T'escric ara, que ets al meu costat, immers en la teua música i en el teu món interior. No et pots imaginar el gran esforç que em suposa dir-te això perquè, com ja em vas dir en aquella plaça, jo tampoc sé res sobre les coses que en veritat són importants...
Aquesta carta és el meu comiat, perquè estic segur que demà no et podré dir tot el que vull.
T'estime, t'estime tant que fins i tot em dona por estimar tan així a una persona. Aquest estiu (el nostre estiu) ha sigut efímer, i estic molt feliç que tu sigues l'únic causant d'això.Mai vaig a oblidar res, des del primer "ciao" fins a l'últim "ti amo". Els teus braços han sigut la meua llar i cada vegada que escoltava el meu nom eixir de la teua boca tot es parava un microsegon.Mentre que tu i jo teniem eixe estúpid joc dels noms, el món continuava girant, i nosaltres en la nostra petita bombolla en aquell poble italià que tan va a significar per mi. Serà molt estrany no alçar-me i estar acompanyat del teu xicotet cos pensant: "Quina sort tens Oliver, aprofita'l". Així que sí, encara que no ho cregues, tot el que havia començat en un principi com un viatge d'intercanvi en el qual faria pràctiques amb el teu pare, es va convertir en una espècie de droga de la qual vull ser addicte tota la meua vida.
Això s'acaba, petit Elio, com el nostre estiu, com el nostre joc...Vull que recordes tot tant com ho faré jo i que, sempre que no et trobes, digues els nostres noms en veu alta. Transportan-te així al record més valuós que anem a tindre. Desgraciadament, la nostra història s'enfonsa en la meua mar de llàgrimes, deixant el buit més immers que he pogut experimentar. Per això, l'últim que et vaig a demanar és que sigues feliç i que no perdes eixe somriure tan característic que em posaves cada nit.
Teu sempre. Oliver ( el teu Elio)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada