dilluns, 28 de gener del 2019

Poetes femenines


Carme Guasch i Darné (3 d'octubre de 1928 , Figueres - Badalona, 1998)

 
Voldria ser

Voldria ser de pluja per tornar-me de vidre,

voldria ser de lluna per vestir-me de nit,

voldria ser de pedra per sentir-me en la terra

i tramuntana o boira per venir de molt lluny.



Voldria ser paraula per estimar el silenci,

voldria ser pollancre per poder abraçar el vent,

voldria ser gavina per no conèixer límits

i mirar-me les coses des dels ulls d’un infant.



Només sóc una dona, per sort sóc una dona,

i tot el que desitjo ho trobo dintre meu:

jo també sóc de pluja, jo també sóc de terra



i dono, com un arbre, un fruit no madurat;

sóc com la nit, obscura, llunyana com un astre,

com un ocell que emigra, com un infant perdut.







Gemma Gregori

 
Camps

 
Camps, catifes del més bell i pur matís

bressolen l'ombra de les muntanyes

que envolten silencioses els records

amagats amb la força colpejant del vent.



Els pins i les alzines s'abandonen

a mercé de les ventades.

El sol amoroseix la flor glaçada

i la gebra s'obre el pas lliscant

per brotons de romaní.

I quan les roselles van eixint

emmig de l'auri espigam

escampen subtils pinzellades.



Camps, petits miralls de cel que a terra cauen

i defalleixen a l'horitzó fins

arribar al fil de mar que l'embolcalla

rera d'una cortina blava


No fem que mar abraçi
els camps que van tenyint l'àlgida plana

doncs tèrbol i punyent és el record

si s'esvaeix la suau flairança

de timó i espígol.

Si cridem la força de l'oreig

diem-li al mar que marxi lluny,

que no envolti l'exímia imatge.



Sílvia Amigó Cuscó

 
Lluna
 
límit de llum

cercle de mar

alta d'estiu

lluna que eres

mirall d'estrelles

dels nostres ulls

lluna

alta de llum

límit de mar

cercle d'estiu

ets tu qui guardes tantes paraules

que omplen la nit



lluna

cercle de llum

alta de mar

límit d'estiu

tornaràs plena

tota la terra

del teu record

lluna








Quima Jaume (Cadaqués, 20 d'abril de 1934[1] - 30 de gener de 1993)

 
Et vares sadollar
 
Et vares sadollar d’un dolç verí

cercant la mort d’amor que mai no arriba,

ets una nau que estima la deriva

i amb sort, reneixes sempre a un nou destí.



L’hivern t’ha devastat ja molts jardins.

L’esguard se’t perd pel més gran finestral,

des d’on contemples irat el mestral

que et desdibuixa els teus antics confins.



La pluja ha colpejat mil cops el vell

teulat del casalot i el seu contorn

ornat abans amb bells fonolls marins.



No cura el temps el mal que ve de dins.

L’amor és un vell vici de retorn

amb gust de tu o amb gust de vi novell.







Narcisa Oliver i Deulofeu (Palafrugell, 1948 - 1995)

 
Mariner de terra endins



Vaig conèixer un vell pastor

que ses ovelles menava,

cada jorn de sol a sol

amb sa flauta acompanyat

eixa tonada cantava:

Com serà el mar?

Serà blau i gran com diuen?

Serà veritat que de nit és com la plata?

Tothom qui el veu

es queda ple d'enyorança.

Digue'm tu sol,

que vens d'una altra contrada:

Has vist el mar?”

Tota la vida he viscut

aquí, del pla de la muntanya

i fer diners no he pogut

per veure la costa llunyana.

Sé que hi ha el Mediterrani

que té l'encís de donzella,

sé que hi ha barcos de vela,

sé que hi ha mar a Calella,

on les ones van i vénen

al compàs de l'havanera.








Glòria Juilà Estelrich (Portocolom (Felanitx, Mallorca), 2 de febrer de 1983)

 
Quadern immemorial



Uep, estel... Feia temps que no parlàvem. Feia temps que no parlàvem del vent. Que se'n duu les fulles que retens, amb cura, en un quadern immemorial.

- T'atures un instant, fora la confusió del treball, i pots recordar remors d'ones i els mollets del teu port verd.

- Uep, estel... Feia temps que no parlàvem. De quina lluentor és ara la teva carn? El cervell és sols memòria.

- I aquesta vida és novel·la, l'alè d'abans de la immersió. És un sospir foragitat cap a un univers expansiu o cap a dins una capsa d'agulles.

- Uep, estel... Feia temps que no parlàvem. Feia temps que no parlàvem del vent.







Rosa Leveroni (Barcelona, 1 d'abril de 1910 – Cadaqués, 4 d'agost de 1985)

 
Els records

Jo fos per tu aquesta cançó tan dolça

que desgrana el molí.

Aquest oreig suau que t'agombola

perfumant-te el matí.

Fos el flauteig dels tòtils a la tarda

en la calma dels horts.

Si fos aquesta pau que t'acompanya

en el repòs dels ports ...

O fos la punxa de la rosa encesa

d'un desig abrandat.

Aquell record d'una hora de follia,

d'aguda voluptat.

Si fos l'enyorament d'uns braços tendres

que varen ser-te amics.

O bé la revifalla rancorosa

d'aquells menyspreus antics.

Si jo no fos per tu record amable,

os almenys un neguit,

un odi o un dolor, una recança ...

Ho fos tot, menys l'oblit.











INIB-SARRI (ca. 1790-1745 a.C.)



UNA CARTA A SU PADRE



Dos veces te he escrito diciéndote

Que estoy infeliz, mi señor,

Y tú contestaste:

"Ve y entra a la ciudad de Aslakka".



Ahora he ido a Aslakka

Y estoy aún más infeliz.



¡Ya que la esposa de Ibal-Addu es reina allí!

¡Esa mujer recibe regalos casi todos los días

de una multitud de ciudades,

incluyendo Aslakka,

pero me obliga  a mí a sentarme en un rincón,

como a una hembra idiota,

mientras me hundo los dedos en la mejilla!



Ewa Lipska (Cracòvia, Polònia)



Popietat privada

Qui dels dos recorda encara

el viatge que vam fer a Itàlia.

Ens allotjàrem

al Teatro all

a Scala.

A la mateixa boca de l’òpera.

Amb vistes al geni.

Ens observàvem fixament

tallant l’aire amb la mirada.

Al teu espressivo de soprano

tot seguit responia el meu tenor.

Ara callem obstinats

davant el plat florit

encara que

no tenim motius per a queixar-nos.

Hem pagat els deutes. Hem acabat de fer-nos la casa.

La mort ja és propietat nostra.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Maria Mercé-Marçal

 La germana, l’estrangera Tot el llibre és en blanc i els camins invisibles que he deixat rere meu se’ls ha menjat, rabent, el caragol del t...