Bruixeria

Vaig córrer traient forces que no sabia que tenia. Les meues cames no podien deixar d’avançar a gran velocitat. Notava com l’aire fred m’esquinçava la cara i em congelava el cos, que a la vegada, s’escalfava per l’exercici que realitzava en aquell moment. La meua respiració era cada vegada més accelerada. Només podia escoltar les fulles i les branques que trepitjava, la sang que corria a gran velocitat per les meues venes i l’aire que sortia per la meua boca. Hi havia moments que no recordava per què corria d’aquesta manera, però la imatge no acabava de desaparéixer. Era imborrable. Només volia escapar i oblidar.

Tres dies abans vaig començar el curs a un institut nou. La meua família i jo ens hem mudat a un poble xicotet i perdut que no sé dir on està, perquè a la meua mare l’han enviat ací a treballar. És professora d’història i ací tenien una vacant per una jubilació. Diu que serem feliços, però ací la gent és molt estranya, se’m queden mirant com a la “forastera” que sóc. Ho odie. He deixat la meua vida sencera i he de tornar a començar. Fastigós.

L’institut és súper xicotet i fosc. Qui havia de decorar-ho no va anar a treballar aquell dia o qualsevol cosa així. Conec a poca gent, més ben dit, conec a dues persones. Una és Janina, una xica d’ulls verds i cabell pèl-roig. És prou simpàtica i amb molt d’estil. Va ser la primera persona que vaig conéixer. Va ser al passadís, abans d’entrar a classe. L’altre és Andreu, un xic ros, prim i alt, és el millor amic de Janina. Ella me’l va presentar poc després d’haver-nos conegut. Crec que són la poca gent decent d’aquest poble. O això pensava.

Els dies ací passen molt lentament. Hi ha poques coses a fer en aquest lloc. Què fa l’adolescència en localitats com aquestes? Doncs fins ara no tenia ni idea. Ara entendreu perquè fugia d’aquella manera.

Bruixes al voltant d'un foc

Era una nit normal de dissabte. Hi havia lluna plena i les estreles es podien veure perfectament. Era la nit perfecta per anar a caminar, i això vaig fer. Tinc una gossa anomenada Lula i la vaig treure a passejar. Vaig tindre la genial idea d’anar pel bosc. Lula té molta, però que molta energia i no para quieta. De sobte, va eixir corrents i, com té tanta força, no la vaig poder agafar. Vaig anar darrere d’ella, però no la trobava. Caminant, vaig veure una llum molt forta que pareixia foc i prudentment vaig anar apropant-me. A mesura que avançava, distingia figures que envoltaven el foc. Portaven com túniques llargues de color negre i parlaven, més bé, murmuraven en una llengua estranya, impossible d’entendre. Portaven una cabra de color negre i damunt del foc hi havia una olla que desprenia fum. De cop vaig recordar allò que m’havia explicat ma mare sobre les bruixes i els seus rituals i llegendes. Era de les poques coses que m’interessaven de tot el que em contava ma mare. Històricament, una bruixa és una dona que practica la bruixeria, és a dir, un poder malèfic exercit per qui es suposa que té pacte amb el diable. També és un arquetip de dona sàvia, sobretot per als homes, esdevé un ésser lleig i malvat, que no ho era en les èpoques antigues. Fins i tot, s'ha arribat a assassinar dones, cremades vives, enterrades vives, etc., acusades de ser bruixes, cosa que va donar lloc a la cacera de bruixes.

El fum de l’olla tenia una olor que em va fer esternudar. El vaig intentar tapar, però l’escoltaren. Es varen girar i em varen veure. Vaig eixir corrent súper espantada. No sabia si eren roïnes o només preparaven algun tipus de remei per sanar a algú, no sé. Jo estava al·lucinada perquè creia que eren mites, però vaig adonar-me que eren reals i que encara continuava viu allò anomenat aquelarre.

Vaig arribar a casa esgotada i vaig pujar a la meua habitació. Em vaig tapar fins dalt i...em vaig despertar amb l’alarma i el cor que se m’eixia del pit.

Berta López Camins, 1r Batxillerat A