L'amor i l'oblit

En aquest text faré una mescla de dos dels temes que vam proposar  per a redactar el text: enamorament i desenamorament i també parlaré de si l’oblit és necessari per a viure en pau.

Al món hi ha tantes persones distintes, unes que de seguida s’enamoren, altres que tarden anys a trobar algú i enamorar-se, altres que s’enamoren ràpidament però que també es cansen tan de pressa com s’enamoren, altres que no superen eixe amor i segueixen enamorats o enamorades. En fi, el tema de l’amor és viu molt diferent en cada persona, ja siga per la seua personalitat, cultura, ideologia, caràcter, experiència o altres factors que influeixen. L’’adolescència és l’etapa que visc des de fa uns anys i encara ho faig. És l’etapa on l’amor, parle de l’amor d’una parella, està molt present encara que no tingues parella. Perquè segur o quasi segur que alguna història d’amor o/i de desamor has viscut. En aquesta part del text arriba l’altre tema: l’oblit és necessari per viure en pau? Aquesta pregunta em pareix interessant i si l’apliquem a l’amor, quina seria la vostra resposta? La meua seria la següent:

Pense que per a viure en pau, has de superar a eixa persona i el que t’haja pogut fet mal, però no oblidar-la. Perquè jo sóc incapaç d’oblidar a una persona, borrar-la de la meua ment i del meu cor, perquè els records i els moments feliços i tristos sempre et van acompanyar. A més, pense que oblidar a una persona o una cosa que t’haja passat no és bo, perquè seria oblidar un moment o una època de la teua vida de la qual pots aprendre i reflexionar. Hi ha una frase en una cançó de rap de Swit Eme que diu així:

Y volvería a lo de antes

A esos tiempos mejores

Pero vivir del pasado, es vivir de errores.

Pense que aquests versos tenen raó, no ens podem aferrar a una persona que ja no vol estar amb tu, encara que és difícil si l’estimes. I també m’agrada molt el que diu en aquesta imatge, quasi que resum un poc el que he dit en aquest text.

Fumiko Hayashi

Fumiko Hayashi, als sets anys la seua mare es va anar amb el gerent de la tenda del pare, temps després es varen fer comerciants itinerants, darrere de graduarse es va traslladar a tokyo amb el seu amant i després de diversos amors es va casar amb el pintor Rokubin Tezuka, la qual cosa l’hi va permetre comensar la seua carrera de escritora i relacionarse amb altres de la professió.

Al 1933 va ser detinguda per estar suscrita al periodic oficial del antigament ilegal partit comunista el akahata (literalment bandera vermella) encara que darrer nou dies va ser alliberada. fumiko mai prestaba interés en la politica encara que més tard col·laboraria entusiasmadament amb la propaganda militar a la guerra.

A la guerra sino-japonesa al 1937, hayashi treballava com a corresponsal de guerra per al diari Tokyo Nichi Nichi Shimbun

Al retorn seu a japó va adoptar a un xiquet i es va ficar a viure al extraradi per a fugir de els bombardejos. després de la guerra es va mudar a tokio.

En els últims quatre anys anteriors a la seva defunció va tenir una gran activitat literària: durant aquest temps va publicar 11 novel·les per lliuraments, 22 volums d'altres novel·les i més de 30 històries curtes, algunes de les quals sobresurten d'entre les seves obres més exitoses.4 va ser en l'època de postguerra quan Hayashi va aconseguir el cim de la seva carrera literària i la seva obra va guanyar una major rellevància i prestigi.4

Molts dels seus treballs giraven entorn a la dona de espíritu libre y les relacions tormentoses. un dels treballs més coneguts es Hōrōki. les obres de fumiko son conegudes per la seua temàtica feminista. Hayashi il·lustra en els seus textos les grans ideologies socialistes del feminisme japonès que pretenen aconseguir amplis objectius en lloc de celebrar els èxits individuals d'un seguit de dones poderoses.

La infància en un sol llibre

 No recorde bé el primer llibre que vaig llegir.

Des de ben menuda, totes les nits després de sopar, els meus pares em llegien un llibre per a dormir. Era aficionada a una col·lecció de contes anomenada “Llegirenvalencia”, 32 llibres totalment diferents. M’encantava sentir la veu dels meus pares contant-me aquelles històries plenes d’acció i d’aventures. Tancava els ulls i m’imaginava que era un dels personatges que hi apareixien. Destacaria “La festa monstruosa” de Carles Cano i “Però i per què no?” de Pep Castellano. No sé perquè però em flipaven. En infantil, gràcies a les activitats que féiem amb les mestres i als quadernets de cal·ligrafia, aprenguérem a llegir amb rapidessa. L’únic conte que recorde haver llegit va ser el del “Gat Marrameu” per les il·lustracions que portava.

A primària, llegir va canviar. Tots els anys ens posaven tres lectures per a cada trimestre acompanyats d’unes fitxetes per a que la mestra controlara que te l’havies llegit.

En l’hora del pati, a les meues amigues i a mi ens agradava criticar els llibres tan avorrits que ens ordenaven llegir.

D’aquesta època,  m’agradava llegir al meu germà Jordi els mateixos llibres que els meus pares m’havien llegit de menuda. Ja em sentia major.

A l’institut s’utilitza la mateixa tècnica: posar lectures conjuntes a tots. Quasi tot el que ens han recomanat llegir m’ha agradat. Algúns d’aquests contes són “Momo” i “Como agua para chocolate”. També han hagut altres que em van costar més de llegir com “El ciutadà perfecte”.

En casa tenim un fum de llibres de diferents temàtiques: noveles negres, diaris personals, enciclopèdies, còmics…

Molts dels que hi ha són en valencià però també en tenim en castellà. Si hagués de dir la persona de la família que més llig seria mon pare. Sempre ha sigut el que m’ha animat a llegir. En tots els aniversaris em comprava un llibre però jo mai solia obrir-lo.

Els meus pares lligen a totes hores, ja siga al bany, a la cuina, al sofà o al llit. Mon pare destaca “El hombre que amaba a los perros” i ma mare no sabria dir el seu preferit.

De vegades, em planteje què serà això que els enganxa tant a eixos fulls tan plens de lletres.

Un estiu, sense que ningú em diguera res, vaig obrir una caixa que mon pare havia guardat amb llibres per a joves i vaig agafar “El diari d’una penjada”.

Totes les nits, al meu llit que és on més em concentre em llegia alguns capitols. Em va agradar tant aquell llibre! Em sentia orgullosa que un llibre m’haguésagradat sense que me l’hagueren posat per obligació.

El gust per llegir continua sent per a mi una asignatura pensent. Moltes escoles i instituts haurien de promoure més la lectura amb activitats que motivaren als alumnes a llegir. Molts joves desconeixem aquest món lector que la gent que llig ha descobert.

En batxiller m’agradaria llegir alguna cosa que ens fera reflexionar i que després poguérem comentar-lo en classe.

Comprometre’ns a dedicar un moment de la rutina diària per a llegir i comprendre un text d’interés per a tots no és llegir per a que la mestra comprove que ho has fet.

M’agradaria que els professors i les professores llegiren amb nosaltres per descobrir junts l’interés de l’activitat.

València 13 de setembre del 2018

Mar Miralles Lozano

Teoria King Kong, un assaig feminista de Virginie Despentes 

 Virginie Despentes és una escriptora francesa que es dedica a la novel·la. Entre les obres més conegudes d’aquesta autora es troba Baise-moi, que és una pel·lícula francesa de thriller del 2000, guionada i dirigida per Virginie i Coralie Trinh Thi, i basada en la novel·la homònima de la primera.  Teoria King Kong, es podria presentar com una lectura personal de la prostitució, la violació, la repressió del desig, la maternitat i la pornografia. Al llibre l’autora comparteix la seua pròpia experiència per tal de parlar-nos sense pèls a la llengua sobre tots els perills que s’imposen a la vida de qualsevol persona “dèbil”. En aquesta paraula es refereix (òbviament de manera irònica i crudel i fent referència a la societat en què vivim) a la distinció de gèneres, de sexe, de races, de sexualitat, etc. 

 Cite ací la seua manera de dir-ho: 

  “Escribo desde la fealdad, y para las feas, las viejas, las camioneras, las frígidas, las mal folladas, las infollables, todas las excluidas del gran mercado de la buena chica, pero también para los hombres que no tienen ganas de proteger, para los que querrían hacerlo pero no saben cómo, los que no son ambiciosos, ni competitivos, ni la tienen grande. Porque el ideal de la mujer blanca, seductora, que nos ponen delante de los ojos es posible incluso que no exista”

Cultura

Cultura és un terme al què se li han atribuït molts significats al llarg de la història.

Alfred Kroeber i Clyde Kluckhohn compilaren una llista de 164 definicions de cultura a "Cultura: una reseña crítica de conceptos y definiciones" i han classificat més de 250.



Una de les definicions podria ser:



La cultura és la creació i realització de valors, normes i béns materials per l'ésser humà.

Depén de cada societat, del temps i de l'espai, o àmbit geogràfic, determinats d'un grup humà.

Inclou sempre una ideologia, i per tant, una sèrie de valor i interessos, sent l'art i la tecnologia les seues expressions en forma d'aplicació pràctica i directa.



Les diferents definicions de la cultura reflecteixen diferents fonaments teòrics de pensament.

Segons el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts
 la cultura ha de ser considerada com un bé públic i com un bé preferent.

La cultura es pot classificar segons diversos criteris:

• Segons la seva definició, la cultura pot ser, per a certs autors:
  • Cultura tòpica: consisteix en una llista de tòpics o categories, tals com l'organització social, religió o economia.
  • Cultura històrica: la cultura s'entén com una herència social (tradició), sistema dels éssers humans per a adaptar-se a l'ambient o a la vida en comú.
  • Cultura mental: la cultura és un complex d'idees, o els hàbits apresos, que inhibeixen impulsos i distingeixen la gent dels altres.
  • Cultura estructural: consisteix en idees, símbols, o comportaments estructurats, modelats o pautats i interrelacionats.
  • Cultura simbòlica: es basa en els significats simbòlics que són compartits per una societat (simbolisme).

• Segons la seva extensió, la cultura pot ser:
  • Cultura universal: quan és presa des del punt de vista d'una abstracció a partir dels trets que són comuns en totes les societats del món. Un exemple en seria la salutació (universal cultural).
  • Cultura total: s'entén com la suma de tots els trets particulars d'una mateixa societat.
  • Cultura particular: s'entén com un conjunt de pautes compartides per un grup que s'integra en la cultura general i que, al seu torn, se'n diferencia.

• Alguns autors han estimat necessari classificar la cultura segons el que consideren que pot ser el seu grau de "desenvolupament":
  • Cultura primitiva: inclou l'art primitiu.
  • Civilitzada: cultura que s'actualitza produint nous elements que li permeten el desenvolupament de la societat.
  • Analfabeta o prealfabeta: usa el llenguatge oral i no l'escriptura. Així, pot incloure la tradició oral, alguns mètodes de savoir faire, els llenguatges diferents a l'escriptura (com la partitura musical, el llenguatge lògic, el matemàtic, els de programació, els gràfics i les il·lustracions) i totes les obres d'arts escèniques que no usen un text escrit o que ha estat memoritzats per transmissió oral, a més de molts llenguatges artístics i tecnològics en general.
  • Alfabeta: cultura que ja hi ha incorporat el llenguatge tant escrit com oral.

• Segons el seu caràcter dominant:
  • Sensitiva: cultura que es manifesta exclusivament pels sentits i és coneguda a partir d'aquests.
  • Racional: cultura en què impera la raó i és coneguda pels seus productes tangibles.
  • Ideal: cultura construïda per la combinació de la sensitiva i la racional.

• Segons la seva direcció:
  • Prefigurativa: aquella cultura innovadora que es projecta amb pautes i comportaments nous i que són vàlids per a una nova generació, que no prenen el model dels pares com a guia, però sí com a referent.
  • Configurativa: cultura en què el model de comportament el marca la conducta actual, no del passat. Els individus imiten maneres de comportament dels seus éssers propers i en recreen els propis.
  • Postfigurativa: aquella cultura que mira al passat per repetir-lo en el present. Cultura presa dels avantpassats sense variacions.

• Segons l'estratificació social:
• Alta cultura: recull el coneixement de l'elit.
• Baixa cultura o cultura popular: coneixement d'esferes considerades menys prestigioses o més comercials.

Sovint, el món es divideix en regions segons les diferents grans zones d'influència de les diferents cultures, atenent a la geografia, els costums, la religió o la política, entre d'altres. En aquestes zones, hi ha un grau determinant dels mateixos trets culturals que la fan distingible de les zones veïnes.^[10] Una divisió tradicional només considerava dos blocs: Occident i Orient (la resta), però aquestes àrees es poden matisar molt més:

• Una primera regió seria la formada per Amèrica del Nord i Europa occidental,otot i que alguns proposen separar els dos continents. Aquestes zones es caracteritzen per un alt índex d'industrialització i el predomini del cristianisme i la democràcia. Es parlen les llengües indoeuropees majoritàries, sobretot l'anglès. La literatura canònica i els mitjans de comunicació de masses han exportat aquesta cultura a altres regions mitjançant l'imperialisme.

• Sud-amèrica forma una segona regió, fortament influenciada per la primera, però amb més presència de tradicions indígenes -que s'aprecien en rituals i en l'organització social- i amb més contacte amb la natura. Domina el castellà com a llengua vehicular. Mostra elements de cultura africana deguts a la primera immigració per l'esclavatge.

• L'anomenada Àfrica negra és una de les zones més variades culturalment. Les llengües colonials com l'anglès i el francès conviuen amb les autòctones. L'animisme i l'islam són les religions predominants. Sobreviuen tradicions tribals i una economia d'intercanvi en algunes zones. Els clans i els consells organitzen políticament la vida als pobles, mentre que el govern oficial sol manar a les ciutats, més industrialitzades.

• El Magrib és la part del nord d'Àfrica dominada per l'islam. Està a cavall entre la cultura d'Orient Mitjà i la de la resta del continent (sobretot, per la influència berber). Les llengües més esteses són l'àrab i el francès. Molts països es debaten entre una democràcia parcial i una teocràcia.

• L'Orient Mitjà comprèn els països àrabs de l'oest d'Àsia i Israel-Palestina. És una zona amb grans desigualtats i inestabilitat, amb domini de l'islam i una vida fortament rural.

• L'Europa de l'Est i l'antiga àrea d'influència soviètica formen una altra zona cultural, marcada pel passat eslau i per una forta influència de la cultura europea occidental. Predomina el cristianisme amb diferents variants i estan governats majoritàriament per democràcies joves, hereves de la tradició comunista de l'URSS.

• L'Extrem Orient comprèn les cultures de la Xina i el Japó, que han assimilat en gran mesura els països de l'àrea. Hi predomina el budisme i la vida rural (excepte al Japó, altament tecnificat). El xinès és la llengua més parlada del món.

• El sud-est asiàtic és una denominació per a referir-se a països que estan a cavall entre l'òrbita xinesa i el domini de l'Índia, el subcontinent dominant. Es parlen gran varietat de llengües i es barregen l'islam, el budisme, l'hinduisme i una sèrie de cultes híbrids. Tenen gran importància les castes o grups socials, que dicten els costums del que és correcte o no, encara que formalment el poder està en mans de governs democràtics.

• Oceania té una forta presència de les cultures aborígens, que conviuen amb l'occidentalització d'Austràlia i Nova Zelanda. Es parla sobretot anglès com a llengua franca i la religió és cristiana o politeista. La natura hi té un fort paper, ja que hi ha comunitats aïllades per l'escassa densitat demogràfica que continuen mantenint un estil de vida tribal.

Els estudis culturals poden analitzar els trets típics de cada regió o subregió, o estudiar com entren en contacte entre si.

Teoria King Kong, Virginie Despentes

Per a llegir aquestes pasques, he triat el llibre d’assaig feminista “Teoria King Kong escrit per l’autora Virginie Despentes, una escriptora nascuda a França el 1969 i considerada una veu imprescindible de la literatura francesa contemporània.

Aquest llibre assagístic està dividit per “capítols” que comencen amb una frase o text que introdueixen el tema del qual tracta. Són seleccionats dels llibres de diferents dones sobretot escriptores com Gail Pheterson, Angela Davis, Virginia Woolf o Annie Sprinkle que és educadora sexual entre altres coses. En aquest assaig l’autora ens conta les experiències que ha viscut al llarg de la seua vida i sempre amb una mirada feminista i traient a la llum el masclisme que continua estant en la nostra societat. Virginie ens fa veure de manera molt clara la realitat amb arguments i vivències de la seua vida. L’autora dóna molta importància a la violació, a l’ideal de dona que la societat ha anat construint al llarg de la història, a l’anomenat “sexe feble”, a la feminitat, al domini i la superioritat que encara tenen els homes sobre les dones, la maternitat i la prostitució. A més, de les enormes exigències i prohibicions que tenim pel fet de ser dones. I encara que són menys, també tenen els homes i que és tot com a conseqüència del masclisme.

La meua valoració d’aquest llibre és positiva, és més, jo diria que molt positiva, ja que mai havia llegit un llibre com aquest, un assaig feminista.

Sincerament, les seues paraules t’obrin els ulls i la seua forma de dir-les fa que captes el missatge. Pense que tothom, tant dones com homes haurien de llegir aquest llibre.

Una cambra pròpia (resenya)

UNA CAMBRA PRÒPIA

Quan els infants deixen de ser totalment desitjables, les dones deixen de ser totalment necessàries.

Autor: Virginia Woolf

Virginia Woolf, va ser una escriptora britànica del segle XX, considerada una de les figures del avantguardisme modern i feminisme internacional a Anglaterra més important.

Va fer moltes narracions i va perfeccionar el monòleg interior, on, intenta reflectir els seus pensaments tal com sorgeixen en la seva ment.

El llibre “Una cambra pròpia”, és un assaig on expressa la importància d’una cambra pròpia i diners que puga tindre una dona per escriure una novel.la, ja que el tema del llibre és la dona creadora.

En aquest ens explica el seu pensament al llarg de la història sobre les dones escriptores, perquè, al principi dels segles no hi havia cap dona que escriguera, i, a lo millor, una dona que podia tindre molt de talent (en el llibre ho explica amb una suposada germana de Sakespeare), la gent no podia llegir els seus llibres a soles pel fet que siga dona, i, deia, que les dones que sí que ho feien segurament no signaven els seus escrits. Això es deia a què es considerava un sexe pobre i que servia per altres coses, perquè sí que hi havia molts llibres escrits per homes que ho deien.

Quan va mirar al seu prestatge els llibres d’un segle més endavant es va adonar que sí que hi havia algunes dones que escrivien, però que quasi tot estava escrit en novel.la, i , després, en els llibres dels escriptors vius, en els d’ara, sí que hi havia diferents estils d’escriptura a banda de la narrativa.

Ella volia que quan una persona es ficara a escriure un llibre no es fixara en el sexe que eixa persona era.

Austen cita uns quants poemes  de Winchilsea, una escriptora del 1661 que no va tindre fills i va escriure poemes d’indignació contra la situació de les dones:

Ens diuen que anem pel mal camí;

que la bona criança i la dança, l’estil, els jocs i el vestits

són les fites del nostre destí.

Que escriure, llegir, pensar o rumiar

ens envolta la cara, que ens fa perdre el temps;

que entrebanca l’assoliment de fer rutllar una casa

hi ha qui troba que és allò que més bé fem.

També em va cridar l’atenció quan va dir que seria una pena que les dones es posessin a escriure com els homes, a viure com els homes, o a vestir-se com els homes.

Perquè si no hi ha prou amb els dos sexes en el món no sabríem com seria si a soles hi haguera un, i, que és més encertat marcar les nostres diferències que no les semblances.