Aquesta terra és nostra. Monòleg Xima

Els últims dies a penes dorm i estic farta de fugir, ja no puc més. Des que em vaig casar amb Felip de Rocabruna tot ha anat a pitjor. Ara, ell està mort. Però la pesta, els turcs, les males collites i el setge de la ciutat també em fan la vida molt difícil. He heretat totes les seues pertinences però si haguera sabut abans que per quedar-me amb els seus béns, els seus cosins de Madrid m’insultarien i em menysprearien com fan, haguera renunciat als capítols matrimonials.

No em puc creure que ahir, Barcelona fóra assetjada. Tinc al cap la imatge dels soldats del duc de Berwick entrant amb les seues banderes i envaint la ciutat. Ho cremen tot: vivendes, palaus, llibres i fins i tot estan fonent la nostra campana. No vull ni pensar que faran amb nosaltres.

Ara tinc por d’eixir al carrer. No puc vore amb claredat, no deixe de plorar. Em sent vençuda. Tot el que he aconseguit en la vida s’acabara d’esfumar. S’apoderen de nosaltres i no trobe el camí per eixir d’ací. No puc continuar així, acabaré malalta.

Els bessons Nin i Non són els únics pilars on em puc recolzar per a seguir endavant. Des del primer dia m’han demostrat que són de fiar i molt responsables amb el seu treball.  

Desconec com acabarà tot açò però tinc clar que he de viure. Només tinc una vida i no vull que acabe ara. No permetré que ens humilien més i se n’isquen amb la seua. M’amagaré on faça falta i trobaré la manera de recuperar el que ens estan furtant: la nostra estimada terra.  

València, 25 de gener del 2019

Mar Miralles Lozano