dimecres, 30 de setembre del 2020

Maya Angelou


 MAIA ANGELOU va nàixer el 4 d'abril de 1928 en Saint Louis, Missouri, encara que gran part de la seua infantesa va transcórrer al costat de la seua àvia en una zona rural d'Arkansa.
Durant la dècada dels anys cinquanta va actuar en clubs nocturns i va iniciar una carrera d'èxit com a cantant, ballarina, actriu, directora de revistes, activista dels drets civils, poeta i novel·lista. La seua obra més famosa és la sèrie de novel·les autobiogràfiques que es s'inicia amb Jo sé perquè canta l'ocell engabiat (1970), en la qual descriu les vides d'uns afro-americans amb un llenguatge enginyós. En quasi totes les seues obres denuncia el racisme, i exalta el valor, la perseverança, la supervivència i la pròpia estimació. Li han sigut atorgats nombrosos premis i títols honorífics.B.B. King, entre altres, ha musicalizado els seus textos. 
L'autora, poetessa i activista pels drets civils, Maia Angelou, va morir el dimecres 28 de maig de 2014 a la seua casa de Winston-Salem, Carolina del Nord (els EUA), tenia 86 anys. Encara que va escriure set autobiografies, tres llibres d'assajos i varis de poesia, la seua obra més aclamada va ser I know why the caged bird sings ('Jo sé per què l'ocell engabiat canta'), un llibre autobiogràfic.


 https://www.buscabiografias.com/biografia/verDetalle/2717/Maya%20Angelou


MUJER EXTRAORDINARIA  

Las mujeres hermosas se preguntan cuál es mi secreto.

No soy guapa ni estoy hecha para un desfile de moda

y cuando doy explicaciones,

todas piensan que miento.

Les digo,

está al alcance de mis brazos,

en la envergadura de mis caderas,

en la cadencia de mis pisadas,

en la curva de mis labios.

Yo soy una mujer

extraordinariamente.

Una mujer extraordinaria,

esa soy yo. 

Me acerco a cualquier lugar 

lo más tranquila posible,

igual que a los hombres,

que se ponen de pie o 

caen de rodillas.

Luego se arremolinan a mi alrededor,

como una colmena de abejas de miel.

Les digo,

es el fuego de mis ojos,

y el destello de mis dientes,

el vaivén de mi cintura, 

y la alegría de mis pies.

Yo soy una mujer 

extraordinariamente 

Una mujer extraordinaria,

esa soy yo.

Los propios hombres se han preguntado 

qué es lo que ellos ven en mí.

Se esfuerzan

pero apenas pueden rozar

mi misterio interior.

Cuando intento mostrárselo,

son incapaces de verlo.

Les digo,

está en el arco de mi espalda,

en el sol de mi sonrisa,

en la silueta de mis pechos,

en la gracia de mi estilo.

Una mujer extraordinaria,

esa soy yo.

Ahora comprenden

por qué mi cabeza nunca se inclina.

No grito ni salto sobre nada

ni tengo que elevar la voz.

Cuando me vean pasar,

deberían sentirse orgullosas.

Les digo,

está en el sonido de mis tacones,

en el rizo de mi cabello,

en la palma de mi mano,

en la necesidad de mi cariño.

Porque soy una mujer

extraordinariamente.

Una mujer extraordinaria,

esa soy yo.



 

 

 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Maria Mercé-Marçal

 La germana, l’estrangera Tot el llibre és en blanc i els camins invisibles que he deixat rere meu se’ls ha menjat, rabent, el caragol del t...