El cinema d'entreguerres (1918-1939)

Cinema mut (fins 1929)

Fins el 1929, totes les pel·lícules eren mudes. És durant aquesta època quan comencen a treballar els
pioners del cinema (i no parle ja dels Lumière o de Méliès, sinó d’aquells que van ficar les primeres pedres del cinema com a art, que van “crear” el llenguatge cinematogràfic), com D. W. Griffith (The
Birth of a Nation, Intolerance) i Charles Chaplin (The Kid, The Gold Rush) als Estats Units, o els
expressionistes alemanys com F. W. Murnau (Nosferatu, Der Letzte Mann) o Fritz Lang (Die
Nibelungen, Metropolis); també a la Unió Soviètica Sergei Eisenstein (Bronenosets Potyomkin,
Oktyabr), qui va inventar el muntatge d’atraccions, que busca provocar una reacció emocional
determinada en el públic mitjançant la mescla d’imatges xocants, i Dziga Vertov, creador del Cinema-Ull.
Mentre que en Hollywood es forma ja el Star System i el monopoli de les grans productores
cinematogràfiques (Fox, Universal, Paramount, Metro-Goldwyn-Mayer), a Europa naix el cinema d’autor,
i els principals moviments artístics de les avantguardes es manifesten també a la gran pantalla (el
surrealisme amb Luis Buñuel, l’impressionisme amb Abel Gance, i l’expressionisme a la República de
Weimar).

Cinema sonor (des de 1929)

La primera pel·lícula sonora és El cantor de jazz, estrenada al 1929, el mateix any del crack de Wall
Street. Amb les convulsions econòmico-socials a Occident derivades d’aquest crack, el cinema
adopta un caràcter crític i satíric en molts casos, que paradoxalment és realitzat per exiliats dels
règims feixistes europeus com Ernst Lubitsch (The Broken Lullaby, Trouble in Paradise) o el ja
mencionat Fritz Lang (M, Das testament des Dr. Mabuse). També naix en aquest moment el cinema
negre americà, protagonitzat per mafiosos, lladres i policies corruptes, com The Informer de John
Ford o Scarface de Howard Hawks.

Amb l’ascens del feixisme a Europa, naix el cinema propagandístic, com Scipione l’africano a Itàlia i
el documental Triumph des Willens de Leni Riefenstahl a l’Alemanya de Hitler.

Pocs anys abans del començament de la Segona Guerra Mundial s’aconsegueix fer pel·lícules en
color, com The Wizard of Oz i Gone With The Wind de Victor Fleming, i és després d’aquest
conflicte quan naixen moviments que intenten retractar el món tal com és, com el Neorealisme italià,
però eixa ja és altra història.

L'oblit és necessari per viure en pau

Si parlem a nivell personal, de cadascú de nosaltres, aleshores sí: l’oblit és necessari per continuar
vivint. És impossible viure més o menys bé amb tu mateix, estar tranquil en la mesura d’allò possible,
si pretens no oblidar coses dolentes que t’han passat al llarg de la teua vida. És clar que hi ha
esdeveniments que no es poden oblidar de cap manera per molt que ho intentem, però sí podem
oblidar, encara que siga parcialment, a persones o grups que ens han fet mal, o dades que afecten de
manera directa a la nostra vida, i paradoxalment considerem ara que no necessitàvem conèixer, inclús
que ens penedim de conèixer, que podríem haver evitat.

I tot això ho dic des de la perspectiva incerta d’un adolescent de 17 anys, és una qüestió la
meua perspectiva de la qual anirà canviant i desenvolupant-se al llarg del temps. Nogensmenys,
ja he tingut, com tothom i per desgràcia, experiències en la meua vida que m’agradaria oblidar per
complet, cal fer un “ajo y agua” i continuar, no podem viure amb rencor.

Recorde un magnífic drama bergmanià de Woody Allen que vaig veure fa unes setmanes, Another
Woman, en el que Gena Rowlands interpreta a una professora de Filosofia prop dels 50 anys que un
dia descobreix que des del seu estudi pot escoltar les sessions de psicoanàlisi d’una consulta contigua:
les commovedores confessions d’una de les pacients la porten a analitzar en profunditat la seua pròpia
vida, que, a partir de llavors, li sembla buida i basada en l’autoengany i la por a les emocions. I ací està
l’altra cara de l’oblit: que no és absolut, que en qualsevol moment podem recordar coses del passat que
ens danyen, i reconsiderar la nostra existència i el per a què.

Per altra banda, està la memòria històrica: ens venen que en aquest aspecte també és millor oblidar i
fer les paus, però precisament en el cas concret d’Espanya, això no cola: no podem, com a ciutadans
conscients (que la majoria, al parèixer, no ho són), ignorar el nostre passat i fer les paus amb criminals.

Ni oblit, ni perdó, perquè com deia cert filòsof d’origen hispanoamericà el nom del qual no recorde,
“els pobles que obliden la seua història estan condemnats a repetir-la.”

Caràtula d'Another Woman

La mort

Molts artistes tenen com a preocupació fonamental la mort i ho reflecteixen a les seues obres, i en
general moltíssima gent està constantment preocupada per aquest assumpte. Però per què? Què és la
mort, al cap i a la fi? Per molt fred que puga sonar, no és res més que el final lògic de la vida. Partint del
fet de que la vida per se no té cap sentit real, ja que és una conseqüència de reaccions químiques
naturals, la mort és senzillament el final de l’existència d’una persona: resta el seu cos, que aleshores
és ja només matèria orgànica, donat que els òrgans han deixat de funcionar, el cor ja no batega, ja no hi
ha vida en eixe cos.

La mort pot vindre en qualsevol moment: creiem que morirem de vells, però potser ens atropellen, ens
assassinen, tinguem una enfermetat mortal, ens suicidem… no podem saber amb seguretat què
passarà d’ací a cinc minuts, i molt menys d’ací a una setmana, o a tres anys.

I per això considere que tanta gent es preocupa i té por de la mort, perquè no saben quan els arribarà,
encara que en molts casos hi ha també un component religiós: els cristians, sense anar més lluny,
creuen que s’han de comportar “correctament” en “aquesta vida” i sofrir i conformar-se, ja que l’autèntic
goig el trobaran després de la mort terrenal al Cel; però si no obeeixen aquests manaments, acabaran
en les cassoles de l’Infern.

Altres persones, com per exemple Woody Allen, no soporten la idea de la mort perquè degut a la seua
personalitat no poden concebre un món en el que no estiguen ells.

Personalment, no em preocupa la mort, o al menys no per ara. De fet, crec que si em donaren a elegir
entre la mort o la tortura física, em quedaria amb la primera. Per a gustos, colors.

La mort en un fotograma de El séptimo sello

L'amor i l'oblit

En aquest text faré una mescla de dos dels temes que vam proposar  per a redactar el text: enamorament i desenamorament i també parlaré de si l’oblit és necessari per a viure en pau.

Al món hi ha tantes persones distintes, unes que de seguida s’enamoren, altres que tarden anys a trobar algú i enamorar-se, altres que s’enamoren ràpidament però que també es cansen tan de pressa com s’enamoren, altres que no superen eixe amor i segueixen enamorats o enamorades. En fi, el tema de l’amor és viu molt diferent en cada persona, ja siga per la seua personalitat, cultura, ideologia, caràcter, experiència o altres factors que influeixen. L’’adolescència és l’etapa que visc des de fa uns anys i encara ho faig. És l’etapa on l’amor, parle de l’amor d’una parella, està molt present encara que no tingues parella. Perquè segur o quasi segur que alguna història d’amor o/i de desamor has viscut. En aquesta part del text arriba l’altre tema: l’oblit és necessari per viure en pau? Aquesta pregunta em pareix interessant i si l’apliquem a l’amor, quina seria la vostra resposta? La meua seria la següent:

Pense que per a viure en pau, has de superar a eixa persona i el que t’haja pogut fet mal, però no oblidar-la. Perquè jo sóc incapaç d’oblidar a una persona, borrar-la de la meua ment i del meu cor, perquè els records i els moments feliços i tristos sempre et van acompanyar. A més, pense que oblidar a una persona o una cosa que t’haja passat no és bo, perquè seria oblidar un moment o una època de la teua vida de la qual pots aprendre i reflexionar. Hi ha una frase en una cançó de rap de Swit Eme que diu així:

Y volvería a lo de antes

A esos tiempos mejores

Pero vivir del pasado, es vivir de errores.

Pense que aquests versos tenen raó, no ens podem aferrar a una persona que ja no vol estar amb tu, encara que és difícil si l’estimes. I també m’agrada molt el que diu en aquesta imatge, quasi que resum un poc el que he dit en aquest text.

Fumiko Hayashi

Fumiko Hayashi, als sets anys la seua mare es va anar amb el gerent de la tenda del pare, temps després es varen fer comerciants itinerants, darrere de graduarse es va traslladar a tokyo amb el seu amant i després de diversos amors es va casar amb el pintor Rokubin Tezuka, la qual cosa l’hi va permetre comensar la seua carrera de escritora i relacionarse amb altres de la professió.

Al 1933 va ser detinguda per estar suscrita al periodic oficial del antigament ilegal partit comunista el akahata (literalment bandera vermella) encara que darrer nou dies va ser alliberada. fumiko mai prestaba interés en la politica encara que més tard col·laboraria entusiasmadament amb la propaganda militar a la guerra.

A la guerra sino-japonesa al 1937, hayashi treballava com a corresponsal de guerra per al diari Tokyo Nichi Nichi Shimbun

Al retorn seu a japó va adoptar a un xiquet i es va ficar a viure al extraradi per a fugir de els bombardejos. després de la guerra es va mudar a tokio.

En els últims quatre anys anteriors a la seva defunció va tenir una gran activitat literària: durant aquest temps va publicar 11 novel·les per lliuraments, 22 volums d'altres novel·les i més de 30 històries curtes, algunes de les quals sobresurten d'entre les seves obres més exitoses.4 va ser en l'època de postguerra quan Hayashi va aconseguir el cim de la seva carrera literària i la seva obra va guanyar una major rellevància i prestigi.4

Molts dels seus treballs giraven entorn a la dona de espíritu libre y les relacions tormentoses. un dels treballs més coneguts es Hōrōki. les obres de fumiko son conegudes per la seua temàtica feminista. Hayashi il·lustra en els seus textos les grans ideologies socialistes del feminisme japonès que pretenen aconseguir amplis objectius en lloc de celebrar els èxits individuals d'un seguit de dones poderoses.

La infància en un sol llibre

 No recorde bé el primer llibre que vaig llegir.

Des de ben menuda, totes les nits després de sopar, els meus pares em llegien un llibre per a dormir. Era aficionada a una col·lecció de contes anomenada “Llegirenvalencia”, 32 llibres totalment diferents. M’encantava sentir la veu dels meus pares contant-me aquelles històries plenes d’acció i d’aventures. Tancava els ulls i m’imaginava que era un dels personatges que hi apareixien. Destacaria “La festa monstruosa” de Carles Cano i “Però i per què no?” de Pep Castellano. No sé perquè però em flipaven. En infantil, gràcies a les activitats que féiem amb les mestres i als quadernets de cal·ligrafia, aprenguérem a llegir amb rapidessa. L’únic conte que recorde haver llegit va ser el del “Gat Marrameu” per les il·lustracions que portava.

A primària, llegir va canviar. Tots els anys ens posaven tres lectures per a cada trimestre acompanyats d’unes fitxetes per a que la mestra controlara que te l’havies llegit.

En l’hora del pati, a les meues amigues i a mi ens agradava criticar els llibres tan avorrits que ens ordenaven llegir.

D’aquesta època,  m’agradava llegir al meu germà Jordi els mateixos llibres que els meus pares m’havien llegit de menuda. Ja em sentia major.

A l’institut s’utilitza la mateixa tècnica: posar lectures conjuntes a tots. Quasi tot el que ens han recomanat llegir m’ha agradat. Algúns d’aquests contes són “Momo” i “Como agua para chocolate”. També han hagut altres que em van costar més de llegir com “El ciutadà perfecte”.

En casa tenim un fum de llibres de diferents temàtiques: noveles negres, diaris personals, enciclopèdies, còmics…

Molts dels que hi ha són en valencià però també en tenim en castellà. Si hagués de dir la persona de la família que més llig seria mon pare. Sempre ha sigut el que m’ha animat a llegir. En tots els aniversaris em comprava un llibre però jo mai solia obrir-lo.

Els meus pares lligen a totes hores, ja siga al bany, a la cuina, al sofà o al llit. Mon pare destaca “El hombre que amaba a los perros” i ma mare no sabria dir el seu preferit.

De vegades, em planteje què serà això que els enganxa tant a eixos fulls tan plens de lletres.

Un estiu, sense que ningú em diguera res, vaig obrir una caixa que mon pare havia guardat amb llibres per a joves i vaig agafar “El diari d’una penjada”.

Totes les nits, al meu llit que és on més em concentre em llegia alguns capitols. Em va agradar tant aquell llibre! Em sentia orgullosa que un llibre m’haguésagradat sense que me l’hagueren posat per obligació.

El gust per llegir continua sent per a mi una asignatura pensent. Moltes escoles i instituts haurien de promoure més la lectura amb activitats que motivaren als alumnes a llegir. Molts joves desconeixem aquest món lector que la gent que llig ha descobert.

En batxiller m’agradaria llegir alguna cosa que ens fera reflexionar i que després poguérem comentar-lo en classe.

Comprometre’ns a dedicar un moment de la rutina diària per a llegir i comprendre un text d’interés per a tots no és llegir per a que la mestra comprove que ho has fet.

M’agradaria que els professors i les professores llegiren amb nosaltres per descobrir junts l’interés de l’activitat.

València 13 de setembre del 2018

Mar Miralles Lozano