Intent d'escriure

Hi havia una vegada un home...no, així no.

Fa molts i molts anys va viure un gran cavaller que...no, així tampoc.

Conten que en un país molt llunyà, vivia un jove formidable que...així menys encara.

Com començar a escriure sobre el poder si ni tan sols sabria definir-ho? Com pretenc contar un conte sobre la força i l’honor i només nomenar personatges masculins? Al llarg de la història s’han escrit contes i escoltat llegendes sobre grans cavallers, homes forçuts i joves valents, però poques històries s’han publicat amb dones fortes, valentes i poderoses; i si s’han publicat, han tingut poc d’èxit, ja que no és “l’habitual”. Així que he decidit escriure una història fantàstica on LA protagonista siga un gran exemple a seguir i que, des del meu punt de vista, descriga a la perfecció el poder. Allà va.

Ella

Fa molts i molts anys, quan el món estava repartit en regnes, regnats per reis, quan la fam, les malalties, la pobresa, la guerra i l’esclavitud en el poble eren habituals, vivia una donzella a la qual no deixaven fer el que més estimava i més il·lusió li feia en la seua vida; lluitar. (no hem viatjat en el temps gaire, no?) El seu nom era Eleonora. Venia d’una família humil i treballadora. Era filla d’un expert ferrer dedicat des de jove a la siderúrgia i d’una matrona reconeguda en el poble per la gran quantitat de parts que havia assistit. Malgrat la fama que tenien els seus pares pels treballs heretats que realitzaven, és a dir, que continuaven la tradició familiar, Eleonora no podia dedicar-se a la cavalleria perquè “és cosa d’homes” li deien. Des de ben xicoteta jugava a lluitar amb les espases que el seu pare elaborava, però quan va deixar clar que volia ser cavallera, els seus pares li ho negaren i immediatament la seua mare li ensenyà la seua professió amb l’objectiu que es dedicara a l’art de la ginecologia. Però varen cometre un gran error.

Foto

Eleonora va anar fent-se major i a la vegada va anar formant-se com a matrona. No penseu que va abandonar el seu somni, ja li hagués agradat als seus pares. D’amagades entrenava amb l’espasa i va aconseguir tindre un control total de l’arma. Una nit, va eixir de casa i entrà per primera vegada a una taverna. Tot era diferent quan el sol deixava pas a la lluna i les estrelles brillaven al cel negre. La gent reia i brindaven les seues copes molt alt per a atraure la salut, els diners i la pau, perquè malgrat no tindre per menjar, ni tan sols una moneda d’or, el poble era feliç. No sabria explicar-ho, però donaven gràcies per estar vius. Cantaven alegres cançons i es deixaven portar pel ritme de l'acordió que tocava un jove damunt d’una de les taules. Ni en els seus millors somnis hauria imaginat aquell espectacle que estava presenciant en aquell moment. Va comprendre que la felicitat està allà on no la busques, en les xicotetes coses, com en una reunió de vells amics en una taverna a mitjanit. Ella, que sempre s’havia imaginat servint al rei i recompensada per les lluites guanyades amb cofres plenes de monedes d’or, va posar els peus a terra i es va veure gaudint amb la resta d’homes i algunes dones d’unes copes de vi i diverses converses que la portaren a parlar amb un senyor que s’havia entrenat per ser cavaller durant tota la seua vida. Era un dels millors en aquell ofici. Després d’haver-se presentat, Eleonora li contà la seua situació. Potser va ser el ví que l’espentà a desfogar-se amb aquell home, però allò no quedà en un diàleg qualsevol de qualsevol nit. Aquell home li va prometre ensenyar-li tot el que sabia per convertir-la en una gran cavallera.

Va tindre molta sort, aquell home era molt bo i no pensava com la resta. En cap moment va dubtar del talent d’Eleonora i va ser qui més l’espentava i animava per complir el seu somni.

Després de molts dies entrenant en secret, l’entrenador de la jove li va concertar una cita amb el rei amb la pretensió de posar-la en l’exèrcit que s’estava organitzant per a conquerir un poble no molt lluny d’on es trobaven. No s’ho creia. Va arribar a pensar que s’estava burlant d’ella; fins que arribà el dia. Nerviosíssima, Eleonora va entrar al castell i després d’una xerrada amb el rei, simpatiquíssim per cert, li demostrà el que sabia fer. Lluità contra dos dels millors homes que la creien incapaç de guanyar i, sorprenentment, acabà amb ells en un no res. No li resultà fàcil, però va recordar totes les vegades que li negaren el seu somni i la manaren a fer altres coses “més convenients per a una dona”. Va destruir aquelles paraules com destruí a aquells dos estúpids cavallers.

Finalment, Eleonora es convertí en la cap de l’exèrcit reial. Moltes xiquetes la veien com a una ídola i sempre els hi deia: “No deixeu que cap persona vos diga què sou i que heu de ser i molt menys un home. Sou vosaltres qui decidiu el vostre camí per arribar al futur desitjat. No oblideu que la valentia comença ací, lluitant per allò estimat”.

A arrel de l'últim paràgraf del capítol L’Honor i el valor del llibre Quim/Quima.

Resum Coherència

Fa pensar que per a cada situació existeix un nombre determinat d`informacions pertinents. Dit d`altra manera hi ha informacions rellevants , i n´hi ha d´altres d´irrellevants. Suggereix que les informancions rellevants s´han d´estructurar d´una manera determinada.

La coherència és la propietat del text que selecciona la informació  i que l´organitza  en una estructura comunicativa.
A. van Dijk. ha proposat la macroestructura que caracteritza els dues aspectes. És un tipus de                d´esquema que conté totes les informacions la importància i les interrrelacions.    

Influencers y demás mierda

Això dels influencers de la nostra generació és de riure per no plorar. Per a començar, que s’utilitze la palabra influencer, en la llengua de l’imperi, i no influència, ja diu molt de a què ens enfrontem: A un exèrcit de indesitjables i banals persones que es guanyen la vida a força de contaminar als seus il·lusos followers amb la seua nociva verborrea sobre temes encara més banals i patètics (de videojocs a reggaeton, un assortiment variat) que substitueixen a la cultura (i també al sentit comú), o bé amb suposat talent telebasuril. Qui no té de influencer a un youtuber (El Rubius, Auronplay, Dalas), té a un cantant de fem (Ariana Grande, Maluma, Daddy Yankee) o a un actorucho hollywoodià “de medio pelo” (DiCaprio, Emma Stone, Ryan Gosling).

És molt graciós quan aquests individus fan com que s’indignen i fan una “crítica” sobre qualsevol assumpte sense tindre ni idea, i resulta encara més divertit quan els seus seguidors repeteixen com lloros allò que ells han dit.

Jo no tinc cap “ídol”, cap influencer ni res paregut. Allò que si tinc son INFLUÈNCIES, tant humanes com artístiques, generalment vàries en cada camp concret, encara que aquests camps estan interconectats. Per exemple, en l’aspecte polític-econòmic-social tinc a Marx i companyia, en el cinematogràfic a Hitchcock i Haneke entre altres, en el literari a Roald Dahl i Mary Shelley entre altres.Per concloure, diré que és depriment recordar que la majoria dels joves avui tenen per “ídols” a persones banals i aprofitades a les quals podriem calificar de “anti-cultura”, i expandeixen la paraula d’aquesta “anti-cultura” per tot arreu, des d’una cançó fins un vídeo, des d’un tuit fins una pel·lícula, i des d’un best-seller fins la mass media.

Literatura comparada - Va dir el filòsof

Habibi, estimada! Però Tahara havia desaparegut. I Quim havia descobert per primer cop que un amor no en val un altre. Tot és tot, havia dit el filòsof. Tot és igual a si mateix, l’espècie és igual a si mateixa, i allò que fa que un individu sigui un individu és només la quantitat de la matèria, el pes, la mesura, l’espai que ocupa en el món. Però vet aquí que el pes, la mesura i aquest petit espai que ocupa, i que de sobte arrenca a cantar i es diu Tahara, és insubstituïble.

En aquest fragment de Quim/Quima, ubicat a la pàgina 45 del llibre, Maria Aurèlia Capmany fa una referència a la filosofia clàssica per a després traure-li un però. Això de tot és igual a si mateix s’anomena principi d’identitat, un principi clàssic de la filosofia i la lògica, segons el qual qualsevol entitat és idèntica a si mateixa. Aquest principi és, juntament amb el principi de no contradicció i el principi del tercer exclòs, una de les lleis clàssiques del pensament, postulada per Aristòtil. Encara així, Parmènides, anterior a Aristòtil, ja va postular al seu manuscrit sobre la natura que allò que és és i allò que no és no és. Al segle XVII, aquesta referència ja era comú entre els filòsofs.

Però, posteriorment, s’han fet diverses crítiques a aquest plantejament, entre les quals destaquen la de Hegel (1770-1831, qui creia que la identitat no és evident en si mateixa, sinó que és afirmada, perquè la identitat conté dins de si diferència, i va proposar una nova lògica basada no en el principi d’identitat sinó en el de no contradicció, la lògica dialèctica) i la de Wittgenstein (1889-1951, qui considerava que A implica no-A, això és, que per a tot A deu existir alguna cosa que és no-A, donat que si una afirmació té sentit, la seua negació també ha de tenir-lo, i si una afirmació justifica una regla, la seua negació també hauria de fer-ho lo qual és absurd).

Influencers, de veritat?

Al llarg dels últims anys, han aparegut unes figures que s’han fet molt importants per a milions de joves de totes les edats i que gràcies a les xarxes socials han fet de la seua passió, el seu treball. Solen tractar temes com la bellesa, la moda i l’estil de vida de manera molt subjectiva, temes socials (feminisme, racisme, homofòbia, transfòbia…) o simplement fan comèdia. Però com és de gran la seua influència?

Es sap que l’impacte dels i les influencers ha crescut massivament i han comprès camps inimaginables com ara el turisme. Les marques quan promocionen un producte nou, necessiten que aquestes persones el consumen i donen una opinió sobre ell, generalment és bona, i aconsellen que els seus seguidors i seguidores ho compren. A canvi, poden guanyar diners o viatges a llocs que, per aquests i aquestes influencers, es posarà de moda; tota una estratègia de màrqueting. D’aquesta manera guanyen tots i totes, però aquest pla ens porta a les persones normals a un hàbit que suposa conseqüències ecològiques nefastes: el consum irresponsable. Això vol dir que comprem sense mesura, sense pensar si ho necessitem o no, si les condicions laborals de qui ha fet el producte són bones, si fa mal al medi ambient… sense preocupacions. Només ho fem perquè algú ens ha dit que és bo, i ens ho hem de creure.

També n’hi ha que prefereixen fer gràcia i comentar vídeos virals o donar-li un to humorístic del tema que volen tractar.  Està clar que no totes aquestes influències porten per aquest camí. N'hi ha d’altres que dediquen els seus vídeos de Youtube a parlar sobre temes considerats com tabús o simplement per explicar algun tipus de tema social i la seua opinió sobre allò del que parla.
Amb l’aparició d’aquestes persones, han aparegut també, els anomenats haters; persones que dediquen el seu temps en visitar els perfils dels famosos i famoses per criticar, insultar, opinar sobre la seua carrera d’una forma molt ofensiva o, inclús, amenaçar de mort. No sé molt bé quin és el propòsit que hi tenen fent aquest tipus de comentaris, si no t’agrada aquest personatge públic, no el seguisques en xarxes socials. Fàcil, no? Doncs supose que per enveja o per gran quantitat de temps lliure, prefereixen faltar-li el respecte a les celebritats. On ha quedat aquest valor? On estan els i les influencers per influenciar en un tema que de veritat importa? Encara que no rebràs res material a canvi, pots actuar per donar-li sentit al teu nom. El món no necessita més moda o paraules que després es contradiuen. El que la societat de veritat necessita és valors que ens porten a les persones a una millor convivència i benestar; sentir-nos segurs i segures amb les i les nostres iguals.

Si eres influencer, aprofita l’enorme poder del qual disposes per millorar el món. Fes saber als teus seguidors i seguidores, el que volem transmetre qui no som ningú.

Literatura xinesa

En la literatura xinesa es troben dos corrents: una de popular i una altra de caràcter culte. La primera és de caràcter anònim i molt senzilla, ha patit moltes variacions al llarg del temps pel seu caràcter oral i tan sols ha arribat a l’escriptura molt temps després de ser creada. La segona, en canvi, és molt més complexa i té una important tradició escrita.

Poesia: Els poemes més antics de Xina estan continguts al Llibre dels Cants Shi Jing, una antologia de balades populars de les diverses regions de Xina. La seva temàtica reflecteix amb gran bellesa la vida del poble xinès en aquells temps. S’hi descriu, també, la vida diària dels camperols.

Prosa: Les primeres obres en prosa, juntament amb el Shi Jing, formen els 5 clàssics de la literatura xinesa:

• I Ching (Llibre de les mutacions). Fou composta com una guia per interpretar els oracles però acabarà desenvolupant-se com una obra que, relacionant la realitat de l’home i el cosmos en un moment determinat, pot indicar un camí de reflexió davant de cadascun dels esdeveniments que es presenten en la nostra existència.
• Shujing (Llibre dels documents). Es tracta d’un llibre històric que conté els documents xinesos més antics, on s’expliquen les accions dels emperadors.
• Li Ji (memòria sobre els ritus) És una col·lecció de codis governamentals i de ritus antics.
• Chun Quiu (Annals de la primavera) És un registre històric de l’estat de Lu, on va néixer Confuci, a qui se li atribueix l’obra.

Exemple: fragment de Daodejing, un text clàssic xinès atribuït al savi llegendari Laozi, l’any 400 aC.

El fang es modelat per a poder fer el recipient,

però és el seu buit el que fa útil el recipient.

S’obren portes i finestres en els murs d’una casa,

i és el buit el que permet habitar-la.

Centrem l’interès en l’ésser

però en el no-ésser es fonamenta la utilitat.

Text lliure. Llegendes

Marquen en les vides de la gent. Fan història. Són persones. Són llegenda.

De totes les races, diferents nacionalitats, diferents propòsits, però per sempre recordades. Cadascuna d’aquestes persones ha deixat en la memòria del món, un trosset de la seua ànima, quan han mort. Inclús en vida, s’han fet reconèixer. Quines són aquestes persones i què és el que han fet?

He d’aclarar que només parlaré d’una persona que conec, és a dir, no és postureo tret d’Internet i està relacionada amb el món de la música, la dansa i l’activisme.

Aquesta persona és un artista del que em declare fan des de que era xicoteta i ma mare ens posava la seua música a la meua germana i a mí, i que des d’aleshores ballem. Ell està considerat el rei del pop i, amb aquest mot, ja es sap que parle del gran Michael Jackson. A banda de la seua carrera musical, que conta amb la publicació de l'àlbum "Thriller" de 1982, que es va convertir en el més venut de la història, amb 109 milions de còpies, i actualment encara ho és, els 85 senzills publicats des del seus inicis amb el grup The Jackson Five amb els seus germans l’any 1964 i la seua aparició en el llibre Guinness dels rècords com a artista amb més Grammys guanyats en un sol any, també va ser un gran personatge públic per les diverses causes solidàries en les que participà:

-Va escriure el single We are the world amb Lionel Richie per al projecte “USA for Africa” per recaptar diners per combatre la fam als pobles d’Àfrica. Es van convertir en la cançó més venuda de la història, amb la qual es van aconseguir més de 60 milions de dòlars per al projecte.

- Des de 1988 fins 2001 va viure al seu ranxo Neverland (país del mai més) i hi va construir un parc d'atraccions i un zoo privat amb l'objectiu de donar diversió i entreteniment als nens amb malalties terminals o de baix nivell econòmic. També tenia instal·lades al ranxo, habitacions adaptades per a nens amb tractaments greus.

- En el 92 va llançar 'Heal the world', els beneficis de les quals es destinaren a ajudar a xiquets de Sarajevo.

- Es calcula que al voltant de 300 milions de dòlars, més de la tercera part de la seua fortuna, hauria anat a parar a les 39 organitzacions amb les quals col·laborava assíduament, tant aportant diners com cedint la seua presència en diferents actes.

No només ajudava econòmicament, sino que va escriure també diverses cançons que parlaven sobre la importància de tindre cura amb el medi ambient i l’impacte tan negatiu que tenia i té la humanitat al món. Amb aquestos singles, va ajudar a que la gent s’adonara de la realitat i prengués mesures.
Michael Jackson tenia una part molt humana que va mostrar fins el dia de la seua mort i, de la qual, haurien d’aprendre moltes celebritats, ja que malauradament, hi ha poques que estiguen tan involucrades en les persones i el planeta; que aprofiten la influència i el poder econòmic i mediàtic que tenen per fer grans accions que milloren les nostres vides.