dilluns, 6 de maig del 2019

L’experiència és la mare de la ciència



Fa vora de quatre anys que em van ingressar a l’UTCA, la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària de l’Hospital La Fe de València. Era molt menuda i tenia molta por a la nit i a la foscor, a quedar-me sola i a despertar-me. Recorde viatges amb la família i escoltar les històries que em contava ma mare. Tia Patente era el llibre que cada nit m’explicava a l’Abdet, un llogaret de la Marina Baixa de ma tia Rosa on solem anar en vacances. Per les nits tenia por que em passara alguna cosa i només jo em donara compte, no volia ser l’única que estava desperta.
A La Fe tot va ser distint. El dia que vaig ingressar vaig haver de separar-me dels meus pares i del meu germà. El metge no em deixava tindre el meu peluix preferit amb el qual em gitava sempre. Al principi tot va ser molt dur, era la més menuda de tota la UTCA i em deixava influenciar per les altres, em creia tot el que em deien.
Però amb el temps vaig anar fent amigues. Encara m’impacta recordar les coses que em contaven de la seua vida: violacions, pares separats, bullying… Em sentia un bitxo raro perquè utilitzaven eixos successos per a explicar-me els motius que els havien dut a la malaltia. Jo en canvi no tenia res clar.
En l’hospital vaig conèixer més de vint-i-cinc persones  amb vides molt diferents a la meua i les relacions amb elles em van descobrir el que significava la vida, més enllà del que ens ensenyen en classe.
Quan després de tres mesos i mig vaig rebre l’alta mèdica vaig eixir revolucionada, tenia ganes de menjar-me el món, tantes que de vegades se me n’anava el cap. Feia coses que millor no recordar.
Aquella va ser una època complicada però quan la recorde li trobe la part positiva. Si no haguera estat ingresada no m’hauria resultat tan fàcil llevar-me la por a dormir sola i a fosques. Tampoc no haguera tingut prop persones diferents a mi i amb un fum d’aventures increïbles que em van ajudar a madurar més ràpid i a millorar la meua autoestima.
Conéixer la teoria està molt bé però s’aprén més de l’experiència.



Mar Miralles Lozano                                   
València, 16 d’abril del 2019

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Maria Mercé-Marçal

 La germana, l’estrangera Tot el llibre és en blanc i els camins invisibles que he deixat rere meu se’ls ha menjat, rabent, el caragol del t...