Autoavaluació del treball col·lectiu

Ens hem distribuït els diferents conceptes que engloba el període que va des del 1914 al 1939. Berta i jo hem buscat informació sobre l’arquitectura, la pintura i l’escultura de l’època a Europa.

Les primeres avantguardes són uns moviments creatius que apareixen des del 1905 fins el 1945 i que qüestionen l’art del passat i busquen la seua renovació radical. L’arquitectura del segle XX inclou diverses corrents: el modernisme, l’arquitectura orgànica, la socialista i la high tech.

Les transformacions del món contemporani van obligar als arquitectes a enfrontar-se a les noves necessitats derivades de la industrialització i el creixement urbà. Els mitjans de comunicació contribuïen a difondre l’art pel món. L’escultura no imitava la realitat ni valorava el buit, podia afegir moviment amb accions mecàniques o amb agents atmosfèrics.

He descobert l’expressionisme, un moviment que va tindre influència en diversos camps: art, cultura, música, cinema, teatre i fotografia. La Bauhaus va ser una escola d’art i arquitectura d’Alemanya.

Al principi ens va costar organitzar-nos per a investigar aquests conceptes perquè mai no havíem treballat amb tantes companyes en un en grup. A pesar que sempre ens ha costat relacionar-nos amb altres, poc a poc hem tret avant el treball .

No m’agrada autoavaluar-me però si haguera de valorar el meu paper en aquest treball em posaria un excel·lent, perquè en tot moment he aportat idees, he ajudat als companys i les companyes que la necessitaven i he dedicat una part del meu temps lliure a avançar la feina dels altres.

Hi ha hagut moments de tensió, ja que no tots les persones del grup han treballat amb la mateixa dedicació. No obstant, hi hauria que fomentar més els treballs en grup perquè ajuden a relacionar-nos amb altres persones i a aprendre a treballar d’una altra manera.

València, 16 d’abril del 2019

Mar Miralles Lozano

L’experiència és la mare de la ciència

Fa vora de quatre anys que em van ingressar a l’UTCA, la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària de l’Hospital La Fe de València. Era molt menuda i tenia molta por a la nit i a la foscor, a quedar-me sola i a despertar-me. Recorde viatges amb la família i escoltar les històries que em contava ma mare. Tia Patente era el llibre que cada nit m’explicava a l’Abdet, un llogaret de la Marina Baixa de ma tia Rosa on solem anar en vacances. Per les nits tenia por que em passara alguna cosa i només jo em donara compte, no volia ser l’única que estava desperta.

A La Fe tot va ser distint. El dia que vaig ingressar vaig haver de separar-me dels meus pares i del meu germà. El metge no em deixava tindre el meu peluix preferit amb el qual em gitava sempre. Al principi tot va ser molt dur, era la més menuda de tota la UTCA i em deixava influenciar per les altres, em creia tot el que em deien.

Però amb el temps vaig anar fent amigues. Encara m’impacta recordar les coses que em contaven de la seua vida: violacions, pares separats, bullying… Em sentia un bitxo raro perquè utilitzaven eixos successos per a explicar-me els motius que els havien dut a la malaltia. Jo en canvi no tenia res clar.

En l’hospital vaig conèixer més de vint-i-cinc persones  amb vides molt diferents a la meua i les relacions amb elles em van descobrir el que significava la vida, més enllà del que ens ensenyen en classe.

Quan després de tres mesos i mig vaig rebre l’alta mèdica vaig eixir revolucionada, tenia ganes de menjar-me el món, tantes que de vegades se me n’anava el cap. Feia coses que millor no recordar.

Aquella va ser una època complicada però quan la recorde li trobe la part positiva. Si no haguera estat ingresada no m’hauria resultat tan fàcil llevar-me la por a dormir sola i a fosques. Tampoc no haguera tingut prop persones diferents a mi i amb un fum d’aventures increïbles que em van ajudar a madurar més ràpid i a millorar la meua autoestima.

Conéixer la teoria està molt bé però s’aprén més de l’experiència.

Mar Miralles Lozano                                   

València, 16 d’abril del 2019

Nosaltres, els animals

L’any 1953, la família de Rosamound Young va decidir iniciar-se en la ramaderia en la Granja Kite’s Nest, prop d’Oxford. Aquesta explotació, on els animals viuen en llibertat, està reconeguda actualment com la primera orgànica i autosuficient de tot el Regne Unit.

Rosamound Young diu que encara que les vaques, els porcs i les gallines són animals, mai deixen de ser individus i cada un d’ells és diferent a la resta. Young ho compara amb el que fa el professorat amb els seus alumnes, als que tracta de manera individualitzada.

Quan ve gent a dinar a casa, els meus pares solen contar una anècdota que vaig protagonitzar de menudeta. Quan només tenia cinc anys, davant d’un bol amb escopinyes, li vaig preguntar a ma mare si totes eren germanetes. Des d’aquell dia, ma mare i mon pare ho recorden i fan molta conya quan en un vermudet hi ha un plat amb eixos animalets.

Resulta que en la meua primera visita a una granja escola, li vaig agafar molta estima als animals i des d’aleshores em resulta complicat gaudir de la carn o el peix, sobretot si veig sencers els animals en un plat.

En La vida secreta de les vaques, l’autora explica que des que observa el seu bestiar, ha descobert exemples sorprenents d’intel·ligència aplicada, de lògica i fins i tot d’estupidesa absoluta. Però totes aquestes qualitats també les ha observades en els éssers humans.  

“S’haurien de donar els recursos per reeixir com a animals, no com a servents deficients dels éssers humans”, diu Young. Això em fa a pensar amb els animals anomenats “domèstics”. Domèstics, per què?

Qui ha decidit que els gossos han de viure amb les persones? Per què els gossos i no els bous? Em fa gràcia escoltar els meus amics de l’Escola d’Estiu, quan defenen que les corregudes de bous són “tradició, cultura i art”. Des de quan és art torturar un animal?

El meu amic Dani, fins i tot, fa tot el que pot per convéncer a qui l’escolta que igual que els peixos naixen per a nadar, els bous naixen per a morir en una plaça. Em fa gràcia tant de cinisme. Que els han fet els bous a les persones perquè els maltracten d’eixa manera? M’entren ganes d’entrar en una plaça de bous per a defensar als animals.

A la granja de Rosamund Young també hi havia bous i, pel que ella diu, eren tranquils, respectaven a la resta d’animals i sempre que la veien s’acostaven a saludar-la.

Podríem reflexionar sobre les nostres relacions amb els animals i el medi ambient en general. Hi ha que respectar tots els éssers vius del nostre Planeta perquè sense ells no hi existiríem. Al cap i a la fi, els humans també som animals.

València, 2 de maig del 2019

Mar Miralles Lozano

HISTORIA DE LO TRANS, UN LIBRO NECESARIO

Estamos en una época en la que la realidad se está redescubriendo. Y uso esta palabra con pleno conocimiento de ella, ya que las personas LGBT, en especial las personas trans, no son nada nuevo; no son una moda millenial ni algo que haya surgido hace dos días. Más bien ya existían, pero esto se ha ocultado.

Libros como este ayudan a arrojar algo de luz sobre un tema escondido por les de arriba desde hace siglos. Y ayudan, de paso, a destapar algunos movimientos.

En uno de los primeros pasajes del libro Historia de lo trans, de Susan Stryker, se puede leer algo esclarecedor: que en la segunda ola del feminismo, aunque este se radicalizaba, seguía sin amparar a las personas, en concreto a las mujeres, trans. Y fue porque esto aún se está dando en el año 2019 que se me puso la piel de gallina. Porque aún feministas "radicales", de las que se supone que van a la raíz del problema (es decir, el sistema de clases y el cisheteropatriarcal), siguen sin ver que las personas trans también son oprimidas y subyugadas por el cisheteropatriarcado, del que sutilmente faltan subrayar la sílaba "cis." (Me gustaría aclarar que, al contrario que las personas trans son personas a las que se les asignó el género incorrecto al nacer, las personas cis son personas a las que se les asignó el género correcto al nacer) El caso es: hay un sector grande del feminismo que es TERF (Trans-Exclusionary Radical Feminist, feministas radicales transexclusionarias) y no se avergüenzan, lo cual es vomitivo. La mujeres trans en concreto, por las que debe luchar el feminismo, son uno de los colectivos más precariezados de esta sociedad. Y las TERF están contribuyendo, además, a que en un movimiento que debería ser legítimamente suyo, se las eche. Perdonad si esto me escandaliza.

Este libro nos ha dado información sobre este colectivo de una forma didáctica y, en algunos casos, autobiográfica. Y es nuestra responsabilidad como aliadas construir un feminismo para todas las mujeres.

Comentari d'un fragment del llibre Casa de nines

(pàgina 57, diàleg entre la senyora Linde i Nora)

NORA: Després he tingut encara altres ingressos. L’hivern passat vaig tenir la sort que em donessin una pila de textos per copiar. I cada vespre em tancava a escriure fins a altes hores de la nit. Oh, de vegades em sentia tan cansada, tan cansada. Però també tenia el seu encant això de tancar-se a guanyar diners. Gairebé em feia la impressió de ser un home.

Posant-nos en context, Nora li explica a la seua amiga la, senyora Linde, el que va haver de fer per guanyar diners per endur-se al seu marit de viatge i curar-lo de la seua malaltia. Nora estava acostumada a rebre diners del seu marit per comprar-se les seues coses, és a dir, no podia saborejar el plaer d’aconseguir el que desitges gràcies al teu treball. I això, malauradament, li ocorre a moltes dones. Per què quina dona no ha desitjat mai ser un home per veure com els teus objectius són més a prop? És una realitat trista i que cal eliminar.

Foto

Les dones tenen una taxa d'atur superior a la dels homes, mentre que la seua taxa d'activitat (que mesura quantes treballen estant en edat de fer-ho) és més reduïda. Espanya va acabar 2017 amb una taxa d'atur del 16,55%, la més baixa des de 2008, d'acord amb les dades de l'INE. No obstant això, la desocupació afecta més a les dones, que registren una taxa del 18,35%, enfront del 14,97% dels homes. S’exigeixen més oportunitats per a les dones i és en el cas de la taxa d'activitat on la diferència de gènere s'amplia: si la mitjana nacional se situa en el 58,8%, la taxa d'ocupació femenina cau fins al 53,3%, mentre que la masculina ronda el 65,4%. En el mercat laboral és que aglutinen pràcticament tres quartes parts de les ocupacions amb jornada parcial. Dels 2,8 milions que existien a tancament de l'any passat, 2,07 milions corresponien a dones, segons l'INE. A més, els càlculs del Sindicat de Tècnics d'Hisenda (Gestha), basats en les dades de l'Agència Tributària, apunten al fet que en 2016 les dones a Espanya van guanyar un 29,1% menys que els seus companys homes. És a dir, hi ha més dones parades, menys ocupades i aquestes treballen i cobren menys. Les estadístiques també posen sobre la taula l'existència real de l'anomenat ‘sostre de vidre’. I és que, encara que les dones suposen el 45% de la força laboral, no ocupen ni quatre de cada 10 alts càrrecs. Segons l'estudi que ha realitzat KRUK, companyia especialitzada en la gestió del cobrament de deute, la presència femenina en alts càrrecs com CEOs, directius o managers se situa al voltant del 37%. En el cas dels membres del Govern, el pes femení és del 38,5%, mentre que en les Direccions Generals es redueix fins a l'entorn del 26%. Una altra dada: les dones només presideixen un de cada cinc col·legis sanitaris, malgrat suposar el 70% dels professionals. En aquests col·legis trobem els d'infermeria, farmàcia, fisioterapia o podologia.

Aquestes dades són de l’any 2018. Segle XXI! El llibre Casa de nines és del 1879 (s. XIX) i les dades que hi tenim de l’any passat no pareixen demostrar que dones com Nora, que volen treballar i dedicar la seua vida a tindre una carrera professional, a banda d’una vida familiar, poder fer-ho. Portar les feines de la casa i la feina de fora, no és fàcil. Per la pressió social o l’instint maternal, la dona és la que decideix o és veu forçada a prendre la decisió de treballar menys o fins i tot, rebutjar nous llocs de treball per poder arribar a temps per recollir als fills i filles del col·legi. Per això demanen la jornada parcial i, després, es troben salaris més baixos. A conseqüència d’això, en el ranking de les 200 majors fortunes d’Espanya que va elaborar recentment el diari El Mundo, només trobem quatre representants femenines en els 20 primers llocs.

Ara podem dir que tenim sort. Abans, les dones ho tenien més difícil per endinsar-se al món laboral i ara es pot veure en les pensions. Segons les dades de la Seguretat Social, dels 9,57 milions de pensionistes que hi ha actualment a Espanya, 4,92 milions són dones, enfront dels 4,64 milions homes. I és que dins d'aqueixos pensionistes no solament es tenen en compte els jubilats, sinó que també inclou als receptors de pensions per altres motius com a viduïtat. Les dades també deixen sobre la taula una bretxa en la quantia rebuda: mentre la pensió mitjana dels homes ronda els 1.150 euros al mes, la de les dones equival a 727 euros. És a dir, és quasi un 37% més baixa.

Fins quan veurem aquestes dades que donen mal de cap? Quan podrem brindar homenatge a les dones que varen haver de resignar-se amb la paga que li donaven els seus marits?

Informació de les dades:

https://www.idealista.com/news/finanzas/laboral/2018/03/06/764610-dia-de-la-mujer-2018-diez-cifras-sobre-la-realidad-femenina-en-el-mercado-laboral

Berta López Camins, 1r Batxillerat A.

Les avantguardies

Context històric

Primera guerra mundial (1914-1918).
Revolució Soviètica (1917)
Recessió econòmica (1929).
Després d'haver perdut la primera guerra mundial.
Sorgeix el feixisme a Itàlia.
Sorgeix el nacionalsocialisme a Alemanya.
Ambdues conduiran a la Segona Guerra Mundial.

Sorgeix

Una nova literatura que experimenta grans transformacions i canvis respecte a l'anterior.
Rebutja les formes artístiques tradicionals i propugna l'experimentació.
Vol fer taula rasa respecte a les normes morals i estètiques anteriors. 
Defensa el antirrealisme: l'art té valor en si mateix.
Dona gran valor al món dels somnis (influència de Freud i la psicoanàlisi).
Desitja trencar amb els hàbits lectors, per això les  obres freguen el límit entre la comprensió i lo il·lògic.
Les obres son provocadores i generen gran escàndol. 
La seua durada és breu, no obstant això molts d'ells van influir bastant en la literatura posterior. 
Busca la renovació dels temes, així com nous llenguatges, a través de l'experimentació en tots els gèneres literaris.

Sorgeixen tres moviments que se succeeixen i se superposen alhora:
-Les avantguardes.
-El noucentisme o generació del 14.
-La generació del 27.

Aquests moviments artístics renovadors, es produeixen a Europa en les primeres dècades del segle XX; des d'on es van estendre a la resta dels continents.

AVANTGUARDISME

Característica primordial de l'avantguardisme --- llibertat d'expressió. Aborden temes tabús, temes moralment inacceptables per una societat.

Sorgeixen diferents ismes (futurisme, dadaisme, constructivisme, ultraísmo, surrealisme, suprematismo, rayonismo, etc.), diversos corrents avantguardistes amb diferents fonaments estètics, encara que amb denominadors comuns:
La lluita contra les tradicions, procurant l'exercici de la llibertat individual i la innovació;
Audàcia i llibertat de la forma.
El caràcter experimental i la rapidesa amb que se succeeixen les propostes, unes després d'unes altres.

Futurisme (1909-44)

Itàlia
Exalta la civilització mecànica i la tècnica, el dinamisme i la rapidesa.
Millor explicat: intenta trencar amb els valors estètics del passat reivindicant el futur i amb ell l'era de la tècnica moderna, la velocitat, la violència i les màquines.
El futurisme lloa la bellesa de les màquines i l'emoció davant la velocitat i la tècnica. Rebutja el passat, admira la rebel·lia, el risc, la violència, l'agressivitat artística, la velocitat i la bellesa dels avanços.

CUBISME (1907-14)

França
El cubisme aporta els cal·ligrames o poemes en els quals els versos formen imatges. Descompon la realitat per a crear composicions lliures de coherència. 

Dadaisme (1916-23)

Suïssa
Proposa destruir el llenguatge i les regles, contra la lògica i les convencions.
Propugna l'alliberament de la fantasia i la posada en dubte de totes les maneres d'expressió tradicionals.
Proposa una literatura humorística, en la qual no intervé per a res la lògica ni la raó. Expressa una protesta nihilista contra la totalitat dels aspectes de la cultura occidental, especialment contra el militarisme. 

Creacionisme (1918)

França
Moviment poètic avantguardista europeu que va sorgir a principis del segle XX i que defensava que les paraules i l'estructura d'un poema han de valorar-se per la seua capacitat per a crear bellesa i suggerir imatges.
El poeta ha de crear, no ha de fixar-se en la naturalesa o la realitat. Es basava en l'autonomia de l'objecte artístic, en la seua independència d'altres realitats o circumstàncies. 

Ultraisme (1918)

Espanya
Uneix elements futuristes i cubistes. Voluntat d'anar més enllà.

Surrealisme (1924)

FrançaDefensa la llibertat de la imaginació i de llenguatge. Es busca en el més profund de les consciències.
Pretén crear un home nou, recórrer a la crueltat i l'humor negre amb la finalitat de destruir tot matís sentimentaloide, els aspectes de la conducta moral humana i les manifestacions no són del seu interès.
El seu objectiu és canviar la vida de l'ésser humà alliberant-lo dels lligams que l'esclavitzen. 

Ressenya de "La poética de lo cotidiano" de Yasujiro Ozu

El llibre La poética de lo cotidiano. Escritos sobre cine és una recopilació d’articles escrits pel cineasta
japonès Yasujiro Ozu al llarg de la seua carrera, entre 1931 i 1962, any de la seua prematura mort. Està
dividit en tres parts: Conversaciones sobre mi oficio, que inclou també un parell d’entrevistes al director,
Unas palabras sobre mis películas, on analitza breument cada una de les seues obres, y Un arte rico en
variedad, on mostra la seua preocupació pel futur del cinema, i en particular del nipó.


Ozu, home d’una sensibilitat extraordinària i gran coneixedor de la natura humana, forma juntament amb
Kurosawa i Mizoguchi la Santíssima Trinitat del cinema japonès. Si bé a primera vista les seues
pel·lícules poden semblar inofensius exemples de costumbrisme fílmic, realment trobem una obra rica
en matisos, detalls, ironies, revolucionària en el seu moment. De fet, al principi els seus films poden
resultar xocants degut al seu hiperrealisme, ja que sembla que més que narrar, Ozu mostra, és a dir, és
com si es colés en una casa japonesa del anys cinquanta amb una càmera, i senzillament filmés la vida.
Ell mateix deia que el seu objectiu era “fer sentir l’existència d’allò que anomenem vida sense utilitzar
esdeveniments extraordinaris”, i a fe que ho va aconseguir.

Fotograma de Crepúsculo en Tokio (1957).

Ozu durant el rodatge de Cuentos de Tokio (1953).

Si bé va ser relativament oblidat després de morir, als anys 70-80 directors de la talla de Aki
Kaurismäki, Mike Leigh, Hirokazu Koreeda, Claire Denis, Jim Jarmusch i Wim Wenders (que va fer un
documental homenatjant a Ozu, Tokio-Ga, en el que diu que “si hi hagués alguna cosa com un tresor
sagrat del cinema, per a mí hauria de ser l’obra de Yasujiro Ozu.”) van reivindicar la seua influència, i
avui està considerat com un dels cineastes més grans de la història.

En el llibre parla tant de la seua vida com de la seua manera de fer cinema (no es pot entendre una
cosa sense l’altra), critica la suposada existència d’una “gramàtica del cinema”, és a dir, d’unes regles
que segons el cinema convencional americà s’han de seguir per fer una bona pel·lícula (regles que ell
mateix va desmontar per complet, tant en forma com en contingut), analitza la dicotomia entre ficció i
documental, i inclús anima als cineastes de la Nouvelle Vague.

Enllaç a un anàlisi visual dels plànols del director

Fotograma de Buenos días (1959).

Per últim, deixe ací tres fragments
especialment interessants del llibre:

“No estoy hecho para el melodrama. Es un
género que aprovecha la teoría de que a la
gente le gusta llorar al ver sufrir a otro que
está peor que ellos. Sus personajes suelen
ser estúpidos y carecen del más mínimo
sentido común. Las cosas que les ocurren
tampoco son normales. Yo no consigo
digerirlo. Si buscara que los espectadores
llorasen, quisiera que fuesen lágrimas de
verdad, y no las que provoca un agente
lacrimógeno.” (p. 50)

“Por lo que respecta a la música no se puede decir que sea yo un director complicado. Un buen
sonido, que no estropee la atmósfera y que no desentone con las imágenes, es suficiente para mí.
Pero no me gustan las selecciones musicales al uso: una melodía triste para una escena trágica, un
fragmento cómico para una escena de risa. Si se utiliza la música para dar énfasis a la escena, ésta
se vuelve de mal gusto. Una música ligera en una escena triste, al contrario de lo que se piensa,
puede aumentar el tono trágico.” (p. 51)

“El ritmo de los japoneses es, naturalmente, distinto al de los estadounidenses. Si se hiciera lo
imposible por alcanzar a toda costa el ritmo americano, el cine japonés dejaría de ser lo que es.
Yo preferiría que hubiera más pasión y más serenidad.” (p. 183)

Aquestos fragments mostren la manera de pensar del cineasta respecte a aspectes com la música i la
versemblança al cinema, així com la seua preocupació en relació amb el futur del cinema japonés, que
afortunadament encara té molt que dir, com demostren el ja mencionat Koreeda o Takashi Miike.