Lluites polítiques a l'Edat Mitjana

La societat en aquella època presentava moltes desigualtats. Aquesta estava dividida en estaments, els quals designaven en quina classe social et trobaves. Així doncs, l’abús dels privilegis dels senyors feudals les imposicions fiscals i els excessos del clergat van encendre la metxa de diverses convulsions socials en l'Edat Mitjana.

L'extensió de les rebel·lions al segle XIV reflectia la crisi gradual del sistema senyorial. Eren protestes radicals en demanda de menjar i justícia. Els privilegiats mai van constituir una alternativa coherent per poder sustentar el millor possible a tots per igual, sinó que rebutjaven violentament als no privilegiats davant les seues peticions.

Totes les revoltes van tenir dispars a curt termini. En ocasions van millorar les condicions de vida dels més humils, però en d'altres no ho van aconseguir, i els seus protagonistes van pagar la seva gosadia amb la vida. Aquestes són algunes de les revoltes més importants d'aquella època.

1. Els Valdenses: Va ser la primera heretgia igualitarista de la Baixa Edat Mitjana. Els seus seguidors incitaven al poble a renunciar a la riquesa com a mitjà d'apropar-se a Déu, i advocaven per la traducció de la Bíblia del llatí a la llengua vulgar per a poder entendre-la i predicar-la.

Van haver d'emigrar de França, el que va afavorir la difusió del seu pensament per tot Europa, inclosa Espanya, on centenars d'ells van ser cremats. Els pocs grups que van aconseguir sobreviure van acabar sumant-se al protestantisme al segle XVI.

2. Els càtars: La heretgia, originada a l'Orient, va arribar al sud de França al segle XI, on va arrelar amb força per comptar amb el suport de part de la noblesa. El ascetisme i la crítica als excessos materials eren pilars de les seves creences.

A principis de segle XIII, el papa va impulsar una croada, sota el patrocini del rei francès, que havia d'acabar amb els heretges a sang i foc. La repressió exercida sobre els càtars va permetre vincular a la Corona francesa quasi tot el Llenguadoc i una part d'Occitània. A mitjans d'aquell segle, el catarisme s'havia extingit gairebé del tot.

3. Els hussites: Prenien el seu nom del teòleg Jan Hus, natural de Bohèmia (avui a Txèquia), i les seves tesis eren similars a les dels valdenses.

El moviment husita, sorgit al segle XV, es va convertir en excusa per a la disputa sobre el domini dels béns de l'Església i per a la lluita pel poder en el si de l'Imperi entre nobles hongaresos, bohemis i alemanys. La burgesia bohèmia també va trobar en la doctrina d'Hus un mitjà per intentar lliurar-se del predomini germànic i afermar la seva identitat nacional.

El conflicte entre catòlics i hussites i entre faccions internes d'aquest moviment va durar tot el segle XV i va enllaçar, ja al XVI, amb les guerres de religió. De fet, la influència husita en tota l'Europa central havia deixat perfectament abonat el terreny a Martí Luter.

La batalla de Agincourt, acontecida en 1415, font: Wikipèdia