Anna Akhmàtova

 Anna Akhmàtova 

Anna Andrèievna Gorenko neix l'11 de juliol de 1889 a Odessa en el si d'una família noble d'ascendència tàrtara. Comença a escriure poesia de molt jove, i davant del rebuig del seu pare, que no volia veure el seu nom relacionat amb una cosa tan poc respectable com la poesia, pren, per a ella i els seus versos, el nom de la seva àvia tàrtara: Akhmàtova. Fins als setze anys viu a Tsàrskoie Selo; després estudia a Kíev i a Sant Petersburg. El 25 d'abril de 1910 es casa amb el jove i conegut poeta Nikolai Gumiliov (1886-1921). El matrimoni, poc convencional, durarà fins al 1918.Va tenir un fill, Liev Gumiliov. El 1911 Gumiliov, Akhmàtova i Mandelstam, amb altres poetes propers al Gremi de Poetes, proclamen l'acmeisme (d'acme: punt de màxima elevació d'un astre i, particularment, del sol), moviment poètic que en reacció a les boires del simbolisme proposa una poesia d'imatges clares i de llenguatge modern i quotidià. En aquesta època viatja per Itàlia i França. Publica els seus primers poemaris: Vietxer (1912; El vespre) i Txiotki (1914; El rosari). Publica després els reculls Bielaia Staia (1917; La bandada blanca) i, ja enmig d'un clima bèl·lic i de terror, Podorozhnik (1921; El plantatge) i Anno Domini MCMXXI (1922).

"Quan es nit closa i espero que arribi

tota la vida sembla que em pengi d'un sol fil.

Glòria, jovenesa, llibertat resten pàl·lides

vora d'ella, que duu una flaauta a la mà. 

Ha vingut fins a mi. Mentre deixava el vel

fit a fit m'ha mirat.

Ets tu, doncs-li pregunto- qui dictaves al Dante

les planes de l'Infern? I respon: Jo."                   

                                                

                                                 (Traducció de Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova)

Maya Angelou

 MAIA ANGELOU va nàixer el 4 d'abril de 1928 en Saint Louis, Missouri, encara que gran part de la seua infantesa va transcórrer al costat de la seua àvia en una zona rural d'Arkansa.

Durant la dècada dels anys cinquanta va actuar en clubs nocturns i va iniciar una carrera d'èxit com a cantant, ballarina, actriu, directora de revistes, activista dels drets civils, poeta i novel·lista. La seua obra més famosa és la sèrie de novel·les autobiogràfiques que es s'inicia amb Jo sé perquè canta l'ocell engabiat (1970), en la qual descriu les vides d'uns afro-americans amb un llenguatge enginyós. En quasi totes les seues obres denuncia el racisme, i exalta el valor, la perseverança, la supervivència i la pròpia estimació. Li han sigut atorgats nombrosos premis i títols honorífics.B.B. King, entre altres, ha musicalizado els seus textos. 

L'autora, poetessa i activista pels drets civils, Maia Angelou, va morir el dimecres 28 de maig de 2014 a la seua casa de Winston-Salem, Carolina del Nord (els EUA), tenia 86 anys. Encara que va escriure set autobiografies, tres llibres d'assajos i varis de poesia, la seua obra més aclamada va ser I know why the caged bird sings ('Jo sé per què l'ocell engabiat canta'), un llibre autobiogràfic.

 https://www.buscabiografias.com/biografia/verDetalle/2717/Maya%20Angelou

MUJER EXTRAORDINARIA  

Las mujeres hermosas se preguntan cuál es mi secreto.

No soy guapa ni estoy hecha para un desfile de moda

y cuando doy explicaciones,

todas piensan que miento.

Les digo,

está al alcance de mis brazos,

en la envergadura de mis caderas,

en la cadencia de mis pisadas,

en la curva de mis labios.

Yo soy una mujer

extraordinariamente.

Una mujer extraordinaria,

esa soy yo. 

Me acerco a cualquier lugar 

lo más tranquila posible,

igual que a los hombres,

que se ponen de pie o 

caen de rodillas.

Luego se arremolinan a mi alrededor,

como una colmena de abejas de miel.

Les digo,

es el fuego de mis ojos,

y el destello de mis dientes,

el vaivén de mi cintura, 

y la alegría de mis pies.

Yo soy una mujer 

extraordinariamente 

Una mujer extraordinaria,

esa soy yo.

Los propios hombres se han preguntado 

qué es lo que ellos ven en mí.

Se esfuerzan

pero apenas pueden rozar

mi misterio interior.

Cuando intento mostrárselo,

son incapaces de verlo.

Les digo,

está en el arco de mi espalda,

en el sol de mi sonrisa,

en la silueta de mis pechos,

en la gracia de mi estilo.

Una mujer extraordinaria,

esa soy yo.

Ahora comprenden

por qué mi cabeza nunca se inclina.

No grito ni salto sobre nada

ni tengo que elevar la voz.

Cuando me vean pasar,

deberían sentirse orgullosas.

Les digo,

está en el sonido de mis tacones,

en el rizo de mi cabello,

en la palma de mi mano,

en la necesidad de mi cariño.

Porque soy una mujer

extraordinariamente.

Una mujer extraordinaria,

esa soy yo.

 

 

 

Rupi Kaur

Rupi Kaur és una poeta i il·lustradora canadenca. 

Rupi Kaur als seus 21 anys

És popular per la seva utilització de lletres minúscules en les seves il·lustracions. Amb tan sols 21 anys; Kaur treballa per transformar experiències de dolor. Va publicar un llibre de poesia i prosa titulat milk and honey el 2015. El llibre tracta temes de violència, abús, amor, pèrdua i feminitat i ha venut més d'un milió de còpies. S'ha convertit en número 1 en el llista dels més venuts de The New York Times.

"no em cal la mena d'amor    que et buida    vull algú    que m'ompil d'energia" ~traducció de Bel Olid

 

 

Marina Tsvetàieva

 Marina Tsvetàieva 

Poeta russa nascuda a Moscou en 1892.

Va estudiar a Moscou i en la Sorbona i va viure molts anys a l'estranger.

És considerada com una de les figures més rellevants de la literatura russa del segle XX.

Va ser una dona de passions categòriques, voluntariosa i resolta. Tota la vida va sentir per Pasternak  un commovedor afecte, malgrat estar casada amb un oficial de l'exèrcit tsarista.

Va emigrar a l'estranger en 1920 i va tornar a Rússia en vespres de la guerra contra el feixisme hitlerià, al qual havia maleït en els seus versos quan es trobava encara en l'emigració.

Entre les seues obres es destaquen "Poemes de joventut" 1915 i "Poemes de Moscou" 1916. Va ser exiliada al llogaret de Elábuga, on va morir

el 31 d'agost de 1941.

"No seduiràs la dona

amb cap pàgina funesta...:

Per a ella l'Ars amandi 

és ben bé tota la terra 

El cor és filtre d'amor

un filtre sense remença. 

Per algú pecat mortal 

és la dona, de naixença."           (Traducció de Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova) 

El Senyal- Marta Meneu Borja

En aquesta novel·la l'autora Marta Meneu Borja, antiga alumna del nostre centre, ens mostra una societat representada mitjançant 5 dones que han de viure en un món actual dominat pel patriarcat i ple de desigualtats.

Els senyals (fent referència al títol) masclistes que pateixen les nostres protagonistes es veuen en situacions molt diferents l'una de l'altra però que transmeten la crua realitat. Com per exemple una jove anomenada Val que experimenta el seu primer amor i que no s'adona de l'infeliç infern que ha de suportar. O com Joana, una dona que està atrapada en una rutina en la qual sempre fa tot el possible per mantindre a la seua família satisfeta i feliç mentre que ella inconscientment s'està enfonant en un pou sense fons. Així fins a arribar a mostrar els cinc senyals dels inconvenients i obstacles amb els quals les dones han de sobreviure al nostre món actual.

En la meua opinió, m'ha agradat bastant com l'autora ha enllaçat quatre històries per així arribar a l'última història, l'últim senyal que protagonitza Maria i que mostra una gran injustícia actual com és la violència de gènere. A més, encara que quan es presenten els personatges és un poc difícil d'assabentar-se m'ha paregut molt interessat l'estructura i el relat de cada història.

La inclusió de la dona en el Cànon Literari

El Cànon Literari és la llista d'autors selectes d'un gènere literari, és a dir, la llista que consta amb els millors i perfectes escriptors i escriptores. No obstant, no hi ha una definició universalment acceptada, ja que hi ha diverses discussions sobre la categoria de cànon i preguntes del tipus qui o qui produeixen els canons?, com s'apliquen?, quina és la forma de subsistència dels canons o la seua caducitat?. El gran problema i causant de tal conflicte és que el criteri fonamental i únic hauria de ser l'excel·lència estètica. No obstant això, este és un criteri molt ambigu i subjectiu. A més, els orígens del cànon són molt remots encara que fora mencionat com a tal per primera vegada en el segle XVIII.

Tot seguit, centrant-nos en qui es participe d’aquest cànon, qui apareix en la llista, podem observar quantitat de noms de famosos i importants autors com Dante, Gonzalo de Berceo o Cervantes, però on estan les dones escriptores? , hi tenim al cànon? Doncs sí, però no són suficients, necessitem fer una inclusió de més dones al cànon literari perquè segueix estant molt descompensat, ja que no és un secret per a ningú que el cànon literari està marcat pel masclisme que impera, i ha imperat sempre, en la literatura i altres disciplines artístiques. Si el cànon és el conjunt d'obres clàssiques, que se suposa que els lectors hem de conéixer i discutir, la definició mateixa, d'entrada, està inundada de subjectivitat. Per això, hui o qualsevol altre dia hem de lluitar perquè les dones en la literatura o qualsevol branca artística i laboral tinguen la mateixa representació, importància i respecte que els homes.

El xiquet del banc

Sempre el veia al seu banc, em feia pena. Mai jugava, encara que la seua mirada ansiosa demanava a crits jugar. Sempre m'havia preguntat com seria... Els seus problemes, les seues inquietuds, la seua vida. Cada dia que passava em donava més curiositat aquell petit solitari.

Un dia qualsevol, sense pensar-ho i amb l'esperança de conéixer-lo, vaig apropar-me. El pati estava replet de crits, tots estaven immersos jugant a futbol. Vaig caminar decidida esquivant a Joan, després a Rubén i finalment, vaig arribar a ell. De sobte, vaig haver d'enfrontar-me a la seua cara d'incògnita i, sense saber molt bé què fer, vaig oferir-li el meu braç i li vaig dir:

- Hola, que fas?

- Res, veure a aquests.

- Saps què?

- Doncs si no em dius res poc puc saber.

-Escolta (rient-se), al peu pare li passava el mateix. Quan era petit mai volia jugar a futbol i no trobava companyia en cap lloc.

- (Enfadat) Perdona, però jo sí que trobe companyia.

- Hahaha mira, ja sé que no has de trobar companyia (irònicament) però si vols pots vindre amb mi i les meues amigues.

-Gràcies però me'n vaig a quedar al banc.

Decebuda, me'n vaig anar. No l'havia dit res però vaig veure en els seus ulls unes ganes increïbles d'anar amb nosaltres, de jugar, de divertir-se. Vaig sentir-me plena, tenia esperança en fer un nou amic. Vaig sentir-me la seua petita salvació.