Marina Tsvetàieva

Marina Ivànovna Tsvetàieva (9 d'octubre de 1892 - 31 d'agost de 1941) fou una poeta russa, considerada entre les més originals del segle XX a Rússia.
Filla d'un professor especialitzat en Belles Arts, va estudiar a Moscou i en la Sorbona i va viure molts anys en l'estranger. És considerada com una de les figures més rellevants de la literatura russa del segle XX. Va ser una dona de passions categòriques, voluntariosa i resolta. Tota la vida va sentir per Pasternak afecte, a pesar de ser casada amb un oficial de l'exèrcit tsarista. La seva obra no va ser ben vista per Stalin i el règim bolxevic. 
La seva rehabilitació literària va iniciar-se en la dècada de 1960. La poesia de Tsvetàieva brolla a partir d'una complicada personalitat de dona excèntrica i d'un disciplinat ús de l'idioma. Entre els temes de l'obra, destaquen la sexualitat femenina i la tensió de les emocions privades de la dona. Va emigrar a l'estranger en 1920 i va tornar a Rússia en vespres de la guerra contra el feixisme hitlerià, a què hi havia maleït en els seus versos quan es trobava encara en l'emigració. El maig de 1922, Tsvetàieva i Alya van deixar la Unió Soviètica i es van reunir amb Efron a Berlín. En aquesta ciutat, va publicar els reculls Separació, Poemes a Blok i el poema La donzella del The Tsar. L'agost d'aquell mateix any, la família es va traslladar a Praga. El 31 d'agost de 1941, Tsvetàieva es va penjar. La van enterrar al cementiri de la ciutat dos dies després, però no se sap exactament on es troba la tomba. S'ha rumorejat sovint que no es va suïcidar (sembla que agents de l'NKVD van entrar a la casa i la van forçar a suïcidar-se). No s'ha pogut corroborar aquesta versió.


“EL TEU NOM, UN OCELL A LA MÀ...”

El teu nom, un ocell a la mà,
el teu nom, tros de gel a la llengua.
Un sol, únic moviment dels llavis.

 (Yuri Annenkov, Desnudo recostado)

El teu nom, amb les seves cinc lletres.
Piloteta atrapada a ple vol,
picarol platejat a la boca.

Quan es llança al llac silent la pedra,
fa un sanglot com qui diu el teu nom.
En el lleu ressonar de peülles,
en la nit, el teu alt nom retruny.
I ens el diu igualment a les temples
el cruixit del gallet que espetega.

El teu nom –però, oh, impossible!-,
el teu nom és com un bes als ulls,
en el fred dolç d’immòbils parpelles,
el teu nom és un bes a la neu.
Glop gelat i celest de la font.
És profund, amb el teu nom, el son.

          (Júlia Ferrer / Ricard San Vicente)

Emily Brontë

Emily Brontë (30 de juliol de 1818-19 de desembre de 1848) va ser una poeta i novel·lista britànica, pertanyia al moviment romancista i les seves obres eren principalment de ficció, ella era germana de Charlotte Brontë i d'Anne Brontë.

Després de la mort de sa mare i les seues dues germanes majors en un pensionat, son pare i la seua tia materna, van decidir deixar als infants una gran llibertat. Aleshores Emily va crear junt amb Charlotte, Anne i el seu germà Branwell un món imaginari: Angria, on es desenvolupaven les històries que ells inventaven. Més tard, Emily i Anne van fer pinya, creant els països de Gondal i Gaaldine, segons sembla més austers i més realistes.

Va escriure molta poesia utilitzant els personatges del país imaginari de Gondal, o relativa a la seua experiència personal amb la natura o a les seues opinions filosòfiques. Alguns dels seus poemes relaten experiències de tipus místic.

Emily i les seues germanes van decidir editar l'any 1846 un volum amb llurs poemes, assumint elles el cost de l'edició, a causa dels prejudicis de l'època, van utilitzar pseudònims masculins, i així Emily esdevingué Ellis Bell, també va publicar l'any següent la seva única novel·la Cims borrascosos que va obtenir cert èxit i que es l'obra més destacada de l'autora.

Finalment va morir de tuberculosi el 19 de desembre de 1848 i està soterrada a la fossa familiar de l'església de St. Michael and All Angels, a Haworth, Yorkshire de l'Oest.

Remembrança

Tan i tan fred sota la terra, i molta neu al damunt,
allunyat, tan allunyat, i fred en l’horrible tomba!
¿És que he oblidat, amor únic, què he de fer per estimar-te,
separada al fi per l’ona del temps que tot ho separa?
¿Ara, quan em trobo sola, no em volen ha els pensaments
alts per damunt les muntanyes, cap aquella riba nord,
per llurs ales descansar on bruc i falgueres tapen
per sempre el teu noble cor, per sempre, per sempre més?
Tan i tan fred sota la terra, i quinze desembres ja
en quests turons s’ha fos per ser noves primaveres:
és fidel, naturalment, tota ànima que recorda
després de llarguíssims anys de canvis i patiments!
Amor dolç i jovenívol, perdona si jo t’oblido,
mentre els forts corrents del món se m’enduen mar endins;   

Pintura Spring de Gabriel Balazs

altres desigs i esperances em vénen preocupar,
sols desigs que et cobricelen, però que no et feriran!
No ha existit després cap llum que m’il·luminés el cel,
mai no ha brillat un matí resplendent com fou aquell;
tota ma felicitat devia a la teva vida,
tota ma felicitat en ta tomba és sebollida.
Quan el temps de daurats somnis s’hagué, però, esvanit,
i ni la desesperança podia tot destruir,
aleshores vaig aprendre com podem amar la vida,
sempre més forta, i sense l’ajut de cap esperança.
I vaig contenir per fi plors de passió inútil,
i arranqui ma voluntat del delit per encalçar-te,
negant-li severament l’anhel ardent d’apressar-se
cap al fons d’aquella tomba que ja era més que meva.
Encara ara no goso deixar-lo esllanguir del tot,
no goso al dolor lliurar-me del record que m’embolcalla;
després d’haver begut tant de la més divina angoixa,
com puc cercar altre cop el món que em sembla tan buit?

Traducció per: Francesc Parcerisas

Pagina: Visat

Anna Akhmàtova

Anna Andréievna Gorenko, (Bolxoi Fontan, 11 de juny (Jul.) / 23 de juny de 1889 - Domodédovo, prop de Moscou, 5 de març de 1966), va ser una destacada poeta russa filla d'una noble família d'origen tàrtar. Va estudiar llatí, història i literatura a Kíev i a Sant Petersburg. Comença d'escriure molt jove i, davant del rebuig del seu pare, que no volia veure el seu nom relacionat amb una cosa tan poc respectable com la poesia, pren el cognom de la seva àvia tàrtara, Akhmàtova. Es va casar amb Nikolai Gumiliov en 1910, el més excel·lent escriptor del grup acmeista, amb qui va viatjar per Itàlia i França, on va publicar els seus primers poemaris: Vietxer (El vespre, 1912) i Txiotki (El rosari, 1914) .  

Era una lectora incansable, llegia en les seues llengües originals a Baudelaire, Dant, Horacio i Shakespeare. Durant molts anys va ser silenciada pel règim soviètic. Els seus poemes es van prohibir, va ser acusada de traïció i deportada.
El 1940, les autoritats soviètiques li permeten la publicació d'un petit recull de poemes. Akhmàtova sobreviu fent traduccions i assajos. Mentrestant, va escrivint el seu Poema sense heroi (1940-1962), un poema llarg i obscur, ple de símbols i referències culturals poc clares. Al seu retorn a Leningrad, en 1944, va produir la seua obra més important, "Requiem", publicada a penes en 1963.
Amb la pujada al poder de Khrusxov, Akhmàtova publica algun dels seus poemes inèdits. Als anys seixanta comença a rebre reconeixements a la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques i a l'exterior, on fins i tot li permeten de viatjar. Rep el Premi Internacional de Poesia (Taormina, Itàlia, 1964) i el nomenament de Doctora Honoris Causa per la Universitat d'Oxford. En 1965 va ser anomenada Doctor Honoris Causa per la Universitat d'Oxford. "El córrer del temps", la seua última obra, és un balanç de la seua trajectòria de 1910 a 1965.

Els temes que tracta la poesia d'Akhmàtova són universals: l'amor, la mort, el temps, la pàtria, etc. La força i l'expressivitat del seu llenguatge poètic neixen de la senzillesa, la sobrietat del to i uns ritmes àgils i variats. Arreu d'Europa, Anna Akhmàtova és traduïda i coneguda de manera creixent des dels anys seixanta.  


(Tota aquesta informació i el poema següent l'he extret del llibre "Antologia de la poesia Universal" d'Ed.62 a cura de Miquel Desclot, publicada el 2010)

 LA DONA DE LOT

La dona de Lot, que anava darrere, es tombà i es convertí en columna de sal. Llibre del Gènesi

I l'home just seguí l'emissari de Déu,

gegantí i resplendent, per la muntanya negra.

Una veu de frisança, mentre, deia a la dona:

No és massa tard, encara, encara pots mirar.

Mira les torres roges de Sodoma on nasquéreu,

la plaça on tu cantaves, l'eixida on vas filar...

Els finestrals deserts de la casa alterosa

on et naixien fills, fruit d'un vincle feliç.

Un esguard! - I, aglevats per un dolor mortal,

els ulls ja no pogueren, de sobte, mirar més.

El cos esdevenia de cop sal transparent

i les cames lleugeres s'arrelaren a terra.

Qui per aquesta dona aixecarà el seu plany?

És res de massa fútil per fer-ne una cabòria?

El meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà.

Alejandra Pizarnik

Días en que una palabra lejana se apodera de mí. Voy por esos días sonámbula y transparente. La hermosa autómata se canta, se encanta, se cuenta casos y cosas: nido de hilos rígidos donde me danzo y me lloro en mis numerosos funerales. (Ella es su espejo incendiado, su espera en hogueras frías, su elemento místico, su fornicación de nombres creciendo en la noche pálida.)

Alejandra Pizarnik fou una poeta argentina nascuda a Buenos Aires el 29 de abril de 1936. Des de molt jove, la mort va tocar-la des de prop, i més tard seria la protagonista de les seves obres, junt amb el inconscient: quasi tots els familiars que van permanèixer en la seva terra natal moriren a mans del fascisme i l'estalinisme. A l'exili dels seus pares i la tragèdia que l'envoltava s'afegí la falta d'autoestima provocada pel seu accent al parlar, tartamudejar i problemes de pes.
En la seva joventut cursà algunes matèries de la carrera de lletres i també estudià pintura. Donats els seus reincidents quadres de depressió, començà a fer teràpia, on va descobrir que patia de Trastorn Límit de la Personalitat, cosa que fa més admirable la seva dedicació a la escriptura, com pot apreciar-se en obres com "La jaula".
El seu primer llibre, "La Tierra Más Ajena", va ser publicat en 1995 amb el suport econòmic del seu pare. Abans de llevar-se la vida el 25 de setembre de 1972, va escriure prop de deu poemaris i començà a abordar la poesia.




Webgrafia:
https://www.poemas-del-alma.com/alejandra-pizarnik.htm

Ahir vam fer una entrevista a dos dones meravelloses, Raquel Ricart i Mireia Vives. Prompte podreu veure el vídeo!

Nicanor Parra.

Nicanor Parra, que va anar-se'n fa uns dies, va tindre sempre clars certs valors.
Va ser un gran seguidor de l'essència i l'origen popular de la Revolució Cubana, com expressa en els següents versos del poema 'Artefactos':
"L'État C'est Moi / La revolución / CUBANA / Soy yo".

Però sempre va mantindre's en un punt d'ambigüitat, parlant en un to provocador a l'esquerra llatinoamericana però també posicionant-se, com després veurem, contra els governs històrics de Xile i l'imperialisme nord-americà.

Dins d'aquest to provocador cap a l'esquerra llatinoamericana destaquem quan a l'any 1970 va allunyar-se de la Revolució Cubana i l'esquerra per les crítiques que va rebre arrel del té que prengueren Nicanor Parra i Pat Nixon, la dona de Richard Nixon, en aquell temps President dels EEUU, a la Casa Blanca.
Encara així, com es diu i també pel que ara veurem, sempre va ser considerat el "favorit de l'esquerra llatinoamericana", com diría Manuel Rojas.

Com he mencionat abans, Nicanor també va ser hostil i provocador amb els governs de Xile penjant en una exposició a la Casa de la Moneda als presidents històrics de Xile penjats i morts. Al voltant de la polèmica, ell va dir, afegint legitimitat popular i nacional a la idea crítica que ell exposava,"me siento más conciliador que provocador".




























http://www.latercera.com/noticia/nicanor-parra-poeta-sacaba-quicio-la-izquierda-la-derecha/

Maria Josep Escrivà

Maria Josep Escrivà

Poeta valenciana nascuda al Grau de Gandia. Maria Josep és una figura molt activa en el món literari. Darrerament ha publicat un llibre amb un recull de poemes on ha volgut poetitzar l'amor i la mar, a més, dedica un apartat complet, com ella mateixa defineix, a explorar les possibilitats eròtiques del llenguatge.

Trobem uns versos carregats d'intimitat i que cerquen acostar-se al cos, a la nuesa.

El rostre d'un poema

Als llavis que et pintaves s'encarnava

l'atzar universal, desitjos invisibles, 

el rostre d'un poema:

esfera closa

on tot el que no era

s'imaginava.