El misteri de la mort

Tinc por quan pense on acabaré quan el meu cos no siga capaç de suportar-me. Sé que arribarà el moment que els meus òrgans deixaran de funcionar i em moriré. Però, per què he de morir-me? No entenc el sentit de la vida.

A l’escola ens han ensenyat que les funcions vitals dels éssers vius són nàixer, créixer, reproduir-se i morir. Després que un nadó ix del ventre de sa mare, es desenvolupa i es fa madur. Des del primer moment, ens ensenyen a parlar i a escriure, anem a l’escola, l’institut i la universitat, adquirim coneixements i ens formem per a ocupar un lloc de treball.

Amb una esperança de vida de 85 anys, més de la meitat d’eixe temps ens el passem fent feina. També estimem, odiem, gaudim i plorem, experimenten emocions que vivim tan intensament que sovint ens oblidem dels sentiments de les persones que tenim al nostre voltant.

Fa temps vaig tindre un malson que no oblidaré mai. Era la festa de final de curs de l’escola, i la meua amiga Belén va vindre corrents a dir-me que uns homes havien assassinat el meu germà. Vaig buscar a ma mare, que tenia el cap de Jordi en les seus mans: l’havien decapitat. Em vaig despertar, estava en xoc. La impressió em va durar molt. De fet, abans, quan cada any apagava les espelmes del pastís d’aniversari, només desitjava una cosa: ser immortal.

Recorde que em passava vesprades plorant i pensant que algun dia tot s’acabarà. Ara, en la classe de Filosofia sobretot, solc parlar d’aquest tema amb la meua amiga Berta. Ella es riu però no té respostes a les preguntes que li faig i m’acompanya en eixos dubtes. No m’importa parlar de la mort, però sé que hi ha molt poca gent capaç de mantenir una conversa sobre el tema.

Sóc jove i confie tindre molta vida per davant, però no estic lluny de la idea de la mort. Ara mateix, ma tia Amparo està molt malalta. Vaja, està morint-se. Sembla estrany, però encara que jo seguisc viva, hi ha alguna cosa en mi que sent que s’apaga. Pense de seguit en ella, com deu estar i què deu sentir.

Només tenim una vida: doncs aprofitem-la! Sovint em calfe el cap quan pense què pot haver més enllà del que coneixem, però sé que només conec una part molt petita del que hi ha en el món. I la mort és encara un gran misteri.

València, 22 de març del 2019

Mar Miralles Lozano

L'OBLIT

L’oblit

PODEM VIURE MILLOR AMB L’OBLIT?

Gràcies a l’oblit podem oblidar allò que ens fa mal, podem oblidar allò que ens ha fet mal, podem oblidar allò que ens ha causat por en la vida. Per aquest motiu hem d’oblidar, oblidar per a tindre una vida perfecta per a obtindre una vida preciosa i encantadora.

Hem de ser forts en aquesta vida i somriure a tothom. No desitjar el mal a ningú encara que t’haja fet mal a tu.

Hem de deixar-nos portar, hem de disfrutar la vida, ja que són dos dies comptats amb els dits de les mans. Hem de ser savis i aprendre del passat.

Però sobretot hem de saber dir NO a qualsevol persona, amic, amiga o fins i tot a família que ens faça mal.

Si no pots amb ell/ella, crida, crida tan fort com pugues, fins rebentar els cristalls de les finestres, que qualsevol persona hi anirà a ajudar-te, mimar-te i cuidar-te.

En aquest moment, és quan t’adones qui t’estima i qui no, qui vol estar amb tu i qui no. Pensa però sobretot oblida.

La mort

Quin fet és més desconegut que ella? O el que passa després d'ella?

Tristessa. Plors. Trages negres. Flors. Silenci. Plors. Silenci. Plors.

Silenci.

Silenci.

...

Sabem, òbviament, el que vivim, veiem o ens conten; però, què ens van a contar sobre el que no veiem, el que no veu ningú? El que passa quan morim. El que passa a ser, qui mor.

Fa temps, vaig decidir no pensar-hi més, sabent que és inútil preguntar-me tot aixó perquè són qüestions que no podré resoldre mai. Són qüestions que no tenen més funció que avançar el procediment per arribar a la pròpia resposta.

Però, què es sent a l'estar mort? Res? Com es pot no sentir res? Com es sent el no ser res?

Ser.

Res.

Ser?

Res?

Segle XIX literatures, contexte.

El segle xix de l’era comú es coneix com el segle de la industrialització on al llarg del món màquines de ferro que mengen carbó i deixen fum pleguen les ciutats i de vegades els pobles, els gremis de les ciutats on això succeeix van canviant-se per fàbriques massives. lo natural i el salvatge cada vegada és més mistèric i idealitzat. Els pagesos emigren per a treballar en les ciutats per un sou més alt.

És un època de canvis, la ciència i la economía es retroalimenten. William Whewell va encunyar el terme “científic”. Hi va ver una sèrie de revoltes burgeses molt grans que van recolzar-se amb el moviment obrer, el qual van tancar amb el sufragi universal. A la filosofia va sorgir el idealisme absolut, el materialisme dialèctic, el nihilisme i el nacionalisme.

A finals del segle van sorgir la cinematografia i l'animació a causa dels avenços científics.

La literatura que va propiciar tot aquests esdeveniments va ser per una banda el Romanticisme al principi i més tard el Realisme que va desembocar al Naturalisme.

El Romanticisme en reacció de l’enfonsament de la moral il·lustrada, sorgeix a la primera part del segle XIX i aquest moviment cultural i artístic que prioritza la imaginació, la fantasia i el sentiment enfront a la raó.

El realisme literari és una corrent estètica que va supondre una ruptura amb el romanticisme, tant en els aspectes ideològic com en els formals, en la segona meitat del segle XIX. Es va estendre també a les arts plàstiques en Llatinoamericà.

Influensers

Estem a l'era de la llibertat de creació, vull dir, a totes hores milers i milers de persones estan creant continguts i difonent los i mirants uns altres. i clar això no té res de roí, no?

Però anem a l'ou de la qüestion "els influencers" que són aquestes persones?, quin perill poden tindre?, amb les noves tecnologies és possible viure de les xarxes socials, aquells que treballen d'això són el influensers persones que tenen una gran repercussió social de la qual s'aprofiten per ha fer publicitar i guanyar diners. El problema no és tan fàcil de definir no és assoles que els influencer no necessiten tenir una formació respecte al treball que exerceixen la qual cosa vol dir que qualsevol pot ser un influencer. Qualsevol pot tindre una repercussió social i adoctrinar als seus influenciats. A més a més si els que miren aquesta classe de continguts no tenen una edat amb un pensament crític ben desenvolupat pot generar un mal desenvolupament de la personalitat de la mateixa persona. Ja que segueix al peu de la lletra el que diga els seus influencers. Però no tot és roí, ja que cada vegada més les persones que tenen una gran influència social son més poperes i això vol dir que d'ara endavant els influents tindran un nivell de vida no massa distint de les persones que les segueixen.

La majoria dels continguts creats a les xarxes socials o col·loquialment dit "memes" són una merda. Encara que la suma de tots aquests continguts que s'estan fent als últims anys són moltíssims més que a la resta de la humanitat.

La mort no és el final, continua amb els vius!

Van cridar a la porta de baix. Vaig agafar el telèfon tremolant i una veu pausada va interrogar-me.

”ets tu el senyor cristof?”

”si…, sí sóc jo!” vaig dir amb el cor a la gola “per què?”

”mire, sóc un investigador de la comissaria, vinc a… millor deixe-me pujar” i va trencar la conversa amb un cop de porta.

L’espera va ser llarguíssima, poc a poc el so de les goteres i de les trepitjades es va fer insuportable, ressonava en mi fins que el grinyol de la porta ho va trencar i va deixar pas a la imatge altíssima i esvelta d’aquell personatge: trets afilats, cabell vermell, mirada penetrant i una llarga gavardina. I llavors va dir amb veu forta:

-”seiem?”

Res més vam fer això aquest individu, va deixar cap girada una fotografia damunt la taula i va sentenciar.

“abans que res, té altra qüestió?”

sense pensar ho vaig dir tremolant

“ no, no”

Àgilment va agafar la fotografia i li va fer una ullada entre els seus ossuts dits, llavors va dir.

“no hi ha dubte, ha sigut un suïcidi” Mentre girava la fotografia.

I el misteri era resolt, la foto era de la meua estimada.

Aquestes paraules van il·luminar tota l'habitació van ressaltar tots els quadres on ella hi era, va semblar com si les parets tremolaven al temps de que estes es separaven. I jo, jo cada vegada em feia més petit.

L'investigador es va alçar i es va anar sense fer soroll.

El silenci li va provocar un terratrèmol de pensaments, preguntant-se si tenía la culpa, si ell era el culpable d’aquella mort, però ella només era feliç amb la seua presència.

REBRÉ A LA MORT COM A UNA VELLA AMIGA

(Avís de contingut sensible: suïcidi, autolesió)

Fa massa temps que veig la Mort com un objectiu. Tot per les agressions i les violències dels altres.

Tot va començar al segon cicle de primària (per les lagunes, no sé si tenia 8 o 9 anys). Pel bullying, va començar tot. Quan vaig tornar a casa un dia plorant, vaig agafar un ganivet de la cuina i, a punt de clavar-me'l, va arribar el meu pare i em va detindre. Després vaig fer el que considere el meu segon intent de suïcidi, també el més estúpid de tots: vaig agafar l'ordinador portàtil de ma mare, vaig anar a una espècie de despatx que teniem i em vaig posar a llegir històries d'eixes de por per a "morir-me de por mentre dormia." Realment. Penosa.

La continuació no és molt millor. Ja  a l'abisme, no vaig remontar els cursos següents. La Mort va estar al meu costat, sempre tentant-me, sempre xiuxiuejant-me. No li tenia por. De vegades, la desitjava com una amant desitja la seua parella. En moltes ocasións, m'autoloesionava; i, paradòxicament, els talls a les venes no eren quasi presents. Jo era més de pegar-me amb les falanges, on sabia que em faria mal; d'intentar asfixiar-me amb coixins; de rascar-me massa fort per provocar-me dolor... Jo volia la Mort. La volia, i mai no va respondre les meues súpliques. Per què? Per què no vas vindre a ajudar-me, a alliberar-me?

I ara?

Ara, es podria dir que he tingut sort. Gràcies al treball constant i a unes amistats meravelloses, m'estic recuperant. Estic començant a veure les coses boniques, les coses que importen.

I tinc la certesa que, quan m'arribe l'hora, i citant a Harry Potter, rebré a la mort com a una vella amiga.