INFERN/CANT I
El gran viatge de Dante comença quan es troba a mig camí de l'existència, és a dir, als trenta-cinc anys, punt central i culminant, segons Isaïes, dels que li són concedits a la vida dels humans, a "la nostra vida" (v. 1). Dante va nàixer el 1265, i per tant tenia trenta-cinc anys el 1300, quan va anar a Roma amb motiu del Jubileu proclamat pel papa Bonifaci VIII. El viatge a l’altre món sembla que va
començar un dia de finals de març o primers d’abril. En aquest punt, allunyat
del camí dret que porta al cel, adormit, es desperta enmig d’un bosc espès i
sense llum, en la selva del pecat i de l’error. Intentarà escapar d’aquell
fondal, pujant la costera, però li ho impediran tres bèsties feroces, la
pantera, el lleó i la lloba, tres obstacles gairebé impossibles de superar (la
pantera representa la luxúria, el lleó la supèrbia i la lloba l’enveja) que
barren el camí del coneixement i de la virtut. I llavors, quan ja reculava cap
al fons de la vall sense sol, se li apareix una figura solemne, un espectre amb
la veu afeblida pel temps i el llarg silenci. Dante, immediatament, reconeix
el seu mestre, Virgili, que ell considera el més alt de tots els savis i els
poetes anteriors al cristianisme. L’autor de l’Eneida, guia de la raó humana
però no dels misteris de la fe, ha estat enviat per a conduir Dante en el
viatge a través dels inferns i del purgatori; fins que el deixarà, abans
d’arribar al paradís, en mans d’una guia més alta i més digna: en mans de
Beatriu, que haurà de conduir-lo en el viatge a les esferes celestials.
I
A la
meitat del camí de la vida
em vaig trobar dins d’una selva obscura,
perquè havia deixat la recta via.
Quina cosa tan dura és dir com era
aquesta selva salvatge, aspra i forta,
que em renova la por només pensar-hi!:
és tan amarga, que és poc menys que mort.
I per parlar del bé que hi vaig trobar,
diré també altres coses que hi vaig veure.
No sé explicar bé com hi vaig entrar:
tan ple de son estava en aquell punt
en què em vaig apartar del bon camí!
En arribar, però, al peu d’un puig,
allà on ja s’acabava aquella vall
que havia omplert el meu pit de temor,
mirant amunt li vaig veure l’esquena
vestida ja amb els raigs d’aquell planeta
que a tots ens mena drets per la sendera.
S’aquietà un poc, llavors, aquell espant
que dins l’estany del cor m’havia durat
tota la nit passada amb tanta pena.
I com aquell que, quasi sense alè,
eixint de l’ampla mar a la ribera
es gira a l’aigua perillosa i mira,
així el meu esperit, fugint encara,
es girava i tornà a mirar el pas
que mai deixà escapar persona viva.
Després de reposar el cos cansat
vaig reprendre el camí pel rost desert
el peu més baix sempre més ferm que l’altre.
em vaig trobar dins d’una selva obscura,
perquè havia deixat la recta via.
Quina cosa tan dura és dir com era
aquesta selva salvatge, aspra i forta,
que em renova la por només pensar-hi!:
és tan amarga, que és poc menys que mort.
I per parlar del bé que hi vaig trobar,
diré també altres coses que hi vaig veure.
No sé explicar bé com hi vaig entrar:
tan ple de son estava en aquell punt
en què em vaig apartar del bon camí!
En arribar, però, al peu d’un puig,
allà on ja s’acabava aquella vall
que havia omplert el meu pit de temor,
mirant amunt li vaig veure l’esquena
vestida ja amb els raigs d’aquell planeta
que a tots ens mena drets per la sendera.
S’aquietà un poc, llavors, aquell espant
que dins l’estany del cor m’havia durat
tota la nit passada amb tanta pena.
I com aquell que, quasi sense alè,
eixint de l’ampla mar a la ribera
es gira a l’aigua perillosa i mira,
així el meu esperit, fugint encara,
es girava i tornà a mirar el pas
que mai deixà escapar persona viva.
Després de reposar el cos cansat
vaig reprendre el camí pel rost desert
el peu més baix sempre més ferm que l’altre.
