Nikolaí Vasílievitx Goǵol :
Biografia :
Després de mediocres estudis, aquest fràgil jovencell de rostre eixut va
deixar Ucraïna i va trobar un modest treball en una oficina d'un
ministeri a Sant Petersburg.
L'any 1829, va fer la seua primera
incursió en la literatura, publicant sota pseudònim i a compte d'autor
el mediocre poema romàntic
Hanz Küchelgarten.
Atacat per la crítica, va haver de retirar els exemplars de les
llibreries per cremar-los. Després d'aquest fracàs, va «fugir» per
primera volta de Rússia i va passar dos mesos al nord d'Alemanya, sota
diverses i successives falses excuses. L'any següent, va aparèixer la
seua primera novel·la, la Nit de Sant Joan. El 1831 va abandonar
l'administració i va esdevenir professor d'història a l'Institut
patriòtic per a filles d'oficials nobles. Es va introduir als medis
literaris i va ser presentat a
Aleksandr
Puixkin, que el va encoratjar a escriure. El seu allunyament d'Ucraïna i
la nostàlgia que en resultava li van inspirar les Tardes en una granja
(1831-1832). Aquest recull de contes grotescs, irònics i fantàstics,
inspirats en la vida dels camperols ucraïnesos, li va guanyar la
celebritat.
L'any 1833, va travessar una de les seues crisis
morals i místiques que serien tan comunes en ell. Va descobrir-se una
vocació d'historiador. Nomenat professor adjunt d'història a la
Universitat de Sant Petersburg el juliol del 1834, les seues primeres classes (a les quals va assistir Ivan
Turguénev) van provocar l'entusiasme dels alumnes; però el seu interès per la història, així com la seua popularitat com a professor es van apagar ràpidament.
Després d'aquest període, va publicar nombrosos contes, amb els reculls Arabescos (que conté, entre d'altres, La perspectiva
Nevski, El retrat i El diari d'un boig) i
Mírgorod.
El 1836, l'obra de teatre L'inspector general (el tema de la qual li va
ser suggerit per Puixkin) va ser aplaudida pels liberals i atacada pels
reaccionaris i va conèixer un èxit d'escàndol a Sant Petersburg. No
obstant això, una frase atribuïda al tsar Nicolau I va calmar els ànims:
«Tothom n'ha rebut segons el seu rang, jo el primer».
Gógol es va sentir incomprès,
i tan irritat pels que li donaven suport com pels que el criticaven:
tots simplificaven i manipulaven el seu pregon pensament, creien que es
tractava d'una sàtira política, que l'autor se situava en contra de les
institucions, mentre que ell només havia volgut denunciar els vicis i
els abusos propis del gènere humà. Completament desassossegat, va fugir i
va iniciar les seues peregrinacions arreu d'Europa.
Sobre una
altra idea del seu amic Puixkin, havia començat a escriure l'any 1836,
tot just abans d'iniciar L'inspector general, la seua gran novel·la Les
ànimes mortes, la qual en la seua fe cada colp més exaltada en la seua
«missió», contemplava com una obra «immensament gran», un «Leviatan»,
«quelcom que no corresponga a l'obra d'un home ordinari». L'any 1841, va
intentar publicar-ne la primera part a Moscou, però va ser prohibida
pel comitè de censura. No va ser fins després de la intervenció dels seus amics, i particularment de la senyora
Smirnoff, la presentació al comitè de censura de Sant Petersburg i diversos arranjaments, que va poder aparèixer l'any 1842. A banda de la divertida estafa[a] projectada pel protagonista
Txítxikov,
aquesta novel·la fa una descripció sense concessions de la Rússia
profunda, una sàtira de vegades despietada, però en la qual rau
subjacent, de manera permanent, el pregon amor de
Gógol per aquest país. La novel·la va provocar de nou l'èxit i l'escàndol.
L'any
1843, la seua passada experiència de mediocre funcionari de ministeri
li va inspirar la magnífica novel·la El capot, el protagonista de la
qual,
Akaki Akàkievitx, ha esdevingut l'arquetip del petit modest funcionari rus.
Les
tribulacions i els viatges tornen a començar: Itàlia, França, Alemanya,
etc. L'any 1848, va fer un pelegrinatge a Jerusalem. A mesura que la
seua salut s'anava degradant, i més encara la percepció que ell tenia
del seu estat de salut —perquè sempre es va creure més malalt del que
realment era— i que el seu sentiment religiós s'exaltava, va esdevenir
més i més místic i conservador.
De retorn a Moscou, va posar-se a
treballar en una segona part de Les ànimes mortes, a la qual, a la
manera de Dant, esperava descriure la redempció de Rússia, sortint de
l'infern que ell havia descrit a la primera part de l'obra (n'havia
cremat una primera versió l'any 1845). Però el seu estat físic i psíquic
empitjorava sense treva. A l'inici de l'any 1852, va cremar a l'estufa
de la seua cambra tots els manuscrits inèdits, inclosa la segona part de
Les ànimes mortes. Hom no coneix d'aquesta segona part més que quatre
capítols trobats entre els papers de l'escriptor, corresponents a la
primera versió.
Va morir el 21 de febrer del 1852, debilitat pels
dejunis que s'havia autoimposat per defensar-se del diable, entre les
mans de metges ineptes que el van tractar amb sangoneres i el van
sotmetre a altres teràpies d'una violència inaudita: banys freds,
sagnies, micapans. Està enterrat al cementiri de
Novodévitxi, a Moscou, prop de
Bulgàkov, a qui inspiraria en la redacció de la seua gran obra: El mestre i Margarida.
Si Puixkin és considerat el més gran poeta rus,
Gógol és reconegut com el primer gran narrador de Rússia. Segons la sentència d'
Eugène-
Melchior de
Vogüé, erròniament atribuïda a Dostoievski: «Tots nosaltres hem sortit del capot de
Gógol».
Obres :
- Les ànimes mortes. (1984)
- El capot i altres relats peters burgesos. (1986)
- Taràs Bulb. (1987)
- Diari d'un boig. (1987)
- La fira de Sortints. (1991)
- El nas. (1992)
- Comtes de Petersburg. (1997)
- Tres relats de Sant Petersburg. (1998)
- Vetlles en un veïnat de Kankan. (2019)
Un autor xines :
Biografia :
Chen Jitong (xinés simplificat, 陈季同 tradicional 陳季同, pinyin, Chén Jìtòng, també conegut com a Tcheng Ki-*tong, nom d'estil 敬如; Houguan, avui Fuzhou, 1851-Nankin, març de 1907) va ser un diplomàtic, general i escriptor xinés de finals de la dinastia Qing.
En 1869 va començar a estudiar la llengua francesa en una escola associada a la marina de Fuzhou. En, va ser seleccionat per a acompanyar a Shen Baozhen a Europa i va escriure un llibre sobre les seues impressions a la seua tornada a la Xina a l'any següent. Va ocupar diversos càrrecs importants en el serbi d'afers exteriors dels Qing i va escriure diverses obres durant la seua fase diplomàtica a França.
En 1891 va ser acomiadat de tots els seus llocs oficials i es va establir en Sanghai, després de la Primera Guerra Si no-Japonesa va servir com a ministre d'afers exteriors en l'efímera República de Formosa.
Obres :
- Els Chinois peints parell eux-*mêmes. 3. ed. Paris: Calmann-*Lévy, 1884.
- El teatre dónes Chinois: étude de mœurs comparées. 3. éd. Paris: Calmann Lévy, 1886.
- Comment on devient Parisien. Le Figaro, 1885.
- Contes chinois, Paris, Calmann Lévy, 1889.
- La Roman de l'Homme Jaune, Mœurs chinoises. P., Charpentier, 1891.
