Els nostres drets

França, 3 de novembre de 1793. Fa poc que van decapitar a Maria Antonieta.

S’obri el teló i apareix Xima enmig del carrer. Escolta crits que provenen de la plaça i s’acosta per saber que passa.

(Nerviosa, observa el rebombori i es dirigeix a una dona d’entre la gent).

XIMA: Què passa ací? Per qué crideu?

DONA: El Tribunal Revolucionari ha decidit que Olympe de Gouges ha de ser guillotinada.

XIMA: Olympe de què? (Xima no entén res)

DONA: Olympe de Gouges, una escriptora, activista i feminista. Fa dos anys va escriure la Declaració de drets de la Dona i de la Ciutadania. (Furiosa) Olympe s’ha atrevit a criticar la dictadura de Robespierre, fins i tot quan estava en la presó.

XIMA:(Enfadada) Ha estat lluitant tota la vida per aconseguir la igualtat de totes i ara la volen matar? No és just. Em negue a que passe açò. Vull parlar amb ella.

DONA: Això és impossible. Li queda poc de temps, l’estan pujant al cadafal per assassinar-la.

Xima, furiosa, abandona la dona i ix corrents cap al centre de la plaça en busca d’Olympe. Després es calla la gent i s’escolta un agutzil comunicant el motiu pel que la van a matar.

HOME: (Amb to solemne) Olympe de Gouges és acusada per criticar el nostre sistema comercial, per dir ximpleries del Primer i Segon Estat i per intentar posar impostos sobre els béns de luxe.

Xima no li lleva la mirada a Olympe. Olympe li la retorna. xima hi sent empatia i la manifesta.

XIMA: Prou! És injust!

Olympe se sorprèn de la reacció de la joveneta i contesta.

OLYMPE: Lluita! Lluita, que encara pots!

Augmenta el volum dels crits de la gent de la plaça.

Xima, atemorida, intenta pujar al cadafal però dos camperols la detenen. Xima es resisteix.

XIMA: Deixeu-me! Estic farta que sempre nosaltres, les dones, obeïm tot el que diguen els homes. Ens tracten com si no forem persones. Vull que totes tinguem els mateixos drets.

Olympe li somriu

Un botxí deté a Xima. La gent del poble la dóna suport per rescatar-la. Xima aconsegueix fugir i ix corrents.

Poc després, el botxí deixa caure la fulla de la guillotina i el cap d’Olympe cau en la cistella. Tothom petrificat, plora.

S’apaguen les llums i es tanca el teló.

València, 19 de febrer del 2019

Mar Miralles Lozano

Text teatral - Olimpia de Gauges i Xima

XIMA.- (Entrant en un lloc de reunió de dones.) Disculpeu-me, estic exhausta, puc prendre alguna cosa?

OLIMPIA.- Com no, filla! Passa, passa, que a més t’explicaré què fem nosaltres ací i allò pel que lluitem.

XIMA.- Vosaltres? Qui sou “vosaltres”?

OLIMPIA.- Som grups de dones franceses conscients de la nostra situació, que ens reunim en locals
com aquest per debatre i organitzar-nos per combatre aquesta.

XIMA.- I què haveu aconseguit, fins ara?

OLIMPIA.- (Donant-li una tassa de te.) Bé, això depén d’allò que consideres per “aconseguir”: pensem
que cada vegada més dones prenen consciència de la injustícia en que vivim, i hem redactat un
manifest, la Declaració de Drets de la Dona. Perquè tot el que proposen els revolucionaris està molt bé,
però s’obliden d’un petit detall: nosaltres, la meitat de la població. Ara tenim un sistema parlamentari, sí,
però de què serveix si només els homes poden votar i decidir?

XIMA.- I creieu que finalment el govern acceptarà les vostres reivindicacions?

OLIMPIA.- Estem convençudes de què, encara que triguem segles, en algun moment aconseguirem els
nostres objectius, la Història ens donarà la raó.

Contem històries de dones d'ara i d'ací

La meua àvia paterna va tindre vuit germans i germanes, i l’única d’elles que encara viu, amb
93 anys, és la meua tia àvia Carmen. No vaig conèixer a la meua àvia, però amb Carmen
sempre he tingut una relació nét-àvia.

Ella va nàixer al 1925 en Calamocha, en temps de Primo de Rivera, i poc després va viure la
República i la Guerra Civil, esdeveniment del que ella guarda una sèrie de records, cap d’ells
positiu: una nit, els feixistes van anar al poble i van treure a déu homes a colps de les seues
cases, un d’ells germà de Carmen. Ella va li va tapar els ulls a la seua neboda per a què la
xiqueta no veiés com l’Exèrcit franquista s’emportava al seu pare. Van dir que se’ls amportaven
a la presó de Terol, però els van afusellar de camí.

La família va patir fam a la postguerra, i al 1960, Carmen va traslladar-se a Londres per a
treballar (des de cuinera d’un convent fins a netejadora d’un hospital), i allí va casar-se amb
Higinio, un cambrer madrileny.

Van retornar junts a Espanya al 1975, any de la mort de Franco (encara que no va haver-hi
relació) i ella va treballar al barri de Natzaret com a cuinera en un col·legi de monges. Va
retirar-se uns anys després i des d’aleshores rep dues pensions, una espanyola i altra britànica.

Actualment, Higinio està a una residència, i ella té a casa la companyia d’un periquito.

Text de creació - Es van mirar (Poema)

Es van mirar,

es van acostar,

es van tocar,

es van besar,

es van casar,

es van cansar,

es van enfadar,

es van enganyar,

es van separar,

van descansar.

POEMA

Soy una mancha negra

en un simple papel blanco.

Soy polvo, que nada más verlo se va.

Huyo, tengo miedo,

me paro, pienso.

Prosigo dejándome llevar por el subconsciente,

y algo me hace cambiar,

algo esencial, algo especial.

Una parte de mi nota el cambio,

los colores vuelven a reaparecer,

a reaparecer en mi interior,

en mi vida.

Siento que soy algo más,

algo más que forma parte de este mundo,

una pequeña e insignificante mancha

que puede seguir el camino,

el camino que me lleve hasta ti.

Quima i la sua estimada companya

(Quima patint per la infecció d'Olympe.)

QUIMA: Estàs bé?
OLYMPE: (suant) Millor que mai.

(Quima agafa un drap mullat i se'l posa al front, Olympe mentre estirada al llit.)

OLYMPE: Relaxa't Quima, ja saps el dit: mala herba mai mor.

(Quima amb els ulls plens de llàgrimes)

QUIMA: No creus que això te'l haguera de dir jo? (Diu Quima amb un somriure trist.)

Desobte entra la policia a l'habitació on estan amagades.

QUIMA: Què passa?
                No podeu portar-vos-la, està malalta, necessita ajuda !

(Diu plorant d'ira mentre es porten a Olympe)

POLICIA: La teua companya és acusada per ser l'autora d'un pamflet a favor dels Girondins.

Quan se'n van Quima agafa totes les joieries i les ven, pera que la detenció d'Olympe fora més suportable. Així va aconseguir que Olympe fos traslladada a una pensió burgesa on es recloïen als detinguts malalts de l'alta societat.

(Olympe no para de repetir...)

OLYMPE: Vull ser jutjada! PER PODER DEFENSAR-ME.

Olympe aconsegueix un full i un bolígraf i fa pamflets que aconseguix donar a Quima.

QUIMA: Què és açò?
OLYMPE: Ací conte tot el que m'ha passat.
QUIMA: Vols que ho difonga?
OLYMPE: Sí.

I així va ser. Els pamflets tingueren una àmplia difusió.
Al final Olympe va anar a judici, on va ser condemnada a mort. Fou guillotinada, i Quima encara recorda les últimes paraules.

OLYMPE: Lluita per mi.
                  Lluita per tu.

L'ARBRE DE LA CIENCIA

L'ARBRE COMÚ

Un arbre amb els seus arrels, tronc, branques, fulles i fruits està representant simbòlicament a les diferents disciplines de la ciència. Els arrels representen els principis bàsics de cada ciència; el tronc és l'estructura; les branques, els gèneres; les fulles, les espècies; i els fruits, l'individu, els seus actes i les seues finalitats. D'aquesta manera convergeixen la filosofia natural i moral. L'objectiu d'aquesta comparació va servir per a permetre la comprensió del coneixement universal, l'art i la ciència.