SER - VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

TOT AÇÒ QUE JA NO POT SER

Vicent Andrés Estellés

Et besaria lentament,

et soltaria els cabells,

t'acariciaria els muscles,

t'agafaria el cap

per a besar-te dolçament,

estimada meua, dolça meua,

i sentir-te, encara més nina,

més nina encara sota les mans,

dessota els pèls del meu pit

i sota els pèls de l'engonal,

i sentir-te sota el meu cos,

amb els grans ulls oberts,

més que entregada confiada,

feliç dins els meus abraços.

Et veuria anar, tota nua,

anant i tornant per la casa,

tot açò que ja no pot ser.

Sóc a punt de dir el teu nom,

sóc a punt de plorar-lo

i d'escriure'l per les parets,

adorada meua, petita.

Si em desperte, a les nits,

em desperte pensant en tu,

en el teu daurat i petit cos.

T'estimaria, t'adoraria

fins a emplenar la teua pell,

fins a emplenar tot el teu cos

de petites besades cremants.

És un amor total i trist

el que sent per tu, criatura,

un amor que m'emplena les hores

totalement amb el record

de la teua figura alegre i àgil.

No deixe de pensar en tu,

em pregunte on estaràs,

voldria saber què fas,

i arribe a la desesperació.

Com t'estime! Em destrosses,

t'acariciaria lentament,

amb una infinita tendresa,

i no deixaria al teu cos

cap lloc sense la meua carícia,

petita meua, dolça meua,

aliena probablement

a l'amor que jo sent per tu,

tan adorable! T'imagine

tèbia i nua, encara innocent,

vacil.lant, i ja decidida,

amb les meues mans als teus muscles,

revoltant-te els cabells,

agafant-te per la cintura

o obrint-te les cames,

fins a fer-te arribar, alhora,

amb gemecs i retrocessos,

a l'espasme lent del vici;

fins a sentir-te enfollir,

una instantània follia:

tot açò que ja no pot ser,

petita meua, dolça meua.

Et recorde i estic plorant

i sent una tristesa enorme,

voldria ésser ara al llit,

sentir el teu cos prop del meu,

el cos teu, dolç i fredolic,

amb un fred de col.legiala,

encollida, espantada; vull

estar amb tu mentre dorms,

el teu cul graciós i dur,

la teua adorable proximitat,

fregar-te a penes, despertar-te,

despertar-me damunt el teu cos,

tot açò que ja no pot ser.

Et mire, i sense que tu ho sàpies,

mentre et tinc al meu davant

i t'estrenyc, potser, la mà,

t'evoque en altres territoris

on mai havem estat;

contestant les teues paraules,

visc una ègloga dolcíssima,

amb el teu cos damunt una catifa,

damunt els taulells del pis,

a la butaca d'un saló

de reestrena, amb la teua mà

petita dintre la meua,

infinitament feliç,

contemplant-te en l'obscuritat,

dos punts de llum als teus ulls,

fins que al final em sorprens

i sens dubte em ruboritzes,

i ja no mires la pantalla,

abaixes llargament els ulls.

No és possible seguir així,

jo bé ho comprenc, però ocorre,

tot açò que ja no pot ser.

Revisc els dolços instants

de la meua vida, però amb tu.

És una flama, és una mort,

una llarga mort, aquesta vida,

no sé per què t'he conegut,

jo no volia conèixer-te...

A qualsevol part de la terra,

a qualsevol part de la nit,

mor un home d'amor per tu

mentre cuses, mentre contemples

un serial de televisió,

mentre parles amb una amiga,

per telèfon, d'algun amic;

mentre que et fiques al llit,

mentre compres en el mercat,

mentre veus, al teu mirall,

el desenvolupament dels teus pits,

mentre vas en motocicleta,

mentre l'aire et despentina,

mentre dorms, mentre orines,

mentre mires la primavera,

mentre espoles les estovalles,

mor un home d'amor per tu,

tot açò que ja no pot ser.

Que jo me muir d'amor per tu.

Els amants d'Estellés

           

        No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l'amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peço d'una orella.

El nostre amor es un amor brusc i salvatge

i tenim l'enyorança amarga de la terra,

d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser,

que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs. 

                                                       
                                                           Vicent Andrés Estellés

 

Nit d'Estellés

LA VIDA CONTADA A UN NEN DEL VEÏNAT

I llavors, Déu li va donar

la Vida a l’home,

i era tan bella i delicada

que l’home no sabia

què fer amb ella

i sols era feliç dormint.

Al dematí, però,

tornava la congoixa

i li venia aquell

desig enorme de plorar,

i duia als seus braços la Vida

com qui duu un nen de bolquers,

com qui duu un setrill de nitroglicerina...

De vegades la duia com si fos un real

i volia mostrar-la,

però tots en tenien i no li feien cas,

i callava, tristíssim...

Ja t’has menjat el berenar?

Vicent Andrés Estellés

La nit d'Estellés

RES NO M’AGRADA TANT

Res no m’agrada tant

com enramar-me d’oli cru

el pimentó torrat, tallat en tires.

Cante, llavors, distret,

raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.

M’agrada molt el pimentó torrat,

mes no massa torrat, que el desgracia,

sinó amb aquella carn mollar que té

en llevar-li la crosta socarrada.

L’expose dins el plat en tongades incitants,

l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal

i suque molt de pa,

com fan els pobres,

en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

Després, en un pessic

del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,

agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,

eucarísticament,

me’l mire en l’aire.

De vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.

Cloc els ulls i me’l fot.

Vicent Andrés Estellés

M'aclame a tu

 M'aclame a tu mare de Terra sola,

arrape als teus genolls amb ungles brutes,

invoque un nom o secreta consigna,

mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat

segueix camins, segueix foscos camins,

m'agafe a tu, al que més estimava,

i cante el jorn del matí il.limitat.

El clar camí, el pregon idioma,

un alfabet fosforescent de pedres,

un alfabet sempre amb la clau al pany,

el net destí, la sendera de llum.

Sempre a la nit il.luminat enter,

un bell futur, una augusta contrada,

seràs el rent que fa pujar el pa,

seràs el sol i seràs la collita.

Seràs la fe i la medalla oculta,

seràs l'amor i la ferocitat,

seràs la clau que obri tots els panys,

seràs la llum, la llum il.limitada.

Seras confí on l'aurora comença

seràs forment, escala il.luminada.

Seràs l'ocell i seràs la bandera,

l'himne fecund del retorn de la pàtria,

tot esquinçat de l'emblema que puja,

seràs l'ocell i seràs la bandera.

Jo pujaré piament els graons

i en arribar al terme entonaré

el prec dels vents que em retornaves sempre.

Vicent Andrés Estellés

Mar Miralles Lozano

La nit d'Estellés

TOT ESPERANT ULISSES

Ones que vénen, mar que s'allunya,

tot és ben prop, tot és lluny.

Plors que s'enceten, riures que es moren,

quan creus que tens tot s'esmuny.

Verd el cel i fresc l'estiu,

jove el gran i cec l'altiu,

una taula fa de llit.

Desescric tot el que he escrit!

Un ocell baixa l'amor,

mils d'amors senten l'enyor,

un enyor se sent ferit.

Desescric tot el que he escrit!

Ones que vénen, mar que s'allunya,

tot és ben prop, tot és lluny.

Plors que s'enceten, riures que es moren,

quan creus que tens tot s'esmuny.

 

Plou de baix i ens mulla el cap;

juga i guanya qui menys sap;

el cor no vol dir el pit.

Desescric tot el que he escrit!

 

La raó es un moble vell;

manar vol qui duu el martell.

Amb el cap estabornit,

desescric tot el que he escrit!

 

Ones que vénen, mar que s'allunya,

tot és ben prop, tot és lluny.

Plors que s'enceten, riures que es moren,

quan creus que tens tot s'esmuny.

 

5 i 5 mai no en fan 10;

una església et marc el preu;

un canó apunta amb el dit.

Desescric tot el que he escrit!

 

Plora, plora, no hi ha draps;

ben i canta i trenca els plats;

l'estratègia es cou de nit.

Desescric tot el que he escrit!

 

Ones que vénen, mar que s'allunya,

tot és ben prop, tot és lluny.

Plors que s'enceten, riures que es moren,

quan creus que tens tot s'esmuny.

 

Que més puc cantar-vos ja?

si la festa no té pa;

el meu cap és un neguit.

Desescric tot el que he escrit!

 

La tristesa guanya el cant,

l'esperança és un infant,

llibertat: nom imparit.

Desescric tot el que he escrit!

https://lletra.uoc.edu/especials/folch/estelles.htm

La nit d'Estellés

BALLARINA NEGRA

 

Jo toque en tu la ràpida creixença

de l'arbre que ets, uns principis de selva,

ritus lunars, celeritats de fusta,

la sang veloç en allaus successives,

la saba en fils de nervis, de tendons

pertot arreu florint inesperats.

I encara més: com qui veu en el coure

el cor del llum, jo toque en tu la música,

contagiat i desbordat de sobte,

l'ull ancestral, l'originari riu,

la noció terrestre de la festa,

l'atracció de corrents o vertígens,

tu, ritme sols i d'una pell que crema

tan sols tocant amb la punta dels dits.

-

En temps antics, gravats minuciosos,

hi havia amants, i torres, i merlets,

i amor intens de plant irreversible,

i rius molt grans, i florestes propícies.

Creuava els anys el renill d'un cavall

com una font oculta entre les fulles

o com un nu de faig sota la lluna.

Aquest amor que per tu jo sent, fondo,

té en aquell temps l'arrel convulsa encara.

https://lletra.uoc.edu/especials/folch/estelles.htm

 

pujat per Guzmán Muñoz Gadea