Xima: Què podria fer per a seguir endavant?
Olympe: confiar en tu mateixa i que ningú et porte la teua opinió
d’aquest cap tan innocent
Xima: quina?
Olympe: el de ser dona, el de vestir com vulgues, el de amar a qui més
et complaga, el de ser lliure, el de creure més en tu…
Xima: és difícil
Olympe: cap cosa és difícil, si es vol es pot, res és impossible.
Xima: tens raó, però ningú em creurá.
Olympe: I com ho saps?
Xima: perquè no n’hi ha cap persona que pense com jo
Olympe: has preguntat?
Xima: no
Olympe: preciosa meua, sempre hi haurá una persona que tinga la mateixa
opinió que tú, però tens por a compartir-la, pel que fa la situació d’ara, de
que ja estem acostumats a que la dona s’haja apropiat de la casa amb els fills
i el home tot el dia treballant, que per més que dir torna a casa amb la taula
ja posada.
Xima: sí, tinc por, però no als homes sinò a que no puga tenir
llibertat d’expressió o el què dirien a les meues intencions, pensaments...
Olympe: no li dónes tantes voltes al cap i comença a passar la veu,
petita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada