Quan arribe el meu dia

La vida no és un camí de roses, és més aviat una cursa d’obstacles: alguns són insignificants i els passem de seguida i altres, en canvi, tenen l’alçada d’una muntanya i pareix que et van enfonsant fins a acabar amb la teua existència. I cal dir que aquesta cursa no és igual per a tothom: hi ha qui troba obstacles diem fàcils, qui pareix que té un dolent darrere d’altre i qui no ho té tot però pot respirar amb tranquil·litat perquè no hi ha grans amenaces. Jo sóc de les últimes, fins fa cinc mesos. Jo era de les que creia que anava a tindre un futur brillant i que podria amb tot, fins fa cinc mesos. Jo sempre he cregut en la superació personal i que res és impossible, però cinc mesos enrere el conte va canviar.

Recorde aquell dia perfectament. Era un dissabte qualsevol i estava a casa dinant amb la meua família. Fora feia un oratge perfecte, ideal per a donar un passeig. M’havia alçat cap a les deu i havia estat netejant la meua habitació. Havia estat ordenant el desastre d’habitació que tenia i em trobava perfectament, però després de dinar vaig començar a notar un malestar que pujava sense un principi clar ni un objectiu definit. Era com un cuc que recorria el meu cos i, a la vegada es feia més gran. Mai m’havia sentit així i em vaig espantar. La meua família em va tombar al sofà i vaig perdre la consciència. Em vaig despertar en el llit de l’habitació 326 de l’hospital Santa Fe, el que s’ha convertit en la meua casa. Porte al mateix llit des d’aleshores i la meua previsió és que quan isca, ho faré en un taüt. Aquell dia em diagnosticaren càncer de pàncrees, però estava amenaçant fortament al fetge. Perquè ho entengeu, la fotuda malaltia s’havia fet més forta i pràcticament no hi havia res a fer. Em varen fer mil proves i em prometeren acabar amb tot això el més ràpid possible, però porte cinc mesos i l’únic que ha canviat, a pitjor, ha sigut el percentatge de vida que em queda. Cada dia em trobe més fluixa i les esperances van desapareixent. La meua família no ho està passant gens bé. Els veig plorar, però fan com si no res i això em mata; molt més que les cèl·lules malignes que circulen pel meu cos. Quan he de passar per la sala on em posen el tractament tremole, plore, perquè és horrorós. El meu patiment està arribant a nivells inimaginables i, la meua paciència també.

Foto

Potser sonarà fatal o parega exagerada, però preferisc la mort a viure tot això. És que a cas això és vida? Per a què vull continuar en aquest món? L’únic que faig desperta és planejar el meu soterrament. M’agradaria que em vestiren de colors cridaners, groc per exemple, per celebrar el temps que he estat en vida. M’agradaria que sonara i tot el món ballara la cançó d’Ariana Grande Be Alright perquè diu que tot estarà bé i que no cal preocupar-se de res i perquè és la meua artista favorita. També m’agradaria que cada persona que hi estiga tinga un CD on només estiga una altra cançó d’Ariana, Breathin que parla de parar-se i respirar quan creiem que les coses van malament, per a quan s’enrecorden de mi i es penedeixen de qualsevol cosa que podrien haver fet o per a quan creguen que els obstacles de la seua cursa són impossibles de passar.

Quan arribe el dia, el meu dia, seré feliç i estaré plenament preparada, perquè res no desitge més que descansar en pau

Rashomon i altres contes

Ryūnosuke Akutagawa  fou el escritor de aquestos relats. pertenecient a la generació
 neorrealista que va sorgir a finals de la Primera Guerra Mundial. la seua obra era majoritariament relats curts basats en l'epoca feudal japonesa.

Ara hi vaig a parlar de el llibre en cuestio "Rashomon i altres contes" es una recopilacio de contes escrits per l'autor que tracten temes com: la crueltat, el desig y la locura.

Entre els relats que es poden llegir al llibre es poden trobar rashomon que titula la nobela; la naiz un conte una mica mes agradable que la resta; altres relats que parlen de violacions y el biombo del infern el qual nara la historia de la vida de un pintor que li varen encomanar pintar un biombo (una serie de tablons tots units amb bisagres els quals es utilizen per a ocultarse darrere a l'hora de cambiarse)
amb imagens delS narakas uns inferns budistes

LA COEDUCACIÓ

Per a començar, què és la

coeducació? La coeducació és un mètode d’intervenció educativa. Aquesta el que

busca o pretén és una igualtat entre els dos sexes, que no n’hi haja en ningun

xiquets com a xiquetes.

moment cap discriminació entre els sexes. Educar de la mateixa manera tant a

Per exemple, nosaltres tenim en el

cap que les dones són més sensibles, més fluixes, més tranquil·les, a canvi els

homes són més nerviosos, més freds, més bruts, pel simple fet de ser homes.

Això hem de canviar-ho.

Respecte a la coeducació, tots hem

de millorar moltíssims aspectes, ja que creiem que vivim en un món on la

igualtat ja està suficientment marcada en la nostra vida o ja sabem coeducar, i

no és així. Encara n’hi ha molta gent que no ha obert els ulls.

Moltes d’eixes persones de les que

hem parlat ara mateix no poden canviar aspectes de la seua infància perquè ja

estan acostumades. En la majoria dels casos van rebre una educació clarament

masclista, moltes vegades racista i a més a més xenòfoba.

Ara mateix, aquestes persones

veuen el món d’una manera completament distinta  i no s’atreveixen o el

seu entorn no els permeten descosir-se els ulls, mirar cap endavant i

oblidar-se d’eixa educació que van rebre quan van ser xicotetes.

Llavors, el que hem de fer per a

solucionar-ho és analitzar els nostres comentaris, pensar abans de dir qualsevol

cosa que puga ferir a l’altre sexe. Quan fem alguna activitat no agrupar-nos

per sexes i organitzant-lo sempre tot de manera igualitària.

Si almenys totes les persones del

món es quedaren encara que siga una cosa insignificant de la coeducació, a poc

a poc estaríem més a prop d’un futur millor.

La cultura perfecta

La cultura perfecta

Que és la cultura?Com és la cultura espanyola? Aquestes preguntes ens les vam estar fent a classe de literatura el divendres passat, en conclusió vam arribar al fet que la cultura espanyola és: toros, festa, paella, flamenc i migdiada. Després intentarem definir què és la cultura, i tots arribem a la mateixa conclusió: la cultura és el conjunt d'idees, tradicions i costums que caracteritzen a un país, ciutat o pobles.
La cultura té gran poder entre la societat, depenent d'on hages nascut i dels costums que tingues és més fàcil que sigues d'una manera. Per exemple els espanyols tenim fama de ser oberts i festers, en canvi els alemanys no, ells són més tancats i casolans. 
Com hem vist anteriorment la cultura és molt important i encara no conec cap que em semble prou bona, per això vinc a mostrar-vos com seria la cultura perfecta per a mi. Una de les coses que més m'agrada de la cultura espanyola és que celebre festivitats religioses, òbviament ara ho fan més per un motiu de festa que per un motiu religiós, i això és l'única cosa que no m'agrada i que canviaria. En la meva cultura perfecta la gent ho celebraria no per la festa, sinó per fe. Les dones seriem iguals als home, no estaríem sotmeses a una societat patriarcal, ja que des del col·legi ens ensenyarien igualtat i respecte entre homes i dones, i amb altres races i cultures. El maltractament animal estaria prohibit, no hi hauria cap festivitat que perjudique o que faci mal a un animal. Tots tindríem dret a estar amb qui vulguem sense ser jutjats. Una cultura sense rols de gènere, on et pugues vestir com vulgues i fer el que vulgues.
Això és una gran utopia, però si no lluitem per ella mai es complirà.

L'art d'entreguerres

El període d'entreguerres, especialment en el context de la cultura occidental, transcorre entre el final de la I Guerra Mundial (1918) i l’inici de la II Guerra Mundial (1939).                                                  

La societat del segle XX és materialista i consumista i l’art viu una transformació. L’expressió artística se centra en els sentits en compte de l’intel·lecte. La literatura i les belles arts, a més del compromís polític dels intel·lectuals, està marcat per les avantguardes clàssiques: el surrealisme, l’expressionisme i la Bauhaus. A partir del 1920 fins el 1939, l’estil de l’art déco, un moviment de disseny popular, uneix l'alta cultura amb la vida quotidiana.

L'arquitectura d’entreguerres pateix una gran transformació, des de les formes tradicionals fins als moviments d'avantguarda. Aquest canvi té una concepció més racional de l'espai i atén les noves tecnologies i la seua ubicació mediambiental. La principal tendència artística d’aquest període és el racionalisme, representat fonamentalment per l'Escola de la Bauhaus.

Algunes de les arquitectes més destacades d’aquest corrent són: Lilly Reich (Alemanya, 1885-1947), Charlotte Perriand (França, 1903-1999),  Denise Sctott (Zàmbia,1931) i Matilde Ucelay (Espanya, 1931-2008). Les tendències artístiques perden l'interès en l'objecte artístic, l'art tradicional anterior està centrat en l'objecte i ara es presta atenció al concepte. Hi ha una revaloració de l'art actiu, l'acció, la manifestació espontània i efímera, no comercial.

Apareix l’art conceptual, el videoart i el fluxus, una xarxa internacional d'artistes que composen i dissenyen, i se’ls coneix perquè mesclen mitjans i disciplines artístiques: música, literatura, performance, arquitectura i disseny. També destaca, en els anys seixanta, el happening, un esdeveniment artístic amb vindicacions sociopolítiques que es presenta com una obra d'art, similar a l'acció artística. Globalment, en tot el període hi ha dos grans moviments: les avantguardes i l'art postmodern.

El cinema és el gran passatemps popular i de consum. Les pel·lícules mudes creen grans obres mestres i donen pas a les sonores. El que li  interessa al cinematògraf és focalitzar la història a través dels conflictes dramàtics dels seus personatges. La intenció principal és mostrar al públic una visió crítica sobre les condicions de vida de la societat i provocar la reflexió de la gent.

Entre el cinema mut de temàtica social cal destacar Temps Moderns, una de les obres mestres de Charles Chaplin. En el tractament de la Primera Guerra Mundial del cinema sonor una obra clau és Senders de glòria de Stanley Kubrick; sobre l’adveniment del nazisme, El testament del doctor Mabuse, de Fritz Lang i sobre la Segona Guerra Mundial, The Thin Red Line (“La Delgada Línea Roja”), de Terrence Malick.

València, 31 de març del 2019

Mar Miralles Lozano

Capítol Quim Quima

Els tenalles del fred 

Manen a Quim a Mèxic on coneix a María Solano, una jove mestissa filla de Valentín Solano amb una índia de la zona. Aviat s'enamora d'ella i decideixen casar-se a l'església de Sant Fermín. Va ser unes noces senzilles, sense flors, ni música. Va durar poc però el que es va fer llarg va ser la lluna de mel. 
Després d'un llarg viatge per diverses zones de Mèxic decideixen embarcar a Espanya (Madrid), on Quim pren la decisió de retirar-se de l'exèrcit. Els tràmits de la retirada van ser llargs, i quan Quim es va dinar compte ja havien passat anys, i María cada vegada era més major. 
El somni de María era anar a Barcelona abans de morir, volia conèixer aquest lloc del qual Quim tantes vegades li havia parlat, així que Quim per a complaure a la seva dona decideix comprar uns bitllets de tren i portar-la a la ciutat.
María no aguanta el fred que fa allí, el passa malament, i cada vegada està més pàl·lida i arrugada. Quim intenta amb totes les seves forces que la seva dona no passi fred, però el seu esforç és en va, ja que el fred està pertot arreu. 
María intenta distreure-li de la preocupació que sentia ell per ella, i li parla de la inquietud que li provoca la negror de la ciutat. Quim procura tranquil·litzar-la explicant-li que és pel clima, però María no acaba de creure-l'hi. 
Cada vegada María està més trist i Quim s'adona que el problema més greu no el pot remeiar. La negror de la ciutat no és igual per a ell que per a ella, ja que Quim pot distreure's amb mil coses diàries; en canvi María no, ella passa hores i hores pensant com pot alliberar-se de la negror.
Quim troba una solució perquè María deixi d'estar preocupada, decideix treure-la a passejar, portar-la al cinema i una vegada a l'any anar a San Hilario a prendre les aigües. No hi ha esdeveniment artístic al qual la parella no vagi.
Durant la Gran Guerra María es va animar una mica. La ciutat estava transformada, plena de color gràcies als artistes que no podien actuar en les grans ciutats europees i es refugiaven a Barcelona. Cantaven, ballaven, i feien jocs amb les mans. Amb tota aquesta humanitat semblava que María ressuscitava, cada vegada li venia de gust fer més coses i un dia li va proposar a Quim anar a un cafè-concerto, Quim va accedir satisfet.
En una de les seves sortides María desapareix i Quim la cerca pertot arreu, però sense resultats, ja que no la va trobar per cap lloc. Quim no podia endevinar què havia fet en aquest petit lapse de temps que hi havia entre deixar-la al costat de la florista i fer quatre passos fins al cotxe. Va pensar que només hi havia una solució, llançar-se al carrer i començar a buscar-la.
Va entrar en un bar i va començar a preguntar per ella, a descriure-la. La descriu com era quan la va veure per primera vegada, jove; però ningú sap d'ella, l'única cosa que troba és a un home disposat a ajudar-lo a canvi de tres mil pessetes, un home anomenat Xesc. Van recórrer tota la ciutat, dies i dies. Van conèixer un ebenista i un topògraf. Una tarda van entrar a la botiga d'un fabricant de paraigües. L'amo de la botiga era vell i lluïa unes patilles tan arrissades que semblaven de llana. Aquest home tenia informació de María i li va dir que tornés demà, que ja s'encarregaria de l'assumpte. Quan van sortir de la botiga Xesc va aixecar la mà i li va dir a Quim que li donés els seus diners. Quim li va pagar les tres mil pessetes i es va adonar, sorprès, que li dolia pagar-les. Va pensar que potser per això fugia María, i es va prometre que si la trobava canviaria el món per a ella.
L'endemà fou a la botiga però María no estava, i Quim no va tornar a veure-la més.

OBLIDAR, PERDONAR?

Què pense de l'oblit? De vegades ho sé; d'altres, no. I això em fot massa.

Tinc, o tenia, una memòria molt bona. Recorde coses que altres persones no recordarien. Recorde a ma mare vestint-me quan tenia un any. Recorde a la meua iaia forçant-me a menjar un Petit-Suisse quan menjava encara menys que ara.Recorde quan estava al bressol a ma casa i em sentia petita en comparació, o siga que vaig eixir trepant. Va ser graciòs? Això no ho sé.

El cas és: estic començant a oblidar. I tinc por, perquè què sóc jo sense les meues vivències, sense els meus records? Això pensava. I m'acollonia.

Però, quan ets una persona amb tants traumes com jo, tens que començar a cuidar-te. I cuidar-te, de vegades, vol dir oblidar. No perdonar; això és una decisió personal segons la situació. Però sí oblidar i començar a pensar en les coses bones. En les que val la pena recordar.