Art d’entreguerres

El període d'entreguerres, especialment en el context de la cultura occidental, transcorre entre el final de la I Guerra Mundial (1918) i l’inici de la II Guerra Mundial (1939).                                                  

La societat del segle XX és materialista i consumista i l’art viu una transformació. L’expressió artística se centra en els sentits en compte de l’intel·lecte. La literatura i les belles arts, a més del compromís polític dels intel·lectuals, està marcat per les avantguardes clàssiques: el surrealisme, l’expressionisme i la Bauhaus. A partir del 1920 fins el 1939, l’estil de l’art déco, un moviment de disseny popular, uneix l'alta cultura amb la vida quotidiana.

L'arquitectura d’entreguerres pateix una gran transformació, des de les formes tradicionals fins als moviments d'avantguarda. Aquest canvi té una concepció més racional de l'espai i atén les noves tecnologies i la seua ubicació mediambiental. La principal tendència artística d’aquest període és el racionalisme, representat fonamentalment per l'Escola de la Bauhaus.

Algunes de les arquitectes més destacades d’aquest corrent són: Lilly Reich (Alemanya, 1885-1947), Charlotte Perriand (França, 1903-1999),  Denise Sctott (Zàmbia,1931) i Matilde Ucelay (Espanya, 1931-2008). Les tendències artístiques perden l'interès en l'objecte artístic, l'art tradicional anterior està centrat en l'objecte i ara es presta atenció al concepte. Hi ha una revaloració de l'art actiu, l'acció, la manifestació espontània i efímera, no comercial.

Apareix l’art conceptual, el videoart i el fluxus, una xarxa internacional d'artistes que composen i dissenyen, i se’ls coneix perquè mesclen mitjans i disciplines artístiques: música, literatura, performance, arquitectura i disseny. També destaca, en els anys seixanta, el happening, un esdeveniment artístic amb vindicacions sociopolítiques que es presenta com una obra d'art, similar a l'acció artística. Globalment, en tot el període hi ha dos grans moviments: les avantguardes i l'art postmodern.

El cinema és el gran passatemps popular i de consum. Les pel·lícules mudes creen grans obres mestres i donen pas a les sonores. El que li  interessa al cinematògraf és focalitzar la història a través dels conflictes dramàtics dels seus personatges. La intenció principal és mostrar al públic una visió crítica sobre les condicions de vida de la societat i provocar la reflexió de la gent.

Entre el cinema mut de temàtica social cal destacar Temps Moderns, una de les obres mestres de Charles Chaplin. En el tractament de la Primera Guerra Mundial del cinema sonor una obra clau és Senders de glòria de Stanley Kubrick; sobre l’adveniment del nazisme, El testament del doctor Mabuse, de Fritz Lang i sobre la Segona Guerra Mundial, The Thin Red Line (“La Delgada Línea Roja”), de Terrence Malick.

València, 31 de març del 2019

Mar Miralles Lozano