COM ÉS L'HOME?

Per una banda crec que aquest home és un bon home, sense ser egoista ni maliciós, però per altra crec que sols vol aprofitar-se de mi i el meu cos.

Sols n'hi ha dues parts, una vertadera i altra falsa, una mala i altra bona.

Pot ser que me haja equivocat o que tinga tota la raó del món. 

És una persona desconeguda, i no hauria de fiar-me molt, ja que si ell mateix té un pla roí, podria eixir malferida.

A on voldria anar a dinar? On em portaria? Quin tipus de menjar li agradaria? Per què vol parlar amb mi? Què em diria?

No crec que siga una cosa tan preocupant, no? Sols he de  fixar-me en les seues postures, les seues accions, les seues mirades... i al final ja tindria la solució de què és el que vol exactament.

El seu físic no pinta mal, té bona cara, una roba ben feta i neta. Pel que m'han dit d'ell, té bon caràcter i tots els seus comentaris de vegades els diu sense pensar-los dues voltes. 

Llavors, tinc por pel que podria passar-li pel  cap i el que podria fer al final.

Però el que sé, és que no tinc que veure a la gent sempre de mala manera. Abans de tindre opinió de qualsevol persona, hem de conèixer-la, tant físicament com psicològicament per a tindre una idea.

Dodola - Deesa de la pluja

Em dic Dodola. Dodola és la deessa de la pluja del llunyà Nord-oest. Sóc filla del germà menut del rei del poble en què vivim.

Un dia qualsevol, arribà mon pare a casa, més alterat que mai, i ens anuncià  les paraules del seu germà. Deia que el poble hi havia sequera des de feia massa mesos i que si no feia res, ens tirarien del poble, juntament amb uns quants veïns més, ja que per la mancança de pluja escassejaven pràcticament tots els recursos propis del poble.

Ens donaren tres dies. Com que eren tots molt religiosos i creien en Dodola, deessa de la pluja, els meus pares em despullaren i em cobriren amb plantes i flors i després em conduïren per tot el poble en una desfilada. Girava i girava amb els braços ben estesos, com les aspes d’un molí, metre les dones m’arruixaven amb aigua salada, esperant que els déus dels cels s’obriren i ens donaren pluja, però no va passar.

Al tercer dia, mentre dessallotjàvem, em vaig girar a mirar el cel, ja que, malgrat ser de dia, escassejava també la llum. Vaig veure tot el cel cobert per núvols negres i em vaig adonar que, setmanes enrere, havia llegit en un dels llibres de l’oncle sobre Dodola, que sempre que els membres del poble li demanaven pluja, ella invocava els núvols més obscurs.

Vaig eixir corrent de casa i cridant al poble que aquell dia sí plouria i que la desfilada no havia estat inútil. Però tots estaven enfadats amb mi i deien que la desfilada sols ens havia servit per a embrutar el cel i que ara no tinguèssim ni tan sols llum. La major part del poble era analfabeta i no en tenia ni idea d’aquest llibre.

Jo vaig aprendre a llegir quan em van voler portar al palau del sultà per a fer-lo servir com una una més de le les seues centenars de dones. Ma mare em tragué del palau dos anys després, quan van aconseguir convèncer l’oncle per a prestar-nos diners.

Quan ja estàvem buscant algun lloc on passar la nit, vam escoltar els passos dels nostres veïns, inclós l’oncle. Aquest últim s’apropà als meus pares i els diguè que ja podien tornar, que ja havia plogut, i es girà a mirar-me.

M’acussaren de bruixa.

Bruixa, “per saber coses que ningú sabia”. Quan vaig voler justificar-me dient la raó d’aquesta informació (que havia llegit amagada al bosc una nit, ja que le les dones ho tenim prohibit) va ser aquesta la raó per la qual ni tan sols hi haurà judici.

Hui em penjaran a la plaça, o pot ser em llançaran al foc. Mai he temut a la mort, no m’importa morir: deteste el meu poble, el meu oncle i els meus pares. Els meus pares sempre ofrenen el meu cos com a moneda de canvi. Sols espere que, amb la meua mort, amb la pèrdua de la seua moneda de canvi, s’adonen del que està passant i que comence amb ells una revolució per la lluita contra les injustícies i les morts de tantes dones innocents. No m’importa morir perquè aquest revolució la podria haver començat jo, encara sent totalment conscient de com hauria acavat, sols per a poder sentir-me en pau amb mi mateixa, contenta per abandonar aquest món tan…, i desfeta a la vegada, per no poder seguir lluitant.

DODOLA

Monòleg interior de Xima

I ara què faig amb aquesta tristesa que tinc? 
A més, ara que la Reial Audiència ha apujat moltíssim el preu de la sal i mai més podré menjar un plat com toca, ben amanit, per a què seguisc en aquest món? 

No sé si seré capaç d’aguantar tot això, perquè  ja estic acostumada a menjar els aliments amb sal, bo... jo i tot el món. La gent es  tornarà boja i qui tinga sal es convertirà en poderosa...

Aquesta vesprada sembla que de cap manera pot millorar, però he rebut una invitació a dinar del jutge de l’Audiència. Per què a mi? Em pareix prou estrany, potser vol aprofitar-se de mi. 
Jo sempre tan desconfiada..., com sempre..., crec que no deuria d’anar però no crec que hi haja cap cosa pitjor que menjar sense sabor, és a dir, sense sal. Doncs hi aniré.

Wisława Szymborska

Maria Wislawa Anna Szymborska(1923-2012) va ser una escriptora polonesa molt reconeguda per haver escrit poesia filosòfica amb un llenguatge senzill i clar. De jove va militar en el Partit Obrer Unificat Polonès, cosa que va lamentar més tard.

Va ser una escriptora autodidacta que no va poder  acabar els seus estudis per problemes econòmics. Prompte es va sentir influenciada per l'obra de Czesław Miłosz, escriptor, poeta i professor universitari nord-americà d'origen polonès que va guanyar en 1980 el Premi Nobel de Literatura. P, Szymborska.Dziennik Polski (Busque la paraula) és la primera obra que va publicar.

La seua poesia, de contingut filosòfic, utilitza un llenguatge quasi col·loquial, fàcil d’entendre i expressa amb claredat l'odi, l'estupidesa, el terror i la tortura en un to en el qual barreja l’humor amb la ironia per a descriure un món ple d’horrors i sofriments.

És una autora universal, en les seues obres no hi ha referències a Polònia. En la majoria dels poemes, Szymborska reconeix l’horror de la existència i creu que l'ésser humà és filosòfic des de sempre per la seua capacitat de sorprendre's i de formular preguntes generals. Defén que s’ha d’estimar a les persones com a individus, no a la humanitat en general: “Si vols saber qui sóc, en els meus poemes tens tota la informació”. Wisława Szymborska va guanyar el Premi Nobel de Literatura l'any 1996 i va morir d’un càncer de pulmó.

Vietnam (1967)

Dona, com et dius? —No ho sé.

Quan vas nàixer, d'on eres? —No ho sé.

Per què vas cavar aquest cau? —No ho sé.

Des de quan t'amagues? —No ho sé.

Per què em vas mossegar el dit cordial? —No ho sé.

Saps que no et farem res? —No ho sé.

A favor de qui estàs? —No ho sé.

Estem en guerra, has de triar. —No ho sé.

Existeix encara el teu llogaret? —No ho sé.

Aquests són els teus fills? —Sí.

Comentari:

En aquest text, del poemari Mil alegries, un encant, l’autora utilitza un to auster, sense retòrica. En la guerra de Vietnam (1954-1975), un militar s’acosta a una dona i li fa una sèrie de qüestions a les quals ella només li contesta “No ho sé”. Però quan el soldat li pregunta sobre els seus fills, no ho dubta i li diu que sí. El poema vol expressar que en una guerra pots oblidar-te de tot menys de les persones que més estimes, els teus fills. 

Per saber-ne més:

València, 26 de gener del 2019

Mar Miralles Lozano

Aquesta terra és nostra. Monòleg Xima

Els últims dies a penes dorm i estic farta de fugir, ja no puc més. Des que em vaig casar amb Felip de Rocabruna tot ha anat a pitjor. Ara, ell està mort. Però la pesta, els turcs, les males collites i el setge de la ciutat també em fan la vida molt difícil. He heretat totes les seues pertinences però si haguera sabut abans que per quedar-me amb els seus béns, els seus cosins de Madrid m’insultarien i em menysprearien com fan, haguera renunciat als capítols matrimonials.

No em puc creure que ahir, Barcelona fóra assetjada. Tinc al cap la imatge dels soldats del duc de Berwick entrant amb les seues banderes i envaint la ciutat. Ho cremen tot: vivendes, palaus, llibres i fins i tot estan fonent la nostra campana. No vull ni pensar que faran amb nosaltres.

Ara tinc por d’eixir al carrer. No puc vore amb claredat, no deixe de plorar. Em sent vençuda. Tot el que he aconseguit en la vida s’acabara d’esfumar. S’apoderen de nosaltres i no trobe el camí per eixir d’ací. No puc continuar així, acabaré malalta.

Els bessons Nin i Non són els únics pilars on em puc recolzar per a seguir endavant. Des del primer dia m’han demostrat que són de fiar i molt responsables amb el seu treball.  

Desconec com acabarà tot açò però tinc clar que he de viure. Només tinc una vida i no vull que acabe ara. No permetré que ens humilien més i se n’isquen amb la seua. M’amagaré on faça falta i trobaré la manera de recuperar el que ens estan furtant: la nostra estimada terra.  

València, 25 de gener del 2019

Mar Miralles Lozano

La pèrdua (Monòleg interior, Quim/Quima)

Supose que una mai s’acostuma a perdre. Això de deixar anar l’orgull i la dignitat i donar allò que tant t’ha costat obtindre, no és fàcil. Però gens fàcil. Sentir com les llàgrimes cauen mentre altres celebren que han guanyat em porta a pensar en les persones que organitzen aquestes creuades. Amb la incertesa de si guanyaràs o perdràs, per què arriscar-se? Per què posar al límit els recursos dels quals disposa el poble i les vides que estan en joc per a que tu, home que viu protegit les 24 hores del dia, que no li manca res del que necessita o desitja, que atén als ciutadans i ciutadanes des d’una alta cadira i baix d’una immensa corona, puga controlar a més persones i disposar de més terres que explotar? Més és més? De veres?

Setge de Barcelona

No m’agrada sentir-me així, desprotegida, inanimada, morta. Perquè la terra que han decidit apropiar-se, d’alguna forma també és meua i és part del meu ser. Jo sóc la terra en la qual habite i si la destrossen, em destrossen a mi també. Som una. No permetré que decidisquen quin és el preu de tot del que pot oferir la meua companya ni que es vesse més sang de cavallers que volien defendre el seu lloc ni de gent del carrer que ha sigut obligada a lluitar. Em negue a canviar sense la nostra voluntat.

Pensar-ho queda bé, però sent qui sóc, més ben dit, sent el que sóc, dona, no arribaré enlloc. Ni amb paraules ni amb fets. Si per intentar impedir que les noves banderes onegen als carrers he hagut de disfressar-me d’home, trobar qui recolze les meues idees serà gairebé impossible. No sóc ningú, i la gent ho sap. Està assumit. Rectifique, sí que sóc alguna cosa; sóc l’ésser que els barons busquen per casar-se o la diana a la qual llancen les seues ximpleries. Podria resumir-me en això, un objecte que de vegades parla, on els homes poden provar a dir els nous adjectius que han inventat i veure la meua reacció. És cansat, ho he d’admetre. Ara he d’aguantar que a cada lloc on vaig, algú té alguna cosa a dir sobre mi. Un somni que tinc és que açò no continue, vull dir, quina necessitat hi ha d’estar en tensió tanta estona? I en tensió dic pel somriure que he de fingir, hem de fingir, per no paréixer filles del diable. Odiós.

Berta López Camins, 1r Batxillerat A

HOMES PENSANT, COSA MAI VISTA

Xima, la bella. Xima: encisadora, atraient, cautivadora… Totes eixes i més eren paraules que s’utilitzaven sovint per descriure-la. I ella les abraçava com si foren un amic de tota la vida. Perquè eren totes veritat.

Per aquesta raó, no li va sorprendre que un home com el jutge de l’Audiència invitara a la dona de les llegendes a dinar. Al cap i a la fi, tenint la reputació de calçasses que tenia… Era normal que eixe home volguera reparar-la amb una dona pròpia de les històries. Amb Xima.

Perquè així són els homes: o tot o res. O la millor dona de totes per solucionar aquesta ofensa o cap. Pensen que poden, pensen que tenen el dret a intentar-ho. Però, sovint, ni poden ni el tenen.

També pensen que la seua vàlua puja segons la dona amb la que estiguen. Perquè tal vegada siga així en aquest moment, però canviarà. Xima ho sabia molt bé. Sabia amb certesa que continuaria vivint i veuria com moltes coses prendrien molt més valor i honor segons passarien els segles. Qui sapiguera quines coses serien… Que se les diguera.

Inusualment, també pensaven que, al contrari que ells, una dona baixava en l’escala de la decència segons amb qui o amb quants estava. Que “si una clau obre moltes portes és una clau màgica; si una porta s’obre amb moltes claus està defectuosa”. Què curiós. Obliden que són ells qui, en la majoria de les ocasions, forcen a les dones amb la seua pressió a estar amb elles.

Però què sabria Xima. Ella encara estava al segle XVIII.

Poetes femenines

Carme Guasch i Darné (3 d'octubre de 1928 , Figueres - Badalona, 1998)

 

Voldria ser

Voldria ser de pluja per tornar-me de vidre,

voldria ser de lluna per vestir-me de nit,

voldria ser de pedra per sentir-me en la terra

i tramuntana o boira per venir de molt lluny.

Voldria ser paraula per estimar el silenci,

voldria ser pollancre per poder abraçar el vent,

voldria ser gavina per no conèixer límits

i mirar-me les coses des dels ulls d’un infant.

Només sóc una dona, per sort sóc una dona,

i tot el que desitjo ho trobo dintre meu:

jo també sóc de pluja, jo també sóc de terra

i dono, com un arbre, un fruit no madurat;

sóc com la nit, obscura, llunyana com un astre,

com un ocell que emigra, com un infant perdut.

Cançó de Joanjo Bosk  https://www.youtube.com/watch?v=ZzOl7vltSv0

Gemma Gregori

 

Camps

 

Camps, catifes del més bell i pur matís

bressolen l'ombra de les muntanyes

que envolten silencioses els records

amagats amb la força colpejant del vent.

Els pins i les alzines s'abandonen

a mercé de les ventades.

El sol amoroseix la flor glaçada

i la gebra s'obre el pas lliscant

per brotons de romaní.

I quan les roselles van eixint

emmig de l'auri espigam

escampen subtils pinzellades.

Camps, petits miralls de cel que a terra cauen

i defalleixen a l'horitzó fins

arribar al fil de mar que l'embolcalla

rera d'una cortina blava

No fem que mar abraçi

els camps que van tenyint l'àlgida plana

doncs tèrbol i punyent és el record

si s'esvaeix la suau flairança

de timó i espígol.

Si cridem la força de l'oreig

diem-li al mar que marxi lluny,

que no envolti l'exímia imatge.

Sílvia Amigó Cuscó

 

Lluna

 

límit de llum

cercle de mar

alta d'estiu

lluna que eres

mirall d'estrelles

dels nostres ulls

lluna

alta de llum

límit de mar

cercle d'estiu

ets tu qui guardes tantes paraules

que omplen la nit

lluna

cercle de llum

alta de mar

límit d'estiu

tornaràs plena

tota la terra

del teu record

lluna

Cançó de Toti Soler https://open.spotify.com/album/0eys222cmwLnZ9HTLUbfBL

Quima Jaume (Cadaqués, 20 d'abril de 1934[1] - 30 de gener de 1993)

 

Et vares sadollar

 

Et vares sadollar d’un dolç verí

cercant la mort d’amor que mai no arriba,

ets una nau que estima la deriva

i amb sort, reneixes sempre a un nou destí.

L’hivern t’ha devastat ja molts jardins.

L’esguard se’t perd pel més gran finestral,

des d’on contemples irat el mestral

que et desdibuixa els teus antics confins.

La pluja ha colpejat mil cops el vell

teulat del casalot i el seu contorn

ornat abans amb bells fonolls marins.

No cura el temps el mal que ve de dins.

L’amor és un vell vici de retorn

amb gust de tu o amb gust de vi novell.

Cançó de Joanjo Bosk  https://www.youtube.com/watch?v=enti54IMVY8

Narcisa Oliver i Deulofeu (Palafrugell, 1948 - 1995)

 

Mariner de terra endins

Vaig conèixer un vell pastor

que ses ovelles menava,

cada jorn de sol a sol

amb sa flauta acompanyat

eixa tonada cantava:

“Com serà el mar?

Serà blau i gran com diuen?

Serà veritat que de nit és com la plata?

Tothom qui el veu

es queda ple d'enyorança.

Digue'm tu sol,

que vens d'una altra contrada:

Has vist el mar?”

Tota la vida he viscut

aquí, del pla de la muntanya

i fer diners no he pogut

per veure la costa llunyana.

Sé que hi ha el Mediterrani

que té l'encís de donzella,

sé que hi ha barcos de vela,

sé que hi ha mar a Calella,

on les ones van i vénen

al compàs de l'havanera.

Cançó d’Havaneres https://www.youtube.com/watch?v=oCYlvqIR1s4

Glòria Juilà Estelrich (Portocolom (Felanitx, Mallorca), 2 de febrer de 1983)

 

Quadern immemorial

Uep, estel... Feia temps que no parlàvem. Feia temps que no parlàvem del vent. Que se'n duu les fulles que retens, amb cura, en un quadern immemorial.

- T'atures un instant, fora la confusió del treball, i pots recordar remors d'ones i els mollets del teu port verd.

- Uep, estel... Feia temps que no parlàvem. De quina lluentor és ara la teva carn? El cervell és sols memòria.

- I aquesta vida és novel·la, l'alè d'abans de la immersió. És un sospir foragitat cap a un univers expansiu o cap a dins una capsa d'agulles.

- Uep, estel... Feia temps que no parlàvem. Feia temps que no parlàvem del vent.

Canó de Llunàtiques https://www.youtube.com/watch?v=cohuqmmxdrw

Rosa Leveroni (Barcelona, 1 d'abril de 1910 – Cadaqués, 4 d'agost de 1985)

 

Els records

Jo fos per tu aquesta cançó tan dolça

que desgrana el molí.

Aquest oreig suau que t'agombola

perfumant-te el matí.

Fos el flauteig dels tòtils a la tarda

en la calma dels horts.

Si fos aquesta pau que t'acompanya

en el repòs dels ports ...

O fos la punxa de la rosa encesa

d'un desig abrandat.

Aquell record d'una hora de follia,

d'aguda voluptat.

Si fos l'enyorament d'uns braços tendres

que varen ser-te amics.

O bé la revifalla rancorosa

d'aquells menyspreus antics.

Si jo no fos per tu record amable,

os almenys un neguit,

un odi o un dolor, una recança ...

Ho fos tot, menys l'oblit.

Recitat per GUIC  https://www.youtube.com/watch?v=E7Sw__mjcdc

Recitat per Rita Marzoa https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/programa/rosa-leveroni-els-records/video/4490651/

Trobades a : http://www.musicadepoetes.cat/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Poetes

http://lletra.uoc.edu/especials/folch/leveroni.htm

INIB-SARRI (ca. 1790-1745 a.C.)

UNA CARTA A SU PADRE

Dos veces te he escrito diciéndote

Que estoy infeliz, mi señor,

Y tú contestaste:

"Ve y entra a la ciudad de Aslakka".

Ahora he ido a Aslakka

Y estoy aún más infeliz.

¡Ya que la esposa de Ibal-Addu es reina allí!

¡Esa mujer recibe regalos casi todos los días

de una multitud de ciudades,

incluyendo Aslakka,

pero me obliga  a mí a sentarme en un rincón,

como a una hembra idiota,

mientras me hundo los dedos en la mejilla!

Ewa Lipska (Cracòvia, Polònia)

Popietat privada

Qui dels dos recorda encara

el viatge que vam fer a Itàlia.

Ens allotjàrem

al Teatro all

a Scala.

A la mateixa boca de l’òpera.

Amb vistes al geni.

Ens observàvem fixament

tallant l’aire amb la mirada.

Al teu espressivo de soprano

tot seguit responia el meu tenor.

Ara callem obstinats

davant el plat florit

encara que

no tenim motius per a queixar-nos.

Hem pagat els deutes. Hem acabat de fer-nos la casa.

La mort ja és propietat nostra.