DONA MÍTICA

Esperaves ser
un Teseu
que no tingera càstig
deixant
a aquesta Ariadna
a una illa oblidada.
Esperaves ser
un gran Zeus
(quin egocèntric)
enganyant
a aquesta Hera
sense ninguna represàlia.

Però el que no sabies
era que yo mai vaig ser
un arquetip sense idea
d'heroicisme.

Perquè jo sóc la Cassandra
que sap perfectament que diu la veritar
i no necessita que ningú la crega.
Perquè jo sóc l'Antígona
que sap que el que fa és el correcte
encara que tothom estiga en contra seua.

Perquè l'Eris que sóc
ha vist que tu a soles
eres un caos que volia dominar-me.
Perquè la Calipso que sóc
ha escapat d'Ogígia
aprenent a estimar-se a si mateixa.

Que si tu vols ser un Perseu,
jo seré la Gorgona que et tallarà el cap.

LA MORT

La mort, un tema que m'agrada tant. Tots els meus textos ja puguen ser narratius, poètics o d'assaig ronden aquest gran tema. Des de petita sent fascinació i parle d'ella amb normalitat. Crec que vaig començar a interessar-me per aquest tema quan va morir el meu avi davant de mi, encara em recorde d'aquest fatídic dia. 
Era hivern a Barcelona, estava amb les meues ties i la meua cosina major, el meu avi estava assegut en la butaca menjant patates fregides. Passa una hora i se li acaben les patates així que ens manen a la meua cosina i a mi a comprar més. Quan arribem li vam donar les patates i ens vam posar a jugar. 
Fins aquí recorde tot, la  cosa que va passar a continuació no el recorde bé, és com una cortina de fum formada pel meu cervell per a llevar-me aquest mal record. Només em recorde d'estar davant del meu avi mort mentre les meues ties telefonaven a l'ambulància i cridaven.  Em van agafar i em van tancar a l'habitació, i a la meva cosina també. 
Vaig passar anys sense menjar patates fregides pensant que això havia matat al meu avi. 
Jo almenys tinc un consol amb això de la mort, tinc l'esperança de veure algun dia a la gent que se m'ha anat (que no són poques). Però i els ateus?, aquestes persones que no creuen en el més enllà, quin consol tenen? Ha de ser molt trist no saber què t'ofereix després de la mort. 
Pot ser que per aquest petit trauma vulgua ser inspectora d'homicidis. Saber per què mata la gent i com moren les seves víctimes em sembla un món terriblement fascinant.

ROMANTICISME I REALISME

EL ROMANTICISME va ser un moviment tant cultural com polític que s'originà a Alemanya a final del segle XVIII, inicialment com a moviment literari, però que ràpidament passà a influenciar totes les arts. Es podria concebre com una reacció al racionalisme de la Il·lustració i el neoclassicisme, donant-li importància al sentiment.
La seva característica fonamental és la ruptura amb la tradició, amb l'ordre i la jerarquia dels valors culturals i socials imperants.
Una manera de sentir i concebre la natura, la vida i l'ésser humà mateix, aquest moviment artístic és molt heterogeni i es presenta de manera diferent i singular en cada país on es desenvolupa; fins i tot, dins d'una mateixa nació sorgeixen diferents tendències que es projecten també en totes les arts.

Temes:

1. La natura.
2. El "mal del segle".
3. La nostàlgia del passat.
4. El jo.
5. El sofriment del poble.
6. El desvetllament de la identitat nacional.

Autors/es:

• Mary Shelley (1797-1851).
• Gertrudis Gomez de Avellaneda (1814-1873)
• Emily Brontë (1818-1848).
• Amalia Fenollosa (1825-1869)
• Emily Dickinsin (1830-1886)

EL REALISME és un corrent estètic que va suposar una ruptura amb el romanticisme, tant en els aspectes ideològics com en els formals, en la segona meitat del segle XIX. Pretén plasmar la realitat de la forma més exacta possible a les obres d'art. 

Apareix aplicat a la literatura cap al 1825 per referir-se a la imitació per part dels romàntics de la natura i al detall descriptiu d'alguns dels seus novel·listes i les escenografies aparatoses del Romanticisme, portaven als seus llenços senzilles escenes de la vida quotidiana; de seguida es va aplicar el vocable a les obres literàries animades d'un propòsit anàleg de recollir fidels testimonis de la societat de l'època.

Cap al 1827 a França una sèrie d'escriptors i crítics presenten ja el realisme com una nova estètica allunyada o oposada a la romàntica.

Característiques:

Procura mostrar en les obres una reproducció fidel i molt aferrada als detalls de la realitat, de manera que abunda en descripcions. S'oposa al romanticisme en el seu rebuig del sentimental i el transcendental i en el seu allunyament dels escenaris exòtics; aspira, en canvi, a reflectir la realitat individual i social burgesa en el marc de l'esdevenir històric. A causa del seu afany verista o de versemblança, el realisme literari s'oposa així mateix directament a la literatura fantàstica.

Autors/es:

• María Luisa Bomabal (1910-1980).
• Elena Garro (1916-1998).
• Silvia Ocampo (1903-1993)
• Laura Esquivel (1950)
• Thackeray.
• Charles Dickens.
• Gustav Freytag.

A Espanya, l'inici realista va ser una mica posterior i va coincidir amb esdeveniments històrics capitals. Va sorgir cap a 1870, després que es reproduís la tardana revolució burgesa de 1830.

CANVI DE SEXE

EM CANVIARIA DE SEXE?

Si me'l pregunten per les possibilitats i per la superioritat no ho faria. Per solucionar un problema ho has d'enfrontar no amagar-te o canviar per sobreviure, perquè així no soluciones res.

Però la qüestió no radica assoles aquí, ja que en anviar de sexe estaria sent egoista, estaria pensant assoles en mi. Encara que em canviara de sexe hi haurien dones patint i lluitant, i jo en canviar-me de sexe estaria acceptant i promoguen una societat patriarcal.

L'única manera de trencar el sostre de vidre és trencant la percepció de gènere masculí i gènere femení, ja que el gènere és una construcció social de la gent per a dir-nos que ens ha d'agradar o no.

Una vegada el meu oncle em va dir "No sé per què vos queixeu tant les dones, en veritat no vos adoneu de la sort que tingueu en poder passar temps amb els vostres fills, criant-los i veient-los créixer. El treball de mantenir una casa i de fer el sopar no és fàcil, però és molt bonic".

En escoltar aquestes paraules no vaig poder continuar parlant amb ell.

Jo no dic que les tasques de la llar no siga digne, però perquè l'hem de fer sempre nosaltres? Això ho hauria de fer tothom. No tenim perquè fer-ho nosaltres assoles pel simple fet de ser dones.

Per tot això no em canviaria de sexe, per mi i per totes ixes dones que necessiten que seguim lluitant.

PENSAMENT DE QUIMA

Estic cansada d'aquesta vida cruel. Cada dia lluitant i patint, no és lloc per viure. Saquegen la ciutat i a cada cop i volta es pot veure com lluiten per tindre el poder.
El poble té por, es pot respirar i sentir com de terroritzada està la gent.
Encara recorde els temps d'abans que comparats amb aquests em pareixen la glòria.
Haver de fingir davant els homes coses que no vull fer, coquetejar i riure com si no tinguera res més a fer.  

EM CANVIARIA DE SEXE?

Aquesta pregunta dóna peu a una reflexió prou gran i que abasta molts temes. Justament ahir per la nit una amiga i jo estàvem segudes en les escales del centre comercial Arena i dos homes àrabs, d’uns 25-30 anys ens van començar a mirar i a dir-nos coses mentre es reien. Jo em vaig quedar mirant-los i els vaig dir que eren uns capullos i que se n’anaren. Però no ho van fer i ens vam haver d’anar la meua amiga i jo. A continuació, quan estàvem dins del centre comercial, van entrar els dos on estavem nosaltres, amb sort entraren al bany i nosaltres eixirem corrent per la porta. Després estarem quasi tot el camí girant-nos cap arrere per si ens seguien, però no. El que vull comentar respecte al que acabe de contar és que, per aquesta raó sí que em canviaria de sexe femení al masculí. Pel motiu de no sentir por pel carrer en cap moment. Perquè les dones no només sentim por quan algú ens persegueix, sinó que també quan anem soles pel carrer estem alerta tota l’estona. És una sensació molt roïna de sentir. A banda d’aquest por, les dones a diari també pateixen més dificultats, per exemple a l’hora de trobar treball, normalment han de donar explicacions innecessàries…

Per aquests motius podria dir que sí que em canviaria de sexe, però si ho pense millor, estic orgullosa de ser dona perquè a pesar dels obstacles sempre he sabut com superar-los.

Poema lliure

La cançó que ningú entendrà

Portada del disc Fuego Artificial de Jacobo Sierra

Em vas dir que componguera

els meus llavis

amb la teua galta

per crear un so que mai oblidaria.

És això el que busquem,

omplir-nos de melodies

per no sentir-nos tan buits.

I cada nit

oblidar-nos del ritme, les notes

i els acords.

Berta López Camins