MONÒLEG INTERIOR
DE XIMA
Ara, Barcelona és
assetjada, estàn entrant els soldats amb les banderes per tots els
carrers, és difícil no veure-los.
Em trobe, en aquest
moment vestida d’home, amb calça curta i perruca blanca, no em
sent molt bé, no sóc una persona ploranera però les llàgrimes em
corren cara abaix fins arribar al terra, no sóc tampoc de plorar en
públic però no m’avergonye d’això
M’eixugue les
llàgrimes per veure millor i veig com cauen els palaus del barri,
com es cremen els llibres i les campanes de la ciutat sonen sense
aturar-se.
He decidit no plorar
més, he de viure, ja no em queda res, res de la meva herència.
Pense, ara, només
en fugir, amagar-me, perquè només em sent una persona disfressada
d’home.
Però per si això
fóra poc, una cosa molt desagradable és haver de menjar sense sal,
aquesta, és molt necessària per menjar i molt difícil
d’acostumar-se a menjar sense, no, si vols pagar a preu de pebre.
Moltes vegades he
estat temptada a comprar-ne però he decidit que no, no pense
tastar-la fins que siga lliure, no posaré diners en això, m’he
mig acostumat a viure així, he comprés que vol dir condemna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada