LILIANA ANCALAO

LILIANA ANCALAO 

Va néixer en diadema argentina un campament de comodoro rivadivia, pertany a la comunitat mapuche-tehuelche. Sa mare i son pare varen naixer despres de la posguerra en les reserves que l’estat argenti els va indicar.

Va terminar la carrera de lletres a la universitat nacional de patagonia i va treballar com a docent i directora d’una escola pública a la qual es va jubilar. volia estudiar el mapuzungun idioma original mapuche per aquesta rao va formar part d’un equip d'investigació. 

las mujeres y el frío

yo al frío lo aprendí de niña en guardapolvo

estaba oscuro

el rambler clasic de mi viejo no arrancaba

había que irse caminando hasta la escuela

cruzábamos el tiempo

los colmillos atravesándonos

la poca carne

yo era unas rodillas que dolían

decíamos qué frío

para mirar el vapor de las palabras

y estar acompañados

las mamás

todas

han pasado frío

mi mamá fue una niña que en cushamen

andaba en alpargatas por la nieve

campeando chivas

yo nací con la memoria de sus pies entumecidos

y un mal concepto de las chivas

esas tontas que se van y se pierden

y encima hay que salir a buscarlas

a la nada.

mi mamá nos abrigaba

ella es como un adentro

hay que abrigar a los hijos

el pecho

la espalda

los pies y las orejas

dicen así

y les crecen las ramas y las hojas

y defienden a los chicos del invierno

y a veces sale el sol y ellas tapando

porque los brazos se les van en vicio

y hay que sacarles

despacio

con palabras

esos gajos

pero el frío no siempre

lo sé porque esa noche en aldea epulef

dormíamos apenas

alrededor de nuestro corazón al descampado.

eufemia descansaba el purrún del camaruco

y la noche confundió su pelo corto con el pasto

era la madrugada y eufemia despertó

con la helada en el pelo

y el frío esa vez tenía boca

y se reía con nosotras

se está poniendo viejo el frío nos decían

las mujeres aprendemos

tarde

que hay un tiempo en la vida

en que hasta sin intención

vamos dejando una huella de incendio

por el barrio

ni sé por qué la perdemos

y esa tarde yo precisaba

medias de lana cruda para cruzar las calles

en las ciudades el frío

nos raspa las escamas

punza en la nuca

se vuelve más prolijo

en eso andaba y a la noche

había un hombre en mi cama

o era un niño o un muchacho

yo no quería respirar muy fuerte

tiene las manos abrigadas este hombre

entonces por qué me fui

para ver si salía a buscarme o me dejaba

a que los esqueletos de pájaros

se incrusten en mi cara

como el eco del silencio seré

si no me encuentra

por hacerme la linda

encima me da abismo

este frío

sangre azul

PU ZOMO ENGU WÜTRE

iñche kimun wütre feichi pichizomongen

guardapolvo mew

dumiñkuley

iñche ñi chaw ñi rambler clasic amulafuy

müley iñ namuntuael eskuela mew

katrütuantüiñ

chi pu wafün foro kataeyew iñ pichi ilo

iñchengefun kiñekeluku kutrafulu

pifuiñ müna wütre

ta iñ leliael chi puzüngu ñi kuyuan

iñ kompañküleael

chi pu ñuke kom

wütreleyngun

iñche ñi ñuke pichizomongey

cushamen mew miawi alpargata mew piren mew

kintumapulu pu kapura

iñche konümpanien ñi ñuke

ñi chokonkenamun

ka kiñe weshazuam kapura

tufey engün pofo ñamlu

ka müley ñi kintuchenorume

ñi ñuke eñumngeeiñ mew

feyngey kiñe konkülen

müley ñi eñumngeael pichikeche

ruku furi namun pilun

feypi ka tremingün ñi pu changkiñ ñi pu tapül

newenmaeyew engün pichikeche pukem mew

ka kiñeke mew tripapayantü ka feyengün takuleingün

tremtremyelu am pu lipang

müley iñ wellimael tüfey pichikechangkiñ

ñochizüngun mew

welu chi wütre rumel ngelay

iñche kim

tüfey pun epulef lof mew

umerküleiñ wallrupa mew iñ piwke lifmapu mew

eufemia ürkütufuy kamarikunpurun mew

ka chi pun reyimi ñi pichikal chi kachu mew

wünngefuy

eufemia nepey

chi trangliñ chi kal mew

ka chi wütre tüfey rupa wünniefuy

ka newenayefuy engu inchiñ

füchaley tüfa wütre

pieiñ mew

chi pu zomo kimuiñ alüantü

iñ nieael kiñe antü mongen mew

amulelu chillkalelu kiñe kutral rüpü

waria mew

welu zuamnielaiñ

kimlan chem mew llamngkum tüfachi

tüfey rupanantu iñche zuamngefun

pu karukal media

rüpüwaria katrütulu

chi pu waria mew

ütre yifküeiñ mew chi pu lüli

katay fodkapel mew

yom trürngey

femnechi miawfun

ka chi pun mew

mulefuy kiñe wentru iñche ñi kawitu

ka kiñe pichiwechengey ka kiñe konangey

iñche küpa neyülafun newen mew

niey kümeketakuwkug

tüfa wentru

fey mew chem mew iñche amun

pelu ñi kintuael iñche

ñi aftükuenew

kulafawlul pu ishümreforo

iñche ñi ange mew

chumngechi ükümaukün ngean

pelalu am iñche

tremokünuwlu

yom müley

uyülen

tüfa wütre mew

kallfümollfüñ wütre

Silva Kaputikyan

Silva Kaputikyan (1919-2006) va ser una poeta i activista política armènia, reconeguda com la figura
poètica més destacada del seu país.

Va nàixer a Erevan (capital d’Armènia), filla d’un conegut editor, i va estudiar en l’escola secundària
Krupskaya, per a poc després casar-se amb el també poeta Hovhannes Shiraz, amb qui va tindre a
Ara Shiraz, fill que es va convertir en un important escultor. Silva va ser durant tota la seua vida militant
del Partit Comunista d’Armènia (que aleshores era una república soviètica), i els temes tractats en la
seua poesia són el poble i la llengua armènies. Després de la seua mort, la seua casa va ser
transformada en museu en el seu honor.

La seua obra va rebre multitud de premis i ha sigut traduïda a molts idiomes.

LA CANCIÓN DE NUESTRAS PIEDRAS

¡Piedras, vosotras sois la historia misma!

Entre desgracias y miserias fuimos

construyendo luctuosos edificios,

oscuros monumentos a lo oscuro.

Los creadores de ojos angustiados

sangre y sudor secaban en sus frentes

y eran negras las piedras en los muros

como nuestro destino negro y duro.

Negros los pensativos monasterios

son y son negros los antiguos templos;

ellos trasudan torturadas, serias,

las rígidas facciones de mi Armenia.

¡Piedra de luto, negras

en los pisos,

los techos

y los muros,

oh piedras trabajadas

abrumadas

por la huella habitual de las rodillas!

Pero también las piedras de la dicha,

en algún sitio piedras de colores,

se ocultaban, hurtándose en rincones,

bajo la tierra, piedras de alegría;

como las brasas bajo la ceniza.

¡Oh piedras, tantos siglos vuestro sueño

conoció tiempos agrios y severos,

oh piedras, las rosadas

y lilas y moradas!

¡Surgisteis ya de sombras subterráneas,

no son para vosotras las tinieblas!

¡A la luz, a la tierra

irrumpisteis de nuevo hada los hombres-

y se alegró la tierra y ya las nuevas

paredes son color de primavera,

son del mismo color de nuestros días,

y ya todo el destino de mi Armenia

es igual al destino de sus piedras!

El tiempo nuevo con sus manos buenas

las despertó a la luz de la alborada.

¡Oh piedras, las rosadas

y lilas y moradas!

Monòleg interior de Xima

He de trobar aquesta vesprada al vescomte de Rocabruna, un home poderós que m’ha cortejat en
repetides ocasions, que no pretén casar-se amb mi sinó només penetrar-me unes quantes vegades,
un cavaller ibèric en tota regla.

Jo, Xima, dona, que tindré que coquetejar per poder menjar, que probablement no em quedarà altra que
prostituir-me per poder sobreviure, i més ara que la meua pàtria ha sigut invadida i saquejada, dominada
ara pels senyors de la guerra i la injustícia.

Elegiré un vestit colorit i un agradable perfum, potser un barret carregat i unes sandàlies de taló, a més
per suposat d’un corsé ben apretat, que apreta l’ànima, que apreta la vida.

La mini empresària amb trets feministes

Hi havia una vegada una xiqueta nascuda en una família normal que vivia en un poble xicotet d’Albacete i estava formada per la mare, el pare, la germana major Isabel i el germà major Marcelino. Els temps en què vivien no eren els millors, ja que el país havia passat una guerra i estava dirigit per un militar que es va proclamar “president”. Quan va complir els tres anys, es mudaren a un lloc on anaven els immigrants a Barcelona perquè al poble els anomenaven “rojos”, ja que el pare havia lluitat al bàndol republicà i l’havien empresonat a un camp de concentració a Zaragoza.

Església gòtica de San Martín, La Gineta

Mancava la llibertat i es violaven els drets humans. La diferència de gènere era bastant evident: les dones a casa i els homes a treballar. Però la nostra xiqueta, a la que anomenaven Maruja i que més tard s’assabentà del seu vertader nom, Ángeles, no entenia la raó per la qual ella havia d’encarregar-se de la llar amb sa mare i sa germana, mentre el seu germà i el seu pare s’asseien al sofà. Sempre ho preguntava i, de resposta, rebia colps. Només tenia huit anys quan abandonà l’escola i començà a preparar-se per ser una dona de casa. Als nou anys cuidava de la seua nova germaneta i preparava el dinar, mentre la seua mare cosia i el pare, el germà i la germana treballaven fora.

Quan tenia setze anys, es mudaren a un altre poble on es quedaren per sempre. Allà començà a treballar en una fàbrica de sabates, però de seguida la canviaren a administració.

No li agradava la idea de ser submisa i, sempre que tenia l’oportunitat, reivindicava el seu dret a ser lliure. Li encantava anar a ballar i un dia el pare no li deixà anar perquè plovia i contestà: “Doncs si demà plou, tampoc aniré a treballar.” PUM! Ja imaginareu quina va ser la resposta.

Ball de San Cugat

Malgrat el curt temps d’escolarització que va tindre Ángeles, res li va impedir per obrir la seua pròpia guarderia. Va estudiar un FP del que aleshores s’anomenava puericultura (educació infantil), però per portar-la necessitava a algú amb carrera universitària i es va juntar amb una dona que sí en tenia títol. Nens i nenes es va fer popular al lloc on vivia amb la seua nova família composta pel seu marit, la seua filla gran i el seu fill menut. Va traspassar-la perquè el seu marit li demanà treballar amb ell al negoci familiar, ja que confiava en el seu treball.

Quan ja era major, als 41 anys, va tindre el seu tercer fill i montà un bar anomenat Don Batido. El local mancava de cuina, així que Ángeles feia el menjar a casa i el portava al bar. Ací l’ajudaven la seua filla i el seu fill, tot un negoci familiar. Va haver de tancar el bar per la feinada que portava, ja que al mateix temps, portàven una botiga tipus basar i perquè la seua filla havia marxat a estudiar a la universitat i amb el seu fill no tenien prou. Com a cul inquiet, no podia resistir-se a tindre un altre negoci: va obrir una parada al mercat. Però una cosina li va aconseguir un lloc a l’aeroport, on treballava de nit netejant les cuines i els bars.

Va haver de retirar-se perquè patia una malaltia als ossos i als tendons de les mans. Li varen donar la baixa definitiva, però aconseguí un treball on no havia de treballar amb les mans; era supervisora de dones de la neteja en diferents empreses.

Deixà de treballar, però mai va deixar de cuidar la seua família i reivindicar els seus drets com a dona. Ángeles és lliure.

Berta López Camins, 1r Batxillerat A

Dos autors del segle XVI

William Shakespeare va nàixer al 1564 a Stratford, un poble anglès, en el si d’una família adinerada,
però pocs anys després el seu pare es va arruïnar i William va començar a treballar en una carnisseria,
al mateix temps que començava a escriure poemes. Als 18 anys, va casar-se amb Anne Hathaway,
amb qui va tindre tres fills, un dels quals va morir prematurament. Una dècada després, Shakespeare
ja treballava a Londres com a dramaturg, actor de teatre i més tard copropietari d’un teatre, la qual cosa
va millorar la seua situació econòmica. Va morir al 1616, no sense haver-se retirat al seu poble natal
cinc anys abans.

Es reconegut com un dels autors fonamentals de la literatura universal. Entre les seues obres
destaquen Macbeth, Romeu i Julieta, Hamlet, Otel·lo, El mercader de Venècia....

“¡Ah, es mi dama, es mi amor!

¡Ojalá lo supiera!

Mueve los labios, mas no habla. No importa:

hablan sus ojos; voy a responderles.

¡Qué presuntuoso! No me habla a mí.

Dos de las estrellas más hermosas del cielo

tenían que ausentarse y han rogado a sus ojos

que brillen en su puesto hasta que vuelvan.

¿Y si ojos se cambiasen con estrellas?

El fulgor de su mejilla les haría avergonzarse,

como la luz del día a una lámpara; y sus ojos

lucirían en el cielo tan brillantes

que, al no haber noche, cantarían las aves.

¡Ved cómo apoya la mejilla en la mano!

¡Ah, quién fuera el guante de esa mano

por tocarle la mejilla!”

Fragment de Romeu i Julieta

Miguel de Cervantes va nàixer en Alcalà de Henares al 1547, fill del metge Rodrigo de Cervantes,
amb qui es va traslladar a Valladolid poc després, on Miguel probablement va començar els seus
estudis i la seua obra poètica. En 1569 es va instal·lar en Roma i va participar en la Batalla de Lepanto,
on va ser segrestat pels turcs. Anys després va regresar a Espanya per contraure matrimoni i treballar
en alts càrrecs diplomàtics. Cap al final de la seua vida va escriure la colossal El ingenioso hidalgo Don
Quijote de la Mancha, obra clau de la literatura espanyola i universal. Cervantes va morir al 1616 en
Madrid.

“Cada uno es como Dios le hizo y aún peor muchas veces”.
El Quijote, Part 2, Capítol 4