Xima, la bella. Xima: encisadora, atraient, cautivadora… Totes eixes i més eren paraules que s’utilitzaven sovint per descriure-la. I ella les abraçava com si foren un amic de tota la vida. Perquè eren totes veritat.
Per aquesta raó, no li va sorprendre que un home com el jutge de l’Audiència invitara a la dona de les llegendes a dinar. Al cap i a la fi, tenint la reputació de calçasses que tenia… Era normal que eixe home volguera reparar-la amb una dona pròpia de les històries. Amb Xima.
Perquè així són els homes: o tot o res. O la millor dona de totes per solucionar aquesta ofensa o cap. Pensen que poden, pensen que tenen el dret a intentar-ho. Però, sovint, ni poden ni el tenen.
També pensen que la seua vàlua puja segons la dona amb la que estiguen. Perquè tal vegada siga així en aquest moment, però canviarà. Xima ho sabia molt bé. Sabia amb certesa que continuaria vivint i veuria com moltes coses prendrien molt més valor i honor segons passarien els segles. Qui sapiguera quines coses serien… Que se les diguera.
Inusualment, també pensaven que, al contrari que ells, una dona baixava en l’escala de la decència segons amb qui o amb quants estava. Que “si una clau obre moltes portes és una clau màgica; si una porta s’obre amb moltes claus està defectuosa”. Què curiós. Obliden que són ells qui, en la majoria de les ocasions, forcen a les dones amb la seua pressió a estar amb elles.
Però què sabria Xima. Ella encara estava al segle XVIII.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada