Anna Akhmàtova

Anna Andréievna Gorenko, (Bolxoi Fontan, 11 de juny (Jul.) / 23 de juny de 1889 - Domodédovo, prop de Moscou, 5 de març de 1966), va ser una destacada poeta russa filla d'una noble família d'origen tàrtar. Va estudiar llatí, història i literatura a Kíev i a Sant Petersburg. Comença d'escriure molt jove i, davant del rebuig del seu pare, que no volia veure el seu nom relacionat amb una cosa tan poc respectable com la poesia, pren el cognom de la seva àvia tàrtara, Akhmàtova. Es va casar amb Nikolai Gumiliov en 1910, el més excel·lent escriptor del grup acmeista, amb qui va viatjar per Itàlia i França, on va publicar els seus primers poemaris: Vietxer (El vespre, 1912) i Txiotki (El rosari, 1914) .  

Era una lectora incansable, llegia en les seues llengües originals a Baudelaire, Dant, Horacio i Shakespeare. Durant molts anys va ser silenciada pel règim soviètic. Els seus poemes es van prohibir, va ser acusada de traïció i deportada.
El 1940, les autoritats soviètiques li permeten la publicació d'un petit recull de poemes. Akhmàtova sobreviu fent traduccions i assajos. Mentrestant, va escrivint el seu Poema sense heroi (1940-1962), un poema llarg i obscur, ple de símbols i referències culturals poc clares. Al seu retorn a Leningrad, en 1944, va produir la seua obra més important, "Requiem", publicada a penes en 1963.
Amb la pujada al poder de Khrusxov, Akhmàtova publica algun dels seus poemes inèdits. Als anys seixanta comença a rebre reconeixements a la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques i a l'exterior, on fins i tot li permeten de viatjar. Rep el Premi Internacional de Poesia (Taormina, Itàlia, 1964) i el nomenament de Doctora Honoris Causa per la Universitat d'Oxford. En 1965 va ser anomenada Doctor Honoris Causa per la Universitat d'Oxford. "El córrer del temps", la seua última obra, és un balanç de la seua trajectòria de 1910 a 1965.

Els temes que tracta la poesia d'Akhmàtova són universals: l'amor, la mort, el temps, la pàtria, etc. La força i l'expressivitat del seu llenguatge poètic neixen de la senzillesa, la sobrietat del to i uns ritmes àgils i variats. Arreu d'Europa, Anna Akhmàtova és traduïda i coneguda de manera creixent des dels anys seixanta.  


(Tota aquesta informació i el poema següent l'he extret del llibre "Antologia de la poesia Universal" d'Ed.62 a cura de Miquel Desclot, publicada el 2010)

 LA DONA DE LOT

La dona de Lot, que anava darrere, es tombà i es convertí en columna de sal. Llibre del Gènesi

I l'home just seguí l'emissari de Déu,

gegantí i resplendent, per la muntanya negra.

Una veu de frisança, mentre, deia a la dona:

No és massa tard, encara, encara pots mirar.

Mira les torres roges de Sodoma on nasquéreu,

la plaça on tu cantaves, l'eixida on vas filar...

Els finestrals deserts de la casa alterosa

on et naixien fills, fruit d'un vincle feliç.

Un esguard! - I, aglevats per un dolor mortal,

els ulls ja no pogueren, de sobte, mirar més.

El cos esdevenia de cop sal transparent

i les cames lleugeres s'arrelaren a terra.

Qui per aquesta dona aixecarà el seu plany?

És res de massa fútil per fer-ne una cabòria?

El meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà.

Alejandra Pizarnik

Días en que una palabra lejana se apodera de mí. Voy por esos días sonámbula y transparente. La hermosa autómata se canta, se encanta, se cuenta casos y cosas: nido de hilos rígidos donde me danzo y me lloro en mis numerosos funerales. (Ella es su espejo incendiado, su espera en hogueras frías, su elemento místico, su fornicación de nombres creciendo en la noche pálida.)

Alejandra Pizarnik fou una poeta argentina nascuda a Buenos Aires el 29 de abril de 1936. Des de molt jove, la mort va tocar-la des de prop, i més tard seria la protagonista de les seves obres, junt amb el inconscient: quasi tots els familiars que van permanèixer en la seva terra natal moriren a mans del fascisme i l'estalinisme. A l'exili dels seus pares i la tragèdia que l'envoltava s'afegí la falta d'autoestima provocada pel seu accent al parlar, tartamudejar i problemes de pes.
En la seva joventut cursà algunes matèries de la carrera de lletres i també estudià pintura. Donats els seus reincidents quadres de depressió, començà a fer teràpia, on va descobrir que patia de Trastorn Límit de la Personalitat, cosa que fa més admirable la seva dedicació a la escriptura, com pot apreciar-se en obres com "La jaula".
El seu primer llibre, "La Tierra Más Ajena", va ser publicat en 1995 amb el suport econòmic del seu pare. Abans de llevar-se la vida el 25 de setembre de 1972, va escriure prop de deu poemaris i començà a abordar la poesia.




Webgrafia:
https://www.poemas-del-alma.com/alejandra-pizarnik.htm

Ahir vam fer una entrevista a dos dones meravelloses, Raquel Ricart i Mireia Vives. Prompte podreu veure el vídeo!

Nicanor Parra.

Nicanor Parra, que va anar-se'n fa uns dies, va tindre sempre clars certs valors.
Va ser un gran seguidor de l'essència i l'origen popular de la Revolució Cubana, com expressa en els següents versos del poema 'Artefactos':
"L'État C'est Moi / La revolución / CUBANA / Soy yo".

Però sempre va mantindre's en un punt d'ambigüitat, parlant en un to provocador a l'esquerra llatinoamericana però també posicionant-se, com després veurem, contra els governs històrics de Xile i l'imperialisme nord-americà.

Dins d'aquest to provocador cap a l'esquerra llatinoamericana destaquem quan a l'any 1970 va allunyar-se de la Revolució Cubana i l'esquerra per les crítiques que va rebre arrel del té que prengueren Nicanor Parra i Pat Nixon, la dona de Richard Nixon, en aquell temps President dels EEUU, a la Casa Blanca.
Encara així, com es diu i també pel que ara veurem, sempre va ser considerat el "favorit de l'esquerra llatinoamericana", com diría Manuel Rojas.

Com he mencionat abans, Nicanor també va ser hostil i provocador amb els governs de Xile penjant en una exposició a la Casa de la Moneda als presidents històrics de Xile penjats i morts. Al voltant de la polèmica, ell va dir, afegint legitimitat popular i nacional a la idea crítica que ell exposava,"me siento más conciliador que provocador".




























http://www.latercera.com/noticia/nicanor-parra-poeta-sacaba-quicio-la-izquierda-la-derecha/

Maria Josep Escrivà

Maria Josep Escrivà

Poeta valenciana nascuda al Grau de Gandia. Maria Josep és una figura molt activa en el món literari. Darrerament ha publicat un llibre amb un recull de poemes on ha volgut poetitzar l'amor i la mar, a més, dedica un apartat complet, com ella mateixa defineix, a explorar les possibilitats eròtiques del llenguatge.

Trobem uns versos carregats d'intimitat i que cerquen acostar-se al cos, a la nuesa.

El rostre d'un poema

Als llavis que et pintaves s'encarnava

l'atzar universal, desitjos invisibles, 

el rostre d'un poema:

esfera closa

on tot el que no era

s'imaginava. 

Cristina Peri Rossi

Cristina Peri Rossi.

Exiliada, uruguaia per obligació,
amb ganes d'estimar un país que no l'acceptava,
una dictadura que no la representava.
Compra d'uns billets on declarava l'anada, l'eixida, l'escapament, era hora de volar i fer fugina.
Sense saber on romandria: intenta no caure en mans d'altre home que es crega rei, tracta de fugir de tot allò que cape els teus pensaments, respira. Comença, escriu, dibuixa a les lletres el teu sofriment, la teua passió, el teu motiu de lluita, des de la distància forta, des de la distància crida. 3, 6, 9, 9000 voltes rebel.

XIV

Ninguna palabra nunca
ningún discurso
-ni Freud, ni Martí-
sirvió para detener la mano
la máquina
del torturador.
Pero cuando una palabra escrita
en el margen en la página en la pared
sirve para aliviar el dolor de un torturado,
la literatura tiene sentido.

C.P.R.

Montserrat Abelló

                

Tarragona, 1918- Barcelona, 2014. Poeta i traductora.

Va ser una dona que visqué en unes èpoques crucials de la història: la proclamació de la República, l’aixecament militar, la Guerra Civil i l’exili, primer a França, després a Anglaterra i finalment a Xile. Ja de jove llegia autors com Shakespeare, Keats, Shelley o Rossetti, i li apassionaven les paraules.

Al llarg de l’adolescència no pensà en escriure, degut al cúmul d’esdeveniments que estava vivint, i no ho va ser fins que s’estabilitzà la seua vida i entrà en contacte amb escriptors exiliats com Joan Oliver, Gonzàlez Vera o Pablo Neruda, i amb Rafaela de Buen, també escriptora, començaren a assistir a un taller literari i a escriure  contes en castellà.

Poc després va nàixer el seu tercer fill, al qual diagnosticaren Sindrome de Down. Aquesta notícia donada en aquell temps en que no hi havia estudis ni facilitats com les d’ara produí un impacte en Montserrat, i provocà en ella la necessitat d’expressar tot allò que des de feia temps duia a dins. La seua tornada a la poesia significà un canvi en la seva manera d‘escriure, que passà a no seguir cànons establerts, (com havia fent fins aleshores) i a base de seguir el seu propi impuls interior.

Des d’eixe moment no ha deixat d’escriure i traduïr (altra de les seues passions), sempre a la seua manera. I com ella diu “escric perqué estimo la vida i, així, la faig meva moltes vegades”.

Cal afegir, que aquest any es celebra l’any Montserrat Abelló, pel centenari del naixement de la poeta i traductora, una commemoració oficial. Per fer el seguiment, podeu entrar a aquesta pàgina: http://www.lletrescatalanes.cat/ca/homenatges-i-commemoracions-c/item/2093-inici-de-l-any-montserrat-abello

Bibliografia:

https://lletra.uoc.edu/ca/autora/montserrat-abello/detall