Carta amic invisible

 

Carta de la meua amiga invisibe.

Apreciada dona

Les multiples ocupacions que el meu càrrec d'investigador m'han tingut 

excessivment ocupat. No obstant això vull comunicar-li que no se m'ha 

esborrat del pensament, i per demostrar-li-ho li oferisc una 

plaent lectura a l'epera que mentre ho llisca em tinga també vosté al seu cor.

Atentament, li besa els peus Sherlock Holmes. 

El regne de les dones

Autor: Anton Txèkhov

Traducció del rus de Juan Gabriel Saiz

Editorial Viena 

Primera edició: maig de 2019

"L'art d'escriure consisteix 

a dir molt amb poques paraules."

                                              

                                                  Anton Txèkhov

 

                 

                                                                  Al meu amor :

Des de que ens vam conèixer ,ambdós sabiem que el norte amor era impossible,les nostres families están enfrontades des de fa molts anys i mai accepataran la nostra unió .No podries caviar el teu nom , amor meu ?  Així tot ens seria mès fàcil .No poder caviar el teu nom vas a deixar de ser com eres ; conservaries totes les bones qualitats de l ´ànima que no venen per herència. Deixa el teu nom  i a canvi agafa el meu amor.

Et vull des d´aquell dia que aparegueres a la meua festa i mai mès t´he pogut oblidar. No em deixes mai perquè em tornaria boja de llàstima. Per tu seria capaç de tot. Ès tan gran l´amor que et tinc que fins i tot donaria la meua vida per tu .

                  T´estime molt .

                                                                                                             Julieta. 

Diari - 25N

Aquesta vesprada estàvem el grup d'amics i jo al nostre "garito", jugant a les cartes. Al mateix carrer, dos portes cap abaix d'on estàvem, hi havia  una parella extranjera amb una filla d'uns 3-4 anys. En un moment, l'home a l'entrada de la casa li ha pegat dos gavinetades a la seva dona davant la filla, després la ha agafat i se la ha portat en el cotxe. Hem anat ràpid quan ens hem adonat i rapidament hem trucat a la policia i ambulància. Quant ha arribat la policia, un amic nostre que es ciclista ha guiat a la policia per on havia anat l'home.

Finalment, ens han comunicat que la dona ha aconseguit sobreviure i que els agents han arrestat al xic. També s'han portat a la xiqueta en un altre cotxe.

Pense que si no haguèrem actuat ràpid, aquesta pobra dona haguera perdut la vida i l'home solt per ahi.

Assassinada 25N

 

Assassinada

Tu, dona que no t'han deixat viure,                                

que t'han llevat la vida sense avís

encara que t'ho esperaves quan aquell dia

et van agafar per sorpresa.

Tu, que tens una família

que mai més vas a poder veure

perquè aquestos animals no t'ho van permetre.

Estic segura que els estimaves tant com ells a tu,

però, per desgràcia no s'ho vas a poder repetir.

Ara ens toca a nosaltres, 

totes les demés dones,

lluitar perquè no es torne a repetir

i tan de bo que ho complim.

La VEIEM TOTS, LA PATIM TOTS. 25N

LA VEIEM TOTS, LA PATIM TOTS

Com l'explica una mare al seu fill,

per què porta ferides 

quan aquest li pregunta.

LA VEIEM TOTS, LA PATIM TOTS

Com l'explica una filla a sa mare

que el iaio abusa d'ella.

LA VEIEM TOTS, LA PATIM TOTS

Com l'expliques al teu fill

que ha sigut fruit d'una violació.

LA VEIEM TOTS, LA PATIM TOTS

Com l'expliques a una jove 

que els seus agressors 

han eixit impunes.

LA VEIEM TOTS, LA PATIM TOTS

Com li expliques a un xiquet

que la violència no està bé 

quan veu al seu pare 

pegant-li pallisses a sa mare.

LA VEIEM TOTS, LA PATIM TOTS

Com li expliques al món

que una dona mor pel fet de ser dona.

LA VEIEM TOTS, LA PATIM TOTS.

Paola Gabarri

Un crit en el silenci. 25N

 Un crit en el silenci

Soc el crit en aquell buit que mai cessa.

Soc la llibertat de l'aleteig d'un ocell.

Soc la tranquil·litat de la calma-xixa a la mar

i la fúria de la tempesta.

Soc eixa força amagada tant temps.

Soc eixa veu que va callar les injustícies.

Soc eixos rostres de tristesa i desesperació 

que estaven ocults tant temps.

Però ja no, eixa veu ara crida,

eixos rostres ja no s'oculten,

eixa força ja no s'amaga.

Aquells crits ja no cauen en un buit.

Ja no.

HOMER

-Va ser un poeta grec del S.VIII a.C, en una època on hi han grans transformacions a les civilitzacions antigues (ramat, ganaderia...). Al que se li atribueix l'autoria de la Illiada i la Odissea, que són dos de les principals obres més destacades de l'antiga Grècia. Homer possiblement va ser ceg, i es va acostumbrar a cantar els seus poemes en events com ara als banquets o festes. Hi han rumors segons Heròdot que va morir a Ios, al viatje que va fer a Atenes.

Biografia

La va trobar al palau; feia un gran teixit, un mantell doble de porpra; hi brodava moltes lluites dels troians domapoltres i dels aqueus de túnica de bronze, que per culpa seva patien sota les mans d’Ares. Iris, la de peus lleugers, es posà al seu costat i li digué:

–Vine aquí, benvolguda núvia, perquè vegis les prodigioses gestes dels troians domapoltres i dels aqueus de túnica de bronze, els quals anaven els uns contra els altres conduint per la plana Ares, font de moltes llàgrimes, desitjosos de la guerra mortífera. Ara ells estan asseguts en silenci, i la guerra s’ha aturat. Repenjats en els escuts, han plantat les llances al seu costat. Després Alexandre i Menelau, favorit d’Ares, lluitaran per tu amb les llargues llances; i d’aquell que guanyi seràs anomenada esposa estimada. 

Fragment (Homer, Illiada III 125-138. traducció de Joan Alberich i Mariné): 

COMENTARI: Aquest fragment pertany a la Illiada, quan Iris parla amb Helena que está a Troia, on li diu que Alexandre l'ha raptat i haurà d'enforntarse al rei Menelau i pobles grecs. Ares que es dèu de la guerra causa moltes llàgrimes per les morts que porta la guerra.

Safo

SAFO                                 

Safo va néixer a Militene o en Ereso. Va viure entre la segona meitat de segle VII i el primer terç de segle VIII.

Safo, a part d'aprofitar l'herència del seu difunt marit Kérkilos per portar una vida còmoda, encara que no excessiva decidir crear el seu propi thíaso que va anomenar "La casa de la servidora de les muses". Va ser la societat cultural, artística i social on es va envoltar de totes aquelles joves que van acabar sent fins i tot les seves amants. 

La seva poesia està dedicada principalment a dones, també als seus germans. Però parla, sobretot, de la seva alumna Atthis a qui Safo nomena en els seus versos, i per la que sí que va haver de sentir alguna cosa que no era simplement afecte. Quan la seva família va pensar que la noia ja tenia edat, i estava preparada, per al matrimoni, la van retirar del seu costat i ensenyaments, el que va resultar especialment dolorós per a Safo que, evidentment, res podia fer per oposar-s'hi. En realitat, la seva societat es dedicava a això, a preparar a joves per al matrimoni. D'aquí, vindria una de les seves més profundes i melancòliques de les seves obres, o al menys, de les que s'han conservat: "L'adéu a Atthis".

No seria l'única de la qual s'enamoraria. Els seus amors, que entraven i sortia de la seva vida massa de pressa, van ser molts, i moltes estimar, d'una manera profunda, sincera, molt més igualitària, també protectora, de com ho sentien no pocs homes del seu temps tot i ser el d'aquests, sincer i net. Ella estimava i sentia d'una altra manera, i així ho expressava.

Sobre la seva mort no es té la certesa com va ser, segons la llegenda, diu que va morir suïcidant-se, llançant-se de un penya-segat sobre la costa a l'illa de Léucade, al no veure corresposta pel tan atractiu i irresistible com misteriós Faón. 

La veritat és que no és una cosa que quadri molt amb la realitat, encara que aquesta no se'ns aparegui molt clara. La seva mort, probablement, es va produir al voltant de l'580 a.C.

Va començar escrivint poesia èpica-lírica però comptar guerres o combats no anava amb ella. Es va passar a la lírica subjectiva, entenent per això que "subjectiu" significava poesia en primera persona, fent que el lector senti el mateix que l'autor. A més, ella parlava, escrivia i recitava en eolio, que no era un dialecte principal del grec. 

La seva obra més coneguda seria la seva "Oda a Afrodita", on es veu el millor exemple de la seva visió de món: femenina, no contrària a l'home, sinó veient-ho des d'un punt de vista diferent i no només analitzant, sinó també jutjant, amb un punt de vista menys èpic i més personal i íntim. 

Oh, tú en cien tronos Afrodita reina,

Hija de Zeus, inmortal, dolosa:

No me acongojes con pesar y sexo

Ruégote, Cipria!

Antes acude como en otros días,

Mi voz oyendo y mi encendido ruego;

Por mi dejaste la del padre Zeus

Alta morada.

El áureo carro que veloces llevan

Lindos gorriones, sacudiendo el ala,

Al negro suelo, desde el éter puro

Raudo bajaba.

Y tú ¡Oh, dichosa! en tu inmortal semblante

Te sonreías: ¿Para qué me llamas?

¿Cuál es tu anhelo? ¿Qué padeces hora?

—me preguntabas—

¿Arde de nuevo el corazón inquieto?

¿A quién pretendes enredar en suave

Lazo de amores? ¿Quién tu red evita,

Mísera Safo?

Que si te huye, tornará a tus brazos,

Y más propicio ofreceráte dones,

Y cuando esquives el ardiente beso,

Querrá besarte.

Ven, pues, ¡Oh diosa! y mis anhelos cumple,

Liberta el alma de su dura pena;

Cual protectora, en la batalla lidia

Siempre a mi lado.

Aquí, li demana a la dessa de la bellesa i e amor que l'ajude a aconseguir que el seu amor siga corresponent pels seus joves alumnes, que l'admiraven, però que no sempre havien de sentir-se tan enamorades per la seva mestra, com ella per aquestes.

Es notòria la senzillesa de les paraules de Safo en el poema, que fa que la seva expressió s'assemble al model del natural (encara que sense caure en la possibilitat d'enganyar-per la perspectiva realista), el directe. Si bé utilitza metàfores o imatges poètiques complexes o ambigües; només enuncia coses concretes, quotidianes, sentiments reals. No resultava gens estrany, el que un simple mortal es dirigís a una deïtat d'una manera tan personal, tan directa. 

Va haver de deixar petjada des d'un primer moment. S'explica que, en 1073, el papa Gregori VII les va fer cremar per considerar-los immorals, encara que, evidentment, sempre va quedar una mica.

SÒFOCLES (ANTIGONA)

 

SÒFOCLES :

Sòfocles va nàixer a Colon, l ´Antiga Grècia  en l ´any 496 a.C va ser un poeta trágico de l´Antiga Grècia . Autor dobles com Antígena o Èdip Rei , se sitúa, junt ambos Èsquil i Eurípides , entre les figures mas destacades de la tragedia grega . De tota la seua producció literària només es conserven tres tragèdies completes ,que son d´importància capital per al gènere. Fill d´un ric armer cridat Sófilo,als setze anys va ser triat director del cor de xics per a celebrar la victòria de Salamina . En el 488 a.C es va donar a conéixer com autor tràgic al véncer a Èsquil en el concurs teatral  que se celebrava anualment a Atenes durant les festes Dionisias. Va morir finalment l ´any 406 a.C en Atenes ,Grècia.

FRAGMENT DE L´OBRA ANTIGONA :

CORIFEU. Senyor, és natural que, si diu quelcom oportú, et deixes ensenyar per ell, i que tu faces un altre tant. Per ambdós parts s'ha parlat amb raó. 

CREONTE. Als nostres anys rebrem lliçons de trellat d'un xaval de la seua edat?

 HEMÓN. En elles res cal siga injust. I si sóc jove, no convé atendre més als anys que a les accions. 

CREONTE. És una bona acció, potser, tindre clemència amb els sediciosos? 

HEMÓN. No t'exhortaria jo a tindre escrúpols de consciència amb els malvats.

 CREONTE. No està eixa infectada de semblant pesta? HEMÓN. No ho afirma així la multitud dels seus conciutadans de Tebes. 

CREONTE. Ens va a dir la ciutat el que hem d'ordenar? 

HEMÓN. No veus que això, en el to en què ho has dit, és juvenil en excés?

 CREONTE. Per a qui, sinó per a mi mateix, he de governar esta terra?

 HEMÓN. No hi ha ciutat que siga d'un sol home.

 CREONTE. No s'estima que la ciutat és de qui té el poder? 

CREONTE. No s'estima que la ciutat és de qui té el poder?

 HEMÓN. Només, podries manar bé en una ciutat deserta.

 CREONTE. Este, segons pareix, defén la causa de la dona.

 HEMÓN. Si és que tu eres dona, perquè és de tu de qui em guarda. 

CREONTE. Canalla astut! Entres en litigi amb ton pare? 

HEMÓN. Perquè veig que estàs errant en contra del dret. 

CREONTE. Estic errant al vetlar pel prestigi de la meua autoritat? 

HEMÓN. Pel seu prestigi no veles, almenys xafant els honors dels déus.

 CREONTE. Ah! Naturalesa impura que es deixa dominar per una dona! 

HEMÓN. No podries certament sorprendre'm dominat per passions vergonyoses. 

CREONTE. Totes les teues paraules van en defensa d'aquella.

 HEMÓN. I en la teua, i en la meua, i en la dels déus infernals.

CREONTE. A eixa és impossible ja que l'esposes viva.

 HEMÓN. Eixa, llavors, morirà, i amb la seua mort haurà de causar la perdició d'algú. 

CREONTE. Recorres a les amenaces amb semblant atreviment? 

HEMÓN. Quina amenaça hi ha a parlar contra una determinació irreflexiva?

 CREONTE. Llàgrimes et van a costar les teues lliçons de trellat, quan no tens ella en absolut.

 HEMÓN. Si no anares mon pare, diria que no estàs en el teu sa juí.

 CREONTE. Esclau d'una dona, no m'avorrisques amb la teua xarrada. 

HEMÓN. Vols parlar i no escoltar res quan parles?

 CREONTE. De veritat? Per l'Olimp! , sap-ho bé, no t'alegraràs d'injuriar-me amb els teus vituperis. (A un servidor) . Porteu eixe avorrit monstre, perquè muira al punt en presència i davant dels ulls del seu promés. 

HEMÓN. No, per cert, no ho penses ni per un moment: ni ella haurà de morir junt amb mi ni tu podràs dirigir-me a la cara la mirada amb els teus ulls. Seguix amb la teua bogeria en companyia dels amics que s'avinguen a això.

VIDEO :

https://youtu.be/LaFggs3aaUA

 COMENTARI :

Pense que Sófocles va ser un important poeta en lántiga Grecia i açó es deu a que es conserven tres tragedies completes d ´i importància capital per al genére. També es va donar a conèixer com autor tràgic quan va guanyar a Èsquil en el concurs teatral. Les seues tragedies durat fins  l´ actualitat y arribaran molt lluny 

ENHEDUANNA

        

       ENHEDUANNA

      Enheduanna va ser una dona que va viure en el segle 23 a. C, en l'antiga Mesopotàmia, i es considerada com la primera persona en la història en crear una obra literària pròpia.

A més de ser escriptora de prosa, poesia i alguns himnes, va ser una princesa acaida i el seu pare la va anomenar sacerdotessa en el temple de Nanna, Déu de la Lluna. 

Biografia Enheduanna

Context d'un escrit d'Enheduanna

Lugal-Ane va encapçalar una revolta, va destituir a Enheduanna de la seua qualitat de sacerdotessa convertint-la en simple remeira i la va forçar a l'exili, quan Enheduanna va escriure dos textos dedicats a la deessa Inanna, en els quals es penedeix dels seus errors.

La importància d'aquests escrits radica en el fet que és la primera vegada que apareix escrita la paraula "jo", existeixen alguns escrits anteriors però es tracten de textos administratius o comptables ja que Enheduanna es dedicava a dur l'economia i a escriure les lleis d'aquesta època.

L'escrit d'Enheduanna cap a la deesa Inanna diu més o menys el següent (en una traducció de l'anglès efectuada per la periodista i blogera francesa Titiou Lecoq . 

“Dama de todos los poderes divinos, resplandeciente luz, mujer virtuosa vestida de rayas, amada por An y Uras. Dueña del paraíso, con gran diadema, que le gustan los hermosos peinados convenientes para el oficio de sacerdotisa, que tiene los siete poderes.
Mi señora, vos sois la guardiana de los grandes poderes divinos. Vos habéis cogido los poderes divinos y los habéis sostenido en vuestra mano. Como un dragón, habéis arrojado veneno sobre las tierras extranjeras. Cuando, como Iskur, rugís sobre la tierra no se os resiste ninguna vegetación. 
Las tierras extranjeras se inclinan, mi señora, ante vuestro grito de guerra. Cuando la humanidad se presenta ante vos, maravillada por los rayos y la tempestad, vos desplegáis el más terrible de los poderes divinos.
A causa de vos se ha abierto el umbral de las lágrimas y las gentes recorren el largo camino de la casa de las grandes lamentaciones (…)
Yo, Enheduanna, sacerdotisa de En, he puesto el fruto sagrado a vuestro servicio. He traído la bandeja ritual y entonado el canto de alegría (…) ¿Debo morir a causa de mis canciones santas? (…)
Me hizo volar como una golondrina por la ventana. Agoté mi fuerza de vida. Me hizo caminar a través de los matorrales espinosos de las montañas. Me despojó del legítimo vestido de la sacerdotisa. Me dio un cuchillo y un puñal y me dijo: ‘estos son los ornamentos apropiados para ti” (…) he recitado esta canción para vos. Que un cantor os repita a mediodía lo que os he recitado en mitad de la noche». 

D'aquest escrit, a part de l'admiració que te Enheduanna cap a la deesa Inanna i el gran poder que li atribueix; destacaria l'últim paràgraf. Aquest va dirigit a Lugal-Ane, el que va llevar-li el seu càrrec, i descriu com es va sentir quan va ser exiliada, afirma que ho va fer el millor posible i que aquest no ha va tindre en compte i la va expusar del seu vestit de sacerdotessa. També ens conta con es va sentir quan aquest li donà un punyal i un ganivet i li va dir que a ser remeiera era el seu ofici i per tant que no valia per a exercir el càrrec de sacerdotessa. 

Escrit d'Enheduanna

Video explicatiu sobre qui va ser Enheduanna.

Irene Beamud Gil

1º Batxiller A - subgrup 1

Esquilo

 Esquilo

Biografía

Nascut el 525 a.C a Grècia, va ser un dramaturg greg. Va escriure 82 peces, era molt reconegut en els "tornejos" de composició dramàtica i només va ser derrotat per Sòfocles. També va ser un reconegut guerrer. A dia de hui només es conserven 7 peçes de les seves obre i és considerat el primer gran representant de la tragèdia grega. Va morir al 456 a.C a Gela, Sicilia.

Fragment d'obra

Mensajero. ¡Ciudades todas de la tierra de Asia, oh pueblo persa, puerto de riqueza! De un solo golpe ha sido destruida nuestra prosperidad. ¡La flor de Persia aniquilada! ¡Oh Dios, malo es anunciar las desgracias! Pero es obligado explicar lo ocurrido. Persas: ¡Todo el ejército se ha hundido!
Coro. ¡Horror, horror, martirio aciago, horrendo! ¡Ay, ay! Llorad, oh Persas, al escuchar tal desastre.
Mensajero. Sí, porque nuestra hueste está acabada. Yo mismo, sin pensarlo, me he salvado.
Coro. Nuestra vida se ha prolongado en exceso, pobres ancianos, y ahora he de escuchar un mal que jamás había esperado.
Mensajero. Voy a contaros, Persas, los desastres que allí ocurrieron. Yo estaba presente, no he escuchado el relato de otros labios.

(Aquesta obra 'Els perses' és l'obra teatral més antiga que ha arribat als nostres temps).

Vídeo

Comentari

-M'ha paregut molt interessant la vida d'Esquilo, i sobretot la seua obra 'La Orestíada' ja que tant la civilització grega com la persa m'interessen molt. No coneixia a Èsquil i per tant m'ha agradat més fer aquest treball.

Hannah Arendt

Hannah Arendt

Hannover, 1906 - Nova York, 1975) Filòsofa alemanya. 

D'ascendència jueva, Hannah Arendt va estudiar en les universitats de Marburgo, Friburg i Heidelberg, i en aquesta última va obtindre el doctorat en filosofia sota la direcció de Karl Jaspers. Amb la pujada d'Hitler en poder (1933), es va exiliar a París, d'on també va haver de fugir en 1940, establint-se a Nova York. En 1951 es va nacionalitzar estatunidenc

En Els orígens del totalitarisme (1951), la seua obra més reconeguda, sosté que els totalitarismes es basen en la interpretació de la llei com a «llei natural», visió amb la qual justifiquen l'exterminació de les classes i races teòricament «condemnades» per la naturalesa i la història. Altres obres seues són La condició humana (1958), Eichmann a Jerusalem (1963), Homes en temps ombrívols (1968), Sobre la violència (1970) i La crisi de la república (1972).

                                                   (Sense títol) 

                       "Incessantment ens aparta la vida del que fa tot just                                                              un moment estava a les portes amb totes les seves energies.                                                      Incessantment s'acerrojan portes i enfonsen ponts en el flux del                                                                           corrent tot just les toques amb el peu."

Traducció : Lola Andrés i Anacleto Ferrer

Anna Akhmàtova

 Anna Akhmàtova 

Anna Andrèievna Gorenko neix l'11 de juliol de 1889 a Odessa en el si d'una família noble d'ascendència tàrtara. Comença a escriure poesia de molt jove, i davant del rebuig del seu pare, que no volia veure el seu nom relacionat amb una cosa tan poc respectable com la poesia, pren, per a ella i els seus versos, el nom de la seva àvia tàrtara: Akhmàtova. Fins als setze anys viu a Tsàrskoie Selo; després estudia a Kíev i a Sant Petersburg. El 25 d'abril de 1910 es casa amb el jove i conegut poeta Nikolai Gumiliov (1886-1921). El matrimoni, poc convencional, durarà fins al 1918.Va tenir un fill, Liev Gumiliov. El 1911 Gumiliov, Akhmàtova i Mandelstam, amb altres poetes propers al Gremi de Poetes, proclamen l'acmeisme (d'acme: punt de màxima elevació d'un astre i, particularment, del sol), moviment poètic que en reacció a les boires del simbolisme proposa una poesia d'imatges clares i de llenguatge modern i quotidià. En aquesta època viatja per Itàlia i França. Publica els seus primers poemaris: Vietxer (1912; El vespre) i Txiotki (1914; El rosari). Publica després els reculls Bielaia Staia (1917; La bandada blanca) i, ja enmig d'un clima bèl·lic i de terror, Podorozhnik (1921; El plantatge) i Anno Domini MCMXXI (1922).

"Quan es nit closa i espero que arribi

tota la vida sembla que em pengi d'un sol fil.

Glòria, jovenesa, llibertat resten pàl·lides

vora d'ella, que duu una flaauta a la mà. 

Ha vingut fins a mi. Mentre deixava el vel

fit a fit m'ha mirat.

Ets tu, doncs-li pregunto- qui dictaves al Dante

les planes de l'Infern? I respon: Jo."                   

                                                

                                                 (Traducció de Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova)

Maya Angelou

 MAIA ANGELOU va nàixer el 4 d'abril de 1928 en Saint Louis, Missouri, encara que gran part de la seua infantesa va transcórrer al costat de la seua àvia en una zona rural d'Arkansa.

Durant la dècada dels anys cinquanta va actuar en clubs nocturns i va iniciar una carrera d'èxit com a cantant, ballarina, actriu, directora de revistes, activista dels drets civils, poeta i novel·lista. La seua obra més famosa és la sèrie de novel·les autobiogràfiques que es s'inicia amb Jo sé perquè canta l'ocell engabiat (1970), en la qual descriu les vides d'uns afro-americans amb un llenguatge enginyós. En quasi totes les seues obres denuncia el racisme, i exalta el valor, la perseverança, la supervivència i la pròpia estimació. Li han sigut atorgats nombrosos premis i títols honorífics.B.B. King, entre altres, ha musicalizado els seus textos. 

L'autora, poetessa i activista pels drets civils, Maia Angelou, va morir el dimecres 28 de maig de 2014 a la seua casa de Winston-Salem, Carolina del Nord (els EUA), tenia 86 anys. Encara que va escriure set autobiografies, tres llibres d'assajos i varis de poesia, la seua obra més aclamada va ser I know why the caged bird sings ('Jo sé per què l'ocell engabiat canta'), un llibre autobiogràfic.

 https://www.buscabiografias.com/biografia/verDetalle/2717/Maya%20Angelou

MUJER EXTRAORDINARIA  

Las mujeres hermosas se preguntan cuál es mi secreto.

No soy guapa ni estoy hecha para un desfile de moda

y cuando doy explicaciones,

todas piensan que miento.

Les digo,

está al alcance de mis brazos,

en la envergadura de mis caderas,

en la cadencia de mis pisadas,

en la curva de mis labios.

Yo soy una mujer

extraordinariamente.

Una mujer extraordinaria,

esa soy yo. 

Me acerco a cualquier lugar 

lo más tranquila posible,

igual que a los hombres,

que se ponen de pie o 

caen de rodillas.

Luego se arremolinan a mi alrededor,

como una colmena de abejas de miel.

Les digo,

es el fuego de mis ojos,

y el destello de mis dientes,

el vaivén de mi cintura, 

y la alegría de mis pies.

Yo soy una mujer 

extraordinariamente 

Una mujer extraordinaria,

esa soy yo.

Los propios hombres se han preguntado 

qué es lo que ellos ven en mí.

Se esfuerzan

pero apenas pueden rozar

mi misterio interior.

Cuando intento mostrárselo,

son incapaces de verlo.

Les digo,

está en el arco de mi espalda,

en el sol de mi sonrisa,

en la silueta de mis pechos,

en la gracia de mi estilo.

Una mujer extraordinaria,

esa soy yo.

Ahora comprenden

por qué mi cabeza nunca se inclina.

No grito ni salto sobre nada

ni tengo que elevar la voz.

Cuando me vean pasar,

deberían sentirse orgullosas.

Les digo,

está en el sonido de mis tacones,

en el rizo de mi cabello,

en la palma de mi mano,

en la necesidad de mi cariño.

Porque soy una mujer

extraordinariamente.

Una mujer extraordinaria,

esa soy yo.