dilluns, 6 de maig del 2019

Una cambra pròpia (resenya)




UNA CAMBRA PRÒPIA
Quan els infants deixen de ser totalment desitjables, les dones deixen de ser totalment necessàries.
Autor: Virginia Woolf
Virginia Woolf, va ser una escriptora britànica del segle XX, considerada una de les figures del avantguardisme modern i feminisme internacional a Anglaterra més important.
Va fer moltes narracions i va perfeccionar el monòleg interior, on, intenta reflectir els seus pensaments tal com sorgeixen en la seva ment.

El llibre “Una cambra pròpia”, és un assaig on expressa la importància d’una cambra pròpia i diners que puga tindre una dona per escriure una novel.la, ja que el tema del llibre és la dona creadora.
En aquest ens explica el seu pensament al llarg de la història sobre les dones escriptores, perquè, al principi dels segles no hi havia cap dona que escriguera, i, a lo millor, una dona que podia tindre molt de talent (en el llibre ho explica amb una suposada germana de Sakespeare), la gent no podia llegir els seus llibres a soles pel fet que siga dona, i, deia, que les dones que sí que ho feien segurament no signaven els seus escrits. Això es deia a què es considerava un sexe pobre i que servia per altres coses, perquè sí que hi havia molts llibres escrits per homes que ho deien.
Quan va mirar al seu prestatge els llibres d’un segle més endavant es va adonar que sí que hi havia algunes dones que escrivien, però que quasi tot estava escrit en novel.la, i , després, en els llibres dels escriptors vius, en els d’ara, sí que hi havia diferents estils d’escriptura a banda de la narrativa.
Ella volia que quan una persona es ficara a escriure un llibre no es fixara en el sexe que eixa persona era.


Austen cita uns quants poemes  de Winchilsea, una escriptora del 1661 que no va tindre fills i va escriure poemes d’indignació contra la situació de les dones:

Ens diuen que anem pel mal camí;
que la bona criança i la dança, l’estil, els jocs i el vestits
són les fites del nostre destí.
Que escriure, llegir, pensar o rumiar
ens envolta la cara, que ens fa perdre el temps;
que entrebanca l’assoliment de fer rutllar una casa
hi ha qui troba que és allò que més bé fem.


També em va cridar l’atenció quan va dir que seria una pena que les dones es posessin a escriure com els homes, a viure com els homes, o a vestir-se com els homes.
Perquè si no hi ha prou amb els dos sexes en el món no sabríem com seria si a soles hi haguera un, i, que és més encertat marcar les nostres diferències que no les semblances.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Maria Mercé-Marçal

 La germana, l’estrangera Tot el llibre és en blanc i els camins invisibles que he deixat rere meu se’ls ha menjat, rabent, el caragol del t...