dilluns, 18 de febrer del 2019

Els nostres drets





França, 3 de novembre de 1793. Fa poc que van decapitar a Maria Antonieta.
S’obri el teló i apareix Xima enmig del carrer. Escolta crits que provenen de la plaça i s’acosta per saber que passa.
(Nerviosa, observa el rebombori i es dirigeix a una dona d’entre la gent).

XIMA: Què passa ací? Per qué crideu?
DONA: El Tribunal Revolucionari ha decidit que Olympe de Gouges ha de ser guillotinada.
XIMA: Olympe de què? (Xima no entén res)
DONA: Olympe de Gouges, una escriptora, activista i feminista. Fa dos anys va escriure la Declaració de drets de la Dona i de la Ciutadania. (Furiosa) Olympe s’ha atrevit a criticar la dictadura de Robespierre, fins i tot quan estava en la presó.
XIMA:(Enfadada) Ha estat lluitant tota la vida per aconseguir la igualtat de totes i ara la volen matar? No és just. Em negue a que passe açò. Vull parlar amb ella.
DONA: Això és impossible. Li queda poc de temps, l’estan pujant al cadafal per assassinar-la.

Xima, furiosa, abandona la dona i ix corrents cap al centre de la plaça en busca d’Olympe. Després es calla la gent i s’escolta un agutzil comunicant el motiu pel que la van a matar.

HOME: (Amb to solemne) Olympe de Gouges és acusada per criticar el nostre sistema comercial, per dir ximpleries del Primer i Segon Estat i per intentar posar impostos sobre els béns de luxe.

Xima no li lleva la mirada a Olympe. Olympe li la retorna. xima hi sent empatia i la manifesta.

XIMA: Prou! És injust!

Olympe se sorprèn de la reacció de la joveneta i contesta.

OLYMPE: Lluita! Lluita, que encara pots!

Augmenta el volum dels crits de la gent de la plaça.
Xima, atemorida, intenta pujar al cadafal però dos camperols la detenen. Xima es resisteix.

XIMA: Deixeu-me! Estic farta que sempre nosaltres, les dones, obeïm tot el que diguen els homes. Ens tracten com si no forem persones. Vull que totes tinguem els mateixos drets.

Olympe li somriu

Un botxí deté a Xima. La gent del poble la dóna suport per rescatar-la. Xima aconsegueix fugir i ix corrents.
Poc després, el botxí deixa caure la fulla de la guillotina i el cap d’Olympe cau en la cistella. Tothom petrificat, plora.
S’apaguen les llums i es tanca el teló.


València, 19 de febrer del 2019
Mar Miralles Lozano

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Maria Mercé-Marçal

 La germana, l’estrangera Tot el llibre és en blanc i els camins invisibles que he deixat rere meu se’ls ha menjat, rabent, el caragol del t...