Societet en el segle XIV

En el segle XIV la societat es dividia en dos grups socials, els privilegiats i els no privilegiats. Depenent del lloc on era el naixement de la persona.

El primer grup eren els privilegiats, aquest grup està format per la noblesa i l’església. En ser privilegiats no pagaven impostos i no eren jutjats, a soles per la gent del mateix estament.

El segon grup eren els no privilegiats, aquest grup estava format pels burgesos, els camperols i pels menestrals. Aquest grup era el més nombrós de la societat i, la gran diferència que tenien amb els privilegiats. Era que ells si pagaven impostos.

La noblesa era el grup que més diners tenien en la societat, i tenien molt poder polític. Gràcies a la terra i a l'explotació de les mines i salines els nobles guanyaven molt diner. Els nobles no eren un grup homogeni hi havia una diferència entre l'alta noblesa, que eren les famílies comtals i vescomtals, també estaven els cavallers que eren membres de la petita noblesa que en alguns casos tenien una vida com la dels pagesos.

A diferència de la noblesa l'església era un grup homogeni, però tenien un gran poder econòmic. Totes les persones que pertanyien a l’església tenia molt de poder econòmic i material. Un clar exemple del poder que tenia la noblesa va ser quan el papa Bonifaci VIII va autoritzar a Jaume II a cobrar una desena part dels ingressos del clergat. Els monjos i sacerdots eren el baix clergat, tenien una vida pareguda a la de la pagesia.

Els monjos i els sacerdots tenien un origen humil i rural, i les membres de la jerarquia provenia de l'alta noblesa i per la seua famíliar.

La pagesia era el grup més nombrós de tots, eren els que treballaven en el camp i no tenien molts ingressos, però si tenien molts impostos. De fet en aquest segle va aparéixer la pesta negra, per aquest motiu molta gent d’aquest grup va morir perquè no tenien diners per a poder curar-se o per a salvar-se de la pesta. Com la gent no tenia diners agafaven la roba que tenien posada els morts i això feia que molta la pesta és passar d’uns a altres molt ràpid, aquesta pesta va deixar moltes persones mortes i la gran majoria eren pagesos.

 Per llegir més aneu a Sápiens

Filòsofs i filòsofes del segle XIV

Introducció:

La filosofia medieval es caracteritza principalment per intentar conciliar les doctrines cristianes (però també jueves i islàmiques) amb la filosofia heretada de l'antiguitat clàssica. Algunes d'aquestes doctrines van ser especialment difícils (com l'encarnació i la trinitat), però l'esforç per resoldre-les va ser el motor de gran part de la filosofia medieval, i va portar a desenvolupar conceptes, teories i distincions que heretaria tota la filosofia posterior. 

Escotistme: 

Juan Duns Escoto, teòleg escocès el qual va pertànyer a l'escolàstica, va estudiar a Oxford. Va defensar la humanitat de Crist i desenvolupar la base teòlogica per ploclamar la Immaculada Concepció; utilitzant l'aplicació de la lògica deductiva en el terreny metafísic,

va intentar demostrar l'existència de Déu i la dels seus atributs fonamentals. Els seus arguments giren al voltant de les essències, els intel·ligibles i l'ordre ontològic que es pot establir entre ells. 

Va dir: "Anaven fins al límit del que és possible per així deixar fora de perill la integritat i la realitat de la naturalesa humana de Crist".

Ockhamisme: 

Guillermo de Ockham va ser un frare franciscà i filòsof anglès, va desenvolupar significatives obres sobre la teologia. Corrent filosófica dedicada a criticar principis tradicionals de l'escolàstica i va marcar un interés cap l'experimental; criticava la metafísica tradicional negant l'existència o possibilitat d'un coneixement racional de Déu, l'existència de Déu és només un argument probable, no hi ha un veritable caràcter demostratiu. Nega l'existència de la concepció de l'ànima ja que segons ell no existeixen arguments dels quals demostrin que existeix una ànima substancial immaterial i immortal. Separava la fe de la raó.

Dones a la filosofia: 

Les dos úniques dones filósofes registrades a aquest segle són: Christine de Pizan i Dorotea Bucca.

Lluites polítiques a l'Edat Mitjana

La societat en aquella època presentava moltes desigualtats. Aquesta estava dividida en estaments, els quals designaven en quina classe social et trobaves. Així doncs, l’abús dels privilegis dels senyors feudals les imposicions fiscals i els excessos del clergat van encendre la metxa de diverses convulsions socials en l'Edat Mitjana.

L'extensió de les rebel·lions al segle XIV reflectia la crisi gradual del sistema senyorial. Eren protestes radicals en demanda de menjar i justícia. Els privilegiats mai van constituir una alternativa coherent per poder sustentar el millor possible a tots per igual, sinó que rebutjaven violentament als no privilegiats davant les seues peticions.

Totes les revoltes van tenir dispars a curt termini. En ocasions van millorar les condicions de vida dels més humils, però en d'altres no ho van aconseguir, i els seus protagonistes van pagar la seva gosadia amb la vida. Aquestes són algunes de les revoltes més importants d'aquella època.

1. Els Valdenses: Va ser la primera heretgia igualitarista de la Baixa Edat Mitjana. Els seus seguidors incitaven al poble a renunciar a la riquesa com a mitjà d'apropar-se a Déu, i advocaven per la traducció de la Bíblia del llatí a la llengua vulgar per a poder entendre-la i predicar-la.

Van haver d'emigrar de França, el que va afavorir la difusió del seu pensament per tot Europa, inclosa Espanya, on centenars d'ells van ser cremats. Els pocs grups que van aconseguir sobreviure van acabar sumant-se al protestantisme al segle XVI.

2. Els càtars: La heretgia, originada a l'Orient, va arribar al sud de França al segle XI, on va arrelar amb força per comptar amb el suport de part de la noblesa. El ascetisme i la crítica als excessos materials eren pilars de les seves creences.

A principis de segle XIII, el papa va impulsar una croada, sota el patrocini del rei francès, que havia d'acabar amb els heretges a sang i foc. La repressió exercida sobre els càtars va permetre vincular a la Corona francesa quasi tot el Llenguadoc i una part d'Occitània. A mitjans d'aquell segle, el catarisme s'havia extingit gairebé del tot.

3. Els hussites: Prenien el seu nom del teòleg Jan Hus, natural de Bohèmia (avui a Txèquia), i les seves tesis eren similars a les dels valdenses.

El moviment husita, sorgit al segle XV, es va convertir en excusa per a la disputa sobre el domini dels béns de l'Església i per a la lluita pel poder en el si de l'Imperi entre nobles hongaresos, bohemis i alemanys. La burgesia bohèmia també va trobar en la doctrina d'Hus un mitjà per intentar lliurar-se del predomini germànic i afermar la seva identitat nacional.

El conflicte entre catòlics i hussites i entre faccions internes d'aquest moviment va durar tot el segle XV i va enllaçar, ja al XVI, amb les guerres de religió. De fet, la influència husita en tota l'Europa central havia deixat perfectament abonat el terreny a Martí Luter.

La batalla de Agincourt, acontecida en 1415, font: Wikipèdia

L'HUMANISME

 
https://www.google.com/search?q=l%27humanisme&safe=strict&client=ubuntu&hs=KRx&channel=fs&sxsrf=ACYBGNT7vutEoRHAwb6-aDdupH3AmDYFkg:1579615497901&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ved=2ahUKEwiI-Yil7pTnAhVMDmMBHUzFBpwQ_AUoAXoECAwQAw&biw=1600&bih=774#imgrc=zPi03XWZQlBO7M: 

“L'humanisme, en el sentit ampli, significa valorar a l'ésser humà i la condició humana. En aquest sentit, està relacionat amb la generositat, la compassió i la preocupació per la valoració dels atributs i les relacions humanes.”

Durant els segles XV i XVI es va desenvolupar una nova manera d’entendre el món. El moviment de renovació cultural que provoca aquest desenvolupament va ser anomenat l’HUMANISME. 

L’Humanisme es va difondre per les ciutats europees, en concret a la Toscana, on les ciutats eren més poderoses, on es va anar imposant una mentalitat més oberta i tolerant i la religió deixà de ser l’aspecte més important de la vida de les persones. 

A Florència, al segle XIV, és on van coincidir els tres primers grans humanistes:

·Dant (1265-1321)

Va ser escriptor de la Divina Comèdia, que és una epopeia al·legòrica i fonamental de la transició del pensament medieval al renacentista escrita entre 1304 i la seva mort, considerada com una de les obres mestres de la literatura italiana i mundial. Fou bandejat de la seva ciutat natal per participar en les lluites polítiques. Va ser un actiu defensor de la unió d’Itàlia.

·Francesco Petrarca (1304-1374) 

Fou un líric i humanista d’origen Italià, la seva obra més coneguda és el Cançoner. Petrarca va ser el gran redescubridor de Vitruvi i després de la difusió pel florentí de l'obra d'aquest autor clàssic, podem afirmar que dir Vitruvi és a dir totes les bases de l'arquitectura Renaixentista.

·Giovanni Boccaccio (1313-137)

Va ser un escriptor i humanista Italià, i va composar algunes obres també en llatí. És recordat sobretot com a autor del Decamerón tub com a principi en la literatura el model de novel·la sentimental i l'ús de llenguatge popular.

Les principals característiques de l’Humanisme són: 

• Protagonisme de l’ésser humà, l’únic ésser que té raó (pensament) i llibertat. 
• Inspiració en la cultura grecollatina (dels grecs i els llatins). Es van traduir textos de grans autors clàssics com Plató i Aristòtil. 
• Interès per la ciència i el progrés tècnic. 
• Utilització de les llengües pròpies de cada país (francès, italià, castellà...) en substitució del llatí i el grec.

La impremta hi va tenir un paper molt important; gràcies a aquesta, l'humanisme es va poder expandir molt més ràpidament, a partir del 1450. A més, les acadèmies i les universitats també van tenir un paper clau en la seva expansió, i se centraren en la llengua, la filosofia i la literatura.  Estaven formades per erudits que, sota la protecció econòmica (mecenatge) d'un senyor, es dedicaven a la traducció de manuscrits antics i a l'intercanvi de coneixements i idees

Cultura de la xina en el segle XIV

-Literatura i arts:

Com en les dinaties prèvies, sota els Ming Xina va viure una florida de les arts: pintura,

poesia, música, literatura i teatre. 

-Religió:

Les creences religioses predominants durant la dinastia Ming van ser les tradicionals

barreges entre el culte als ancestres, taoisme i budisme. Els xinesos creien en una gran

quantitat de deïtats reunides en la religió tradicional xinesa. 

-Filosofia:

-Confucianisme de Wang Yangming:

Durant la dinastia Ming, les doctrines de l'alt funcionari de l'era Song Zhu Xi (1130-1200) i el

neoconfucianismo van ser àmpliament adoptades en la cort imperial i entre els intel·lectuals

de la Xina.Hi va haver alguns Ming que, com l'escriptor Song El seu Shi (1037-1101), eren

rebels per naturalesa i no paraven de criticar el pensament dogmàtic imperant. Wang

Yangming (1472-1529) va ser un alt funcionari que va liderar un nou corrent d'ensenyament

i filosofia confucianes, els crítics afirmaven que els seus ensenyaments estaven

contaminades pel budisme zen.

Reacció conservadora:

Els oficials confucians conservadors eren recelosos de la interpretació filosòfica de Wang

dels clàssics confucians, del seu creixent nombre de deixebles i el seu missatge rebel. El

miner i deixeble de Wang Yangming Wang Gen va realitzar lectures als plebeus sobre

l'educació per millorar les seves vides , mentre que el seu seguidor He Xinyin va desafiar

l'elevació i l'èmfasi en la família en la societat xinesa. El seu contemporani Li Zhi (1527

1602) va arribar a ensenyar que les dones eren intel·lectualment iguals als homes i haurien

de rebre una millor educació. Tots dos van morir a la presó, empresonats per escampar

"idees perilloses". La demanda d'articles refinats cap a finals de el període Ming donava

feina als marxants d'art i als falsificadors que feien imitacions dels originals. A més dels

pintors, alguns ceramistes també es van fer famosos pel seu art, com He Chaozong a

principis de segle XVII pel seu estil en l'escultura de porcellana blanca. Els centres de

producció massiva de porcellana durant la dinastia Ming van ser Jingdezhen a Jiangxi i

Déhu a Fujian.

-Vida rural i vida urbana:

Es podia escollir una àmplia varietat d'ocupacions o heretar-de la línia paterna. Els

grangers de nord passaven els seus dies recollint gra com el blat i el mill mentre que els de

el sud del riu Huai es dedicaven a el cultiu intensiu d'arròs i tenien llacs i estanys amb

ànecs i peixos. El cultiu de moreres per cucs de seda i arbustos de te es trobaven a sud del

riu Yangzi. Fins i tot més a sud es trobaven cultius de canya de sucre. Alguns habitants de

el Sud-oest muntanyós vivien de vendre fusta de bambú. A més de tallar els arbres per

vendre la fusta, els pobres també es guanyaven la vida fabricant carbó, cremant petxines

d'ostra per fer llim, cuinaven i teixien tapets i cistelles. Al nord, viatjar a cavall i amb un

carruatge era normal mentre que al Sud la gran quantitat de rius, canals i llacs oferien un

transport aquàtic barat i fàcil. Mentre el sud tenia la característica dels terratinents rics i

propietaris de granges, hi havia de mitjana molts més amos-conreadors a nord del riu Huai

causa de el dur clima, que no permetia més que assolir el nivell de subsistència.

Si vols saber més de xina en el segle XIV: VIDEO

La meua biografia lectora

Quan era xicotet ma mare em contava moltes històries, com per exemple un compte que venia amb els cereals, m’agradava tant que quan terminava de contar-me’l li demanava que me’l contara una altra vegada, el conte s’anomenava Quik Quik.

També em contava històries que ella s’inventava, sobretot d’animals que eren el que mes m’agradaven, totes les nits li demanava que em contara un conte diferent.

Gràcies a què ma mare em contava contes quan era xicotet em va entara molta gana de llegir quan era més major. Els primers llibres que em vaig llegir eren el de Teo perquè tenien imatges i tu podies inventar la història que volgueres, és veritat que abans m’agradava més llegir.

Quan tenia un llibre que tenia una bona història sempre pensava que estava dins, com si Quan era xicotet ma mare em contava moltes històries, com per exemple un compte que venia amb els cereals, m’agradava tant que quan terminava de contar-me’l li demanava que me’l contara una altra vegada, el conte s’anomenava Quik Quik.

També em contava històries que ella s’inventava, sobretot d’animals que eren el que mes m’agradaven, totes les nits li demanava que em contara un conte diferent.

Gràcies a què ma mare em contava contes quan era xicotet em va entara molta gana de llegir quan era més major. Els primers llibres que em vaig llegir eren el de Teo perquè tenien imatges i tu podies inventar la història que volgueres, és veritat que abans m’agradava més llegir.

Quan tenia un llibre que tenia una bona història sempre pensava que estava dins, com si fóra un personatge mes del conte i a vegades també em pensava que jo era el protagonista de l’història, això em feia llegir més i mes perquè volia saber que passava. Una vegada vaig llegir un conte en poc de temps perquè l’història era meravellosa i el protagonista s’assemblava molt a mi pe’l seu caràcter, per això pensava que estava dins del conte, el conte s’anomenava Espills Negres, és probablement uns dels millors contes que he llegit.

Però el que per a mi és el millor llibre es La Celestina perquè les històries d’amor m’agraden, i perquè l’història és actual a pesar d'estar escrita fa molt d’anys.

Quan llig m’agrada estar en un ambient tranquil i a soles, m’agrada anar a un banc que està en el meu poble, el banc està al costat d’una cascada on s'escolta de meravella als pardals.fóra un personatge mes del conte i a vegades també em pensava que jo era el protagonista de l’història, això em feia llegir més i mes perquè volia saber que passava. Una vegada vaig llegir un conte en poc de temps perquè l’història era meravellosa i el protagonista s’assemblava molt a mi pe’l seu caràcter, per això pensava que estava dins del conte, el conte s’anomenava Espills Negres, és probablement uns dels millors contes que he llegit.

Però el que per a mi és el millor llibre es La Celestina perquè les històries d’amor m’agraden, i perquè l’història és actual a pesar d'estar escrita fa molt d’anys.

Quan llig m’agrada estar en un ambient tranquil i a soles, m’agrada anar a un banc que està en el meu poble, el banc està al costat d’una cascada on s'escolta de meravella als pardals.

Primer cant de la divina comèdia de Dante

INFERN/CANT I

El gran viatge de Dante comença quan es troba a mig camí de l'existència, és a dir, als trenta-cinc anys, punt central i culminant, segons Isaïes, dels que li són concedits a la vida dels humans, a "la nostra vida" (v. 1). Dante va nàixer el 1265, i per tant tenia trenta-cinc anys el 1300, quan va anar a Roma amb motiu del Jubileu proclamat pel papa Bonifaci VIII. El viatge a l’altre món sembla que va començar un dia de finals de març o primers d’abril. En aquest punt, allunyat del camí dret que porta al cel, adormit, es desperta enmig d’un bosc espès i sense llum, en la selva del pecat i de l’error. Intentarà escapar d’aquell fondal, pujant la costera, però li ho impe­diran tres bèsties feroces, la pantera, el lleó i la lloba, tres obstacles gairebé impossibles de superar (la pantera representa la luxúria, el lleó la supèrbia i la lloba l’enveja) que barren el camí del coneixement i de la virtut. I llavors, quan ja reculava cap al fons de la vall sense sol, se li apareix una figura solemne, un espectre amb la veu afeblida pel temps i el llarg silenci. Dante, immediatament, reco­neix el seu mestre, Virgili, que ell considera el més alt de tots els savis i els poetes anteriors al cristianisme. L’autor de l’Eneida, guia de la raó humana però no dels misteris de la fe, ha estat enviat per a con­duir Dante en el viatge a través dels inferns i del purgatori; fins que el deixarà, abans d’arribar al paradís, en mans d’una guia més alta i més digna: en mans de Beatriu, que haurà de conduir-lo en el viat­ge a les esferes celestials. 

                   I

A la meitat del camí de la vida
em vaig trobar dins d’una selva obscura,
perquè havia deixat la recta via.
Quina cosa tan dura és dir com era
aquesta selva salvatge, aspra i forta,
que em renova la por només pensar-hi!:
és tan amarga, que és poc menys que mort.
I per parlar del bé que hi vaig trobar,
diré també altres coses que hi vaig veure.
No sé explicar bé com hi vaig entrar:
tan ple de son estava en aquell punt
en què em vaig apartar del bon camí!
En arribar, però, al peu d’un puig,
allà on ja s’acabava aquella vall
que havia omplert el meu pit de temor,
mirant amunt li vaig veure l’esquena
vestida ja amb els raigs d’aquell planeta
que a tots ens mena drets per la sendera.
S’aquietà un poc, llavors, aquell espant
que dins l’estany del cor m’havia durat
tota la nit passada amb tanta pena.
I com aquell que, quasi sense alè,
eixint de l’ampla mar a la ribera
es gira a l’aigua perillosa i mira,
així el meu esperit, fugint encara,
es girava i tornà a mirar el pas
que mai deixà escapar persona viva.
Després de reposar el cos cansat
vaig reprendre el camí pel rost desert
el peu més baix sempre més ferm que l’altre.