LES CROADES
Expedició de cristians contra musulmans per reconquerir Terra Santa.
El fenòmen de les croades ha d’ésser relacionat amb l’augment demogràfic de l’Occident europeu a partir del s. XI i amb la renovació espiritual que s’esdevingué a partir d’aquella mateixa centúria. L’augment dels pelegrinatges a Terra Santa féu sentir la necessitat d’alliberar el Sepulcre de Crist.
L’esperit de Cluny infongué a Urbà II la idea de croada, i les predicacions populars, com les de Pere l’Ermità, anarencreant un ambient favorable. També les assemblees de pau i trava canalitzaren vers la croada l’esperit bel·licós de la petita noblesa de l’Occident. En un primer moment, l’imperi Bizantí considerà els croats com una protecció contra els turcs, però més tard hagué d’enfrontar-se als intents de reduir Bizanci a l’obediència romana i a les temptatives d’hegemonia dels normands de Sicília sobre l’Orientgrec. D’altra banda, el món musulmà, dividit a la darreria del s. XI, facilità la penetració llatina. Les ciutats mediterrànies d’Itàlia (sobretot Gènova i Venècia) volien eliminar l’intermediaribizantí en el comerç amb l’Orient, i per això no dubtaren a col·laborar activament en les croades.
La primera croada fou l’única que comportà una autèntica i espontània mobilització de la cristiandat; fou predicada per Urbà II en el concili de Clarmont (1095). Pere l’Ermità aconseguí d’aplegar molts camperols d’Orleans, la Xampanya i Lorena, els quals, a la primavera del 1096, iniciaren la marxa cap a Constantinoble. Després de devastar les regions del Danubi, arribaren a Anatòlia, on foren anhilats pels turcs a Civitot; d’aquesta manera acabà l’anomenada croada popular. A l’oficial, hi prengueren part, entre d’altres, el comte Hug de Vermandois, Roman de Tolosa, Jofre de Bouillon i Bohemond de Tàrent, tots eels queals es reuniren a Constantinoble (1096). Superades les diferències entre llatins i grecs, els croats travessaren el Bòsfor, prengueren Nicea i derrotaren els tircs a Dorilea. Mentre Balduí, germà de Jofre de Bouillon, establia el comtat d’Edessa, la resta de l’exèrcit assetjava Antioquia, que es reté al juny del 1098. Finalment, el 15 de juliol de 1099, Jerusalem fou ocupada pel llatins. Jofre de Bouillon fou nomnat Defensor del Snat Sepulcre, i el territori ocupat fou organitzat com un regne. Aquestestat restà definitivament configurat amb l’ocupació de la franja costanera i la constitució del comtat de Trípoli.
El 1144 l’atabeg de Mossul, Zengī, reconquerí Edessa i, en època de Nūr al-Dīn, tot el comtat passà una altra vegada a les mans dels musulmans. Aquesta notícia provocà la segona croada, predicadaper Bernat de Claravall (Vézelay, 1146) i organitzada per l’emperador Conrad III i pel rei de França Lluís VII. El primer fou vençut a Dorilea, i, bé que ambdós assetjaren Damasc, la croada fracassà a causa de les dimensions internes. La feblesa de la colonització llatina al regne de Jerusalem i l’enfortiment dels musulmans en temps de Saladí provocà la desfeta de Hittin (juliol del 1187) i la caiguda de Jerusalem tres mesos més tard.
La resposta de l’Occident fou la tercera croada, predicada per Gregori VIII (octubre del 1187) i dirigida per Frederic Barba-roja, Felip August de França i Ricard Cor de Lleó d’Anglaterra. Els reis d’Anglaterra ide França ocuparen Sant Joan d’Acre, però Ricard Cor de Lleó pactà amb Saladi una treva de tres anys que confirmava el domini musulmà sobre Jerusalem i hi permitia l’accés de pelegrins cristians.
La discutida quarta croada fou predicada per Innocenci III i organizada el 1201. Aviat, però, les exigències comercials de Venècia desviaren l’expedició cap a Constantinoble, que fou ocupada; hom convertí l’Orient i la Grècia bizantina en un seguit de principats feudals.
Honori III predicàuna nova croada, la cinquena croada, que fou dirigida per Joan de Brienne, Andreu d’Hongria i Leopold VI d’Àustria; només aconseguí un domini efímer dobre Damiata.
La sisena croada dirigida per Frederic II, aleshores excomunitat, ocupà Jerusalem gràcies a l’aliança amb Malik al-Kāmil (1229), però aquesta ciutat fou recuperada una altra vegada pels turcs de Coràsmia (1244). El motor de les dues darrerescroades fou Lluís IX deFrança, que fou empresonat (1250) després d’haver assolit l’ocupació de Damiata, i que morí en el setge de Tunis empresonat (1270). La pugna entre Gènova i Venècia, entre els templers i els hospitalers i entra els diferents senyors feudals arruïnà les darreres possessions del’Orient llatí. L’ocupació de Sant Joan d’Acre, Tir i Beirut per part de Qalāwūn (1291) segellà el fracàs de els roades.
La participació dels Països Catalans en les croades
Els Països Catalans no participaren, de fet, en les croades, bé que en cal considerar com un precedent la presa de Barbastre (1604); les iniciatives de Jaume I i d’Alfons IV de Catalunya-Aragó no arribaren a cristal·litzar. El 1269, Jaume I de Catalunya-Aragó partí de Barcelona amb una expedició marítimaa que hauria estat la setena croada, peró una tempesta l’obligà a desdir-se’n i només onze naus arribaren a Sant Joan D’acre sota el comandament de Ferran Sanxís de Castre i de Pere Ferrandis, fills naturals del rei català, el qual, el1274, assistí al concili de Lió, on el seu oferiment de contribuir a una nova croada no tingué acollida. El 1455, n bona part gràcies a Alfons IV de Catalunya-Argó, hom féu una lliga de tots els estats i prínceps italians 一llevat de Gènova一 per atl de fer una croada contra els turcs i alliberar Constantinoble, amb la col·laboració dels papes Nicolau V i Calixt III, la qual, però no no fou duta a terme.
