Ressenya de "La poética de lo cotidiano" de Yasujiro Ozu

El llibre La poética de lo cotidiano. Escritos sobre cine és una recopilació d’articles escrits pel cineasta
japonès Yasujiro Ozu al llarg de la seua carrera, entre 1931 i 1962, any de la seua prematura mort. Està
dividit en tres parts: Conversaciones sobre mi oficio, que inclou també un parell d’entrevistes al director,
Unas palabras sobre mis películas, on analitza breument cada una de les seues obres, y Un arte rico en
variedad, on mostra la seua preocupació pel futur del cinema, i en particular del nipó.


Ozu, home d’una sensibilitat extraordinària i gran coneixedor de la natura humana, forma juntament amb
Kurosawa i Mizoguchi la Santíssima Trinitat del cinema japonès. Si bé a primera vista les seues
pel·lícules poden semblar inofensius exemples de costumbrisme fílmic, realment trobem una obra rica
en matisos, detalls, ironies, revolucionària en el seu moment. De fet, al principi els seus films poden
resultar xocants degut al seu hiperrealisme, ja que sembla que més que narrar, Ozu mostra, és a dir, és
com si es colés en una casa japonesa del anys cinquanta amb una càmera, i senzillament filmés la vida.
Ell mateix deia que el seu objectiu era “fer sentir l’existència d’allò que anomenem vida sense utilitzar
esdeveniments extraordinaris”, i a fe que ho va aconseguir.

Fotograma de Crepúsculo en Tokio (1957).

Ozu durant el rodatge de Cuentos de Tokio (1953).

Si bé va ser relativament oblidat després de morir, als anys 70-80 directors de la talla de Aki
Kaurismäki, Mike Leigh, Hirokazu Koreeda, Claire Denis, Jim Jarmusch i Wim Wenders (que va fer un
documental homenatjant a Ozu, Tokio-Ga, en el que diu que “si hi hagués alguna cosa com un tresor
sagrat del cinema, per a mí hauria de ser l’obra de Yasujiro Ozu.”) van reivindicar la seua influència, i
avui està considerat com un dels cineastes més grans de la història.

En el llibre parla tant de la seua vida com de la seua manera de fer cinema (no es pot entendre una
cosa sense l’altra), critica la suposada existència d’una “gramàtica del cinema”, és a dir, d’unes regles
que segons el cinema convencional americà s’han de seguir per fer una bona pel·lícula (regles que ell
mateix va desmontar per complet, tant en forma com en contingut), analitza la dicotomia entre ficció i
documental, i inclús anima als cineastes de la Nouvelle Vague.

Enllaç a un anàlisi visual dels plànols del director

Fotograma de Buenos días (1959).

Per últim, deixe ací tres fragments
especialment interessants del llibre:

“No estoy hecho para el melodrama. Es un
género que aprovecha la teoría de que a la
gente le gusta llorar al ver sufrir a otro que
está peor que ellos. Sus personajes suelen
ser estúpidos y carecen del más mínimo
sentido común. Las cosas que les ocurren
tampoco son normales. Yo no consigo
digerirlo. Si buscara que los espectadores
llorasen, quisiera que fuesen lágrimas de
verdad, y no las que provoca un agente
lacrimógeno.” (p. 50)

“Por lo que respecta a la música no se puede decir que sea yo un director complicado. Un buen
sonido, que no estropee la atmósfera y que no desentone con las imágenes, es suficiente para mí.
Pero no me gustan las selecciones musicales al uso: una melodía triste para una escena trágica, un
fragmento cómico para una escena de risa. Si se utiliza la música para dar énfasis a la escena, ésta
se vuelve de mal gusto. Una música ligera en una escena triste, al contrario de lo que se piensa,
puede aumentar el tono trágico.” (p. 51)

“El ritmo de los japoneses es, naturalmente, distinto al de los estadounidenses. Si se hiciera lo
imposible por alcanzar a toda costa el ritmo americano, el cine japonés dejaría de ser lo que es.
Yo preferiría que hubiera más pasión y más serenidad.” (p. 183)

Aquestos fragments mostren la manera de pensar del cineasta respecte a aspectes com la música i la
versemblança al cinema, així com la seua preocupació en relació amb el futur del cinema japonés, que
afortunadament encara té molt que dir, com demostren el ja mencionat Koreeda o Takashi Miike.

L'oblit

València, 29 d’abril del 2019

Tinc por, no sé si algun dia no pronunciaré el teu nom. M’aterra la idea de no recordar la teua cara, l’espessor del teu cabell, el color dels teus ulls, la redonor dels teus llavis, la forma de les teues orelles, l’olor del teu perfum, la suavitat de les teues mans, la llargària dels teus braços en abraçar-me, la delicadesa amb la qual em mires i em parles… I aquesta por ve pel temps. Sé que no ens veurem fins dins de molts mesos i potser en aquest temps m’oblide de la teua tendresa, perquè haja aparegut una altra persona. Sé el que sent per tu però, i si puc arribar a sentir el mateix per una altra persona? Una altra persona que no tinga la teua cara, que el seu cabell no siga espés, que tinga un color d’ulls estrany, que els seus llavis no siguen redons, que les seues orelles tinguen una forma normal, que el seu perfum siga massa fort, que les seues mans no siguen suaus, que els seus braços m’abracen com a una estranya, que no tinga delicadesa en parlar-me… Una persona que no sigues tu. I si, malgrat les diferències, aconsegueix esborrar-te de la meua ment? La ment és traïdorenca i allò que menys desitges oblidar, potser serà allò que menys recordes. L’oblit forma part de la naturalesa de la vida. Imagina recordar tot allò que vius: els records no ens deixarien viure. L’oblit, al cap i a la fi, és necessari per a la nostra existència, però hi ha moments que haurien de ser eterns. Com els matins d’estiu en la piscina. Com les vesprades fotografiant-nos l’un a l’altra i retratant el paisatge. Com les nostres nits a la llum de la lluna, gitats a terra mirant les estrelles i confessant-nos les nostres majors pors o els majors desitjos. M’agradaria que la meua ment fóra una càmera i poder gravar els moments que passe amb tu. De segur que així no tindria por d’oblidar-te. Però i si passa molt de temps sense que ens vejam i no siguem les mateixes persones que érem quan ens vam conéixer? I si ha arribat algú en la teua vida i t’ha canviat tant que ja no t’estime? I si físicament canviem tant que si ens creuem pel carrer, no ens reconeixem? És igual el que passe, que el temps canvia i ens porta a l’oblit. En conclusió, el temps i l’oblit sempre van junts.

És aquest el motiu d’aquesta carta. Dir-te que t’estime i que si t’oblide, ara et recorde com la cosa més bonica que m’ha passat.

Records,

Berta.

Foto

Berta López Camins, 1r Batxillerat A.

Ressenya Casa de nines

Casade nines és dels llibres més importants de l’autor noruec Henrik Ibsen (1828-1906). Durant la seua producció, l’autor es trobava a l’inici d’una de les etapes més fructíferes de la seua producció dramàtica: els drames moderns o drames domèstics (1877).

L’escriptor d’aquesta obra teatral va publicar-la l’any 1879 i s’estrena per primera vegada al Teatre Reial de Copenhaguen el 21 de desembre d’aquell mateix any. Quan encara no havia passat un any des de la seua publicació, ja comptava amb tres edicions en noruenc i havia estat traduïda a l’alemany, l’anglès, el finès i el suec. Això converteix l’obra d’Ibsen en la més traduïda, més representada i més discutida. La traducció al català en l’editorial Les Eines està feta per Feliu Formosa amb la col·laboració de Carolina Moreno.

Aquest text teatral es desenvolupa en un mateix espai, la casa de la parella, aparentment feliç, de Torvald Helmer i Nora Helmer. Són marit i muller i s’estimen molt; estan enamorats. Tenen tres fills que passen la majoria del temps amb la mainadera, Anne-Marie. Al senyor Torvald Helmer l’han fet director d’un banc i, com és normal en aquella època, la senyora Nora Helmer no treballa. Ara que estan presentats els personatges, faré un resum de l’acció:

Nora es troba a casa una nit de Nadal i apareix de cop una vella amiga, la senyora Linde que ve buscant treball perquè el seu marit, com s’havia ficat en tants negocis insegurs, va perdre la seua fortuna al morir i, a més ja no havia d’ajudar a sa mare que estava malalta, ja que també va faltar i tampoc havia de cuidar als seus germans perquè s’havien fet grans i eren independents. Nora li demana al seu marit que li done a la seua amiga un lloc en el banc i aquest accepta. Al mateix temps que ve Kristine, la senyora Linde, entra també un amic de la família, el doctor Rank que mentre elles parlen ell està amb el senyor Helmer.

Foto

Nora i Kristie no es veien des de feia molts anys i han de contar-se moltes coses. Nora li explica que quan el seu pare estava malalt, el seu marit també es va posar malalt i els metges deien que havia de marxar de viatge per curar-se. Les dones no podien demanar préstecs al banc sense el permís del seu marit o el pare, i com no volia preocupar a cap dels dos, va buscar el seu propi mètode per aconseguir els diners i salvar-li la vida al seu marit. Així que li demanà diners a un home que era procurador, però signant un contracte.

A arrel d’aquesta història s’esdevenen diverses accions misterioses que desemboquen en un final molt inesperat.

He de dir que he gaudit molt d’aquesta lectura i que la recomane cent per cent. El que m’ha agradat, sens dubte, ha sigut la clara evolució que pateix el personatge principal, Nora, i les conseqüències que es desenvolupen amb les decisions que pren amb el canvi de percepció de si mateixa i de les relacions que manté amb la gent del seu voltant. També m’ha agradat perquè tracta el tema de les relacions tòxiques i la mania que tenen moltes persones quan s’endinsen en una, de pensar que l’altra persona és de la seua possessió, com un objecte. De fet, el títol del llibre és Casa de nines perquè la protagonista, Nora, es sent utilitzada com una nina primer per part del seu pare i després pel seu marit.

Un altre tema que tracta és la tradició en la societat, com per exemple el fet que la dona ha d’estar a casa i preocupar-se més per la seua família que per ella mateixa. En el cas de Nora, al adonar-se’n del que li estava passant, prefereix anar-se’n de casa i retrobar-se a ella mateixa.

Considere que és una obra molt completa i entretinguda per a qualsevol tipus de públic.

Informació

Introducció de Carles Batlle i Jordà en el llibre Casa de nines de l’editorial Les Eines traduït al català.

Berta López Camins, 1r Batxillerat A.

Quan arribe el meu dia

La vida no és un camí de roses, és més aviat una cursa d’obstacles: alguns són insignificants i els passem de seguida i altres, en canvi, tenen l’alçada d’una muntanya i pareix que et van enfonsant fins a acabar amb la teua existència. I cal dir que aquesta cursa no és igual per a tothom: hi ha qui troba obstacles diem fàcils, qui pareix que té un dolent darrere d’altre i qui no ho té tot però pot respirar amb tranquil·litat perquè no hi ha grans amenaces. Jo sóc de les últimes, fins fa cinc mesos. Jo era de les que creia que anava a tindre un futur brillant i que podria amb tot, fins fa cinc mesos. Jo sempre he cregut en la superació personal i que res és impossible, però cinc mesos enrere el conte va canviar.

Recorde aquell dia perfectament. Era un dissabte qualsevol i estava a casa dinant amb la meua família. Fora feia un oratge perfecte, ideal per a donar un passeig. M’havia alçat cap a les deu i havia estat netejant la meua habitació. Havia estat ordenant el desastre d’habitació que tenia i em trobava perfectament, però després de dinar vaig començar a notar un malestar que pujava sense un principi clar ni un objectiu definit. Era com un cuc que recorria el meu cos i, a la vegada es feia més gran. Mai m’havia sentit així i em vaig espantar. La meua família em va tombar al sofà i vaig perdre la consciència. Em vaig despertar en el llit de l’habitació 326 de l’hospital Santa Fe, el que s’ha convertit en la meua casa. Porte al mateix llit des d’aleshores i la meua previsió és que quan isca, ho faré en un taüt. Aquell dia em diagnosticaren càncer de pàncrees, però estava amenaçant fortament al fetge. Perquè ho entengeu, la fotuda malaltia s’havia fet més forta i pràcticament no hi havia res a fer. Em varen fer mil proves i em prometeren acabar amb tot això el més ràpid possible, però porte cinc mesos i l’únic que ha canviat, a pitjor, ha sigut el percentatge de vida que em queda. Cada dia em trobe més fluixa i les esperances van desapareixent. La meua família no ho està passant gens bé. Els veig plorar, però fan com si no res i això em mata; molt més que les cèl·lules malignes que circulen pel meu cos. Quan he de passar per la sala on em posen el tractament tremole, plore, perquè és horrorós. El meu patiment està arribant a nivells inimaginables i, la meua paciència també.

Foto

Potser sonarà fatal o parega exagerada, però preferisc la mort a viure tot això. És que a cas això és vida? Per a què vull continuar en aquest món? L’únic que faig desperta és planejar el meu soterrament. M’agradaria que em vestiren de colors cridaners, groc per exemple, per celebrar el temps que he estat en vida. M’agradaria que sonara i tot el món ballara la cançó d’Ariana Grande Be Alright perquè diu que tot estarà bé i que no cal preocupar-se de res i perquè és la meua artista favorita. També m’agradaria que cada persona que hi estiga tinga un CD on només estiga una altra cançó d’Ariana, Breathin que parla de parar-se i respirar quan creiem que les coses van malament, per a quan s’enrecorden de mi i es penedeixen de qualsevol cosa que podrien haver fet o per a quan creguen que els obstacles de la seua cursa són impossibles de passar.

Quan arribe el dia, el meu dia, seré feliç i estaré plenament preparada, perquè res no desitge més que descansar en pau

Rashomon i altres contes

Ryūnosuke Akutagawa  fou el escritor de aquestos relats. pertenecient a la generació
 neorrealista que va sorgir a finals de la Primera Guerra Mundial. la seua obra era majoritariament relats curts basats en l'epoca feudal japonesa.

Ara hi vaig a parlar de el llibre en cuestio "Rashomon i altres contes" es una recopilacio de contes escrits per l'autor que tracten temes com: la crueltat, el desig y la locura.

Entre els relats que es poden llegir al llibre es poden trobar rashomon que titula la nobela; la naiz un conte una mica mes agradable que la resta; altres relats que parlen de violacions y el biombo del infern el qual nara la historia de la vida de un pintor que li varen encomanar pintar un biombo (una serie de tablons tots units amb bisagres els quals es utilizen per a ocultarse darrere a l'hora de cambiarse)
amb imagens delS narakas uns inferns budistes

LA COEDUCACIÓ

Per a començar, què és la

coeducació? La coeducació és un mètode d’intervenció educativa. Aquesta el que

busca o pretén és una igualtat entre els dos sexes, que no n’hi haja en ningun

xiquets com a xiquetes.

moment cap discriminació entre els sexes. Educar de la mateixa manera tant a

Per exemple, nosaltres tenim en el

cap que les dones són més sensibles, més fluixes, més tranquil·les, a canvi els

homes són més nerviosos, més freds, més bruts, pel simple fet de ser homes.

Això hem de canviar-ho.

Respecte a la coeducació, tots hem

de millorar moltíssims aspectes, ja que creiem que vivim en un món on la

igualtat ja està suficientment marcada en la nostra vida o ja sabem coeducar, i

no és així. Encara n’hi ha molta gent que no ha obert els ulls.

Moltes d’eixes persones de les que

hem parlat ara mateix no poden canviar aspectes de la seua infància perquè ja

estan acostumades. En la majoria dels casos van rebre una educació clarament

masclista, moltes vegades racista i a més a més xenòfoba.

Ara mateix, aquestes persones

veuen el món d’una manera completament distinta  i no s’atreveixen o el

seu entorn no els permeten descosir-se els ulls, mirar cap endavant i

oblidar-se d’eixa educació que van rebre quan van ser xicotetes.

Llavors, el que hem de fer per a

solucionar-ho és analitzar els nostres comentaris, pensar abans de dir qualsevol

cosa que puga ferir a l’altre sexe. Quan fem alguna activitat no agrupar-nos

per sexes i organitzant-lo sempre tot de manera igualitària.

Si almenys totes les persones del

món es quedaren encara que siga una cosa insignificant de la coeducació, a poc

a poc estaríem més a prop d’un futur millor.

La cultura perfecta

La cultura perfecta

Que és la cultura?Com és la cultura espanyola? Aquestes preguntes ens les vam estar fent a classe de literatura el divendres passat, en conclusió vam arribar al fet que la cultura espanyola és: toros, festa, paella, flamenc i migdiada. Després intentarem definir què és la cultura, i tots arribem a la mateixa conclusió: la cultura és el conjunt d'idees, tradicions i costums que caracteritzen a un país, ciutat o pobles.
La cultura té gran poder entre la societat, depenent d'on hages nascut i dels costums que tingues és més fàcil que sigues d'una manera. Per exemple els espanyols tenim fama de ser oberts i festers, en canvi els alemanys no, ells són més tancats i casolans. 
Com hem vist anteriorment la cultura és molt important i encara no conec cap que em semble prou bona, per això vinc a mostrar-vos com seria la cultura perfecta per a mi. Una de les coses que més m'agrada de la cultura espanyola és que celebre festivitats religioses, òbviament ara ho fan més per un motiu de festa que per un motiu religiós, i això és l'única cosa que no m'agrada i que canviaria. En la meva cultura perfecta la gent ho celebraria no per la festa, sinó per fe. Les dones seriem iguals als home, no estaríem sotmeses a una societat patriarcal, ja que des del col·legi ens ensenyarien igualtat i respecte entre homes i dones, i amb altres races i cultures. El maltractament animal estaria prohibit, no hi hauria cap festivitat que perjudique o que faci mal a un animal. Tots tindríem dret a estar amb qui vulguem sense ser jutjats. Una cultura sense rols de gènere, on et pugues vestir com vulgues i fer el que vulgues.
Això és una gran utopia, però si no lluitem per ella mai es complirà.