CARTA

L'ANY 2000

Vaig preguntar a ma casa, que si algú coneixia el problema de l’any 2000 (l’efecte 2000), el problema que va creure la gent, que a la fi, no va a ser cap cosa.

Es basa en la tesis de que una vegada havien arribat al nou mil·lenni, vull dir a l’any 2000, els equips ho marcaŕíen com l’any 0, sense tenir en compte el canvi de segle. Que això significaria que el món informátic viviría tan sòls en l’any 1990. Siga, que van creure que tendríem que començar des de el principi una altra vegada amb l’informàtica, despŕés de tots els anys que portaven amb allò.

QUIM/QUIMA

 Tema a escogir:

Pàgina: 109 Xim no podia evitar que aquest pensament se li filtrés al cervell, com un corrent d’aire es filtra per les escletxes.

Els nostres pensaments, què són en realitat? Un problema més en la nostra vida? Un enemic perquè s’infiltra dins del nostre cap sense deixar passar les paraules o accions d’una altra persona o cosa? Una acció o pensament que no ens deixa estudiar?

Moltes vegades diem que el nostre pensament és allò que ha passat en un temps molt lluny o molt prop. Això ens causa un problema, ens causa malestar o benestar.

A més a més podría ser el nostre enemic. De fet molta gent ho pensa, ja que és una cosa que no pot eixir del nostre cap, com tal, sinó hem de donar-li temps per a que isca, i que per aquell tema, utilitzem un període de temps específic però sòls prestant atenció a aquell pensament que més ens causa pavor.

Li donem tantes voltes a aquell pensament, que no prestem atenció a les coses més importants que ens envolten.

La nostra ment és una ferramenta que ajuda a desenrotllar la nostra vida, és molt estranya i a la mateixa vegada fantástica. A vegades es descontrola, no la podem controlar correctament, i no obstant això altres vegades sí que podem evitar-ho.

Pel tant és millor no donar-li tantes voltes a les coses que no tenen molta importància, i les que sí la tenen, hauríem de buscar solucions.

DIÀLEG ENTRE XIMA I OLYMPE

Xima: Què podria fer per a seguir endavant?

Olympe: confiar en tu mateixa i que ningú et porte la teua opinió d’aquest cap tan innocent

Xima: quina?

Olympe: el de ser dona, el de vestir com vulgues, el de amar a qui més et complaga, el de ser lliure, el de creure més en tu…

Xima: és difícil

Olympe: cap cosa és difícil, si es vol es pot, res és impossible.

Xima: tens raó, però ningú em creurá.

Olympe: I com ho saps?

Xima: perquè no n’hi ha cap persona que pense com jo

Olympe: has preguntat?

Xima: no

Olympe: preciosa meua, sempre hi haurá una persona que tinga la mateixa opinió que tú, però tens por a compartir-la, pel que fa la situació d’ara, de que ja estem acostumats a que la dona s’haja apropiat de la casa amb els fills i el home tot el dia treballant, que per més que dir torna a casa amb la taula ja posada.

Xima: sí, tinc por, però no als homes sinò a que no puga tenir llibertat d’expressió o el què dirien a les meues intencions, pensaments...

Olympe: no li dónes tantes voltes al cap i comença a passar la veu, petita.

TINC POR

Tinc por
de no assolir les meues metes,
de no ser prou
per a mi mateixa,

Tinc por
de fallar
d'ensopessar-me,
por de no poder alçar-me.

Xima coneix a Olympe.Text teatral.

Una dona està donant un discurs enmig del carrer. Està de peu damunt d'una espècie de plataforma i l'envolten un grup de dones que escolten les seues paraules.

Les droits de la femme
et de la citoyenne
de Olympe de Gouges

OLYMPE: -cridant- Quins siguen els entrebancs que vos posen, està a les vostres mans poder enderrocar-los. Només heu de voler-ho!

Xima entra i s'apropa a escoltar.

OLYMPE: Dona desperta't; el repic de campanes de la raó es fa sentir en tot l'univers; reconeix els teus drets!

El grup de dones aplaudeix i se'n va cridant "Volem ser lliures! Volem ser lliures!". Xima s'apropa a Olympe i li pregunta sobre el seu discurs.

XIMA: Disculpe, qui és vosté?
OLYMPE: Sóc Olympe de Gouges, i vosté?
XIMA: Sóc Xima Bonfill, comtessa de Ponsa. M'ha interessat molt el seu discurs. Què ha passat? Veureu, no sóc d'ací i vaig un poc perduda.
OLYMPE: Fa un mes que es va publicar la Declaració de drets de l'home i el ciutadà i no apareix en cap moment la figura de la dona. Per tant, hui publique "Les droits de la femme et de la citoyenne"; 17 articles on proclame que la dona naix lliure i permaneix igual a l'home en drets.
XIMA: Li estic molt agraïda per donar-nos veu i portar la Revolució femenina. Si no li importa, l'acompanyaré en el viatge cap a la llibertat.
OLYMPE: Serà un plaer.

Xima i Olympe conversen mentre ixen de l'escena.

Estela Prieto i Berta López, 1r Batxillerat 

el pensament de quima

La meva patria, fa temps miraba aquestes homes y dones con prejudici creient que el passat era més gloriós que ara, però a soles era mi enyorança a la gent de la anterior epoca, creia que la gent d’ara era infantil, cruda i cridanera; que es deixaven anar per tonteries com l’honor i la caballería. i el rei més gloriós ques seus ascendent es un traicioner en tota regla. En l’edat del honor i estes coses el menys honorables es el rei.

I ara ho deu meu! ja és tard per al meu perdo, setjen la ciutat el caganers botiflers els reixos i les seves ànsies de poder, nosaltres vam coronar al nostre rei i sense pietat el seu fill en va tractar, no me imagine com ens tractara aquest rei afrancesat, si aplega a conquerirnos. 

No puc perdre el temps, podré ser jo l’unica que faci front aquesta injusticia, pero no puc tancar el ulls quan el meu poble es aterroritzat en els seus propis carrers. ( sense dubte va agafar una perruca , una casaca i el seu arcabús. es va enfilar al mur de la ciutat).

EN AQUEST LA PRINCESA ES SALVA A SI MATEIXA, AMANDA LOVELACE

a prende per cul la idea
de què n'hi ha
una cosa
com el destí,
de què existeix
una espècie de
pla misteriós,
de què hi ha un déu que
simplement
no ens dóna res
que no pugam
superar.

el dolor
no em va
fer
millor persona.
no em va
ensenyar a no
donar res
per fet.
no em va ensenyar
res
excepte com
tindre por
d'estimar algú.
sóc
massa
jove
per a estar tan
fotudament
trencada
i
si poguera tornar enrere
en el temps
i donar-me
a mi mateixa
la meua infància,
                                  ho faria.

Traducció: Tere C. Sauri.

1. 
   

Amanda Lovelace és una poeta americana autora de dos poemaris titulats En aquest la princesa es salva a si mateixa i En aquest la bruixa no crema. La seua poesia beu de l'estil de Rupi Kaur i, encara breu, conta sempre la seua història. Ja coneixia el primer poemari mencionat i vaig decidir donar-li una oportunitat. No va arribar a encisar-me com Kaur, però el poema que he escollit sí ho va fer.