Mester d'amor, Joan Salvat-Papasseit

Si en saps el plaer no estalvïis el bes

El bes, Edvar Munch

que el goig d'amar no comporta mesura.
Deixa't besar, i tu besa despres
que és sempre als llavis que l'amor perdura.
No besis, no, com l'esclau i el creient,
mes com vanant a la font regalada.
Deixa't besar - sacrifici fervent -
com més roent més fidel la besada.
Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l'oreig en ta galta?
Deixa't besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada-la copa ben alta.
Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa't besar
i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.


Joan Salvat-Papasseit: va nàixer a Barcelona el 16 de maig de 1894. Conegut sobretot com a poeta, és autor també d'articles, manifestos i altres proses de caire polític i social. La seva vida és intensa i marcada per una tuberculosi que l'acaba conduint precoçment a la mort el 7 d'agost de 1924.
 

Ewa Lipska (Cracòvia, Polònia)

 Popietat privada

Qui dels dos recorda encara

el viatge que vam fer a Itàlia.

Ens allotjàrem

al Teatro alla Scala.

A la mateixa boca de l’òpera.

Amb vistes al geni.

Ens observàvem fixament

tallant l’aire amb la mirada.

Al teu espressivo de soprano

tot seguit responia el meu tenor.

Ara callem obstinats

davant el plat florit

encara que

no tenim motius per a queixar-nos.

Hem pagat els deutes. Hem acabat de fer-nos la casa.

La mort ja és propietat nostra.

Carme Guash i Darné (Figueres, Girona, Catalunya)

Voldria ser

Voldria ser de pluja per

tornar-me de vidre,

voldria ser de lluna per

vestir-me de nit,

voldria ser de pedra per

sentir-me en la terra

i tramuntana o boira per

venir de molt lluny.

Voldria ser paraula per

estimar el silenci,

voldria ser pollancre

per poder abraçar el vent,

voldria ser gavina per

no conèixer límits

i mirar-me les coses des

dels ulls d’un infant. 

Només sóc una dona, per

sort sóc una dona,

i tot el que desitjo ho

trobo dintre meu:

jo també sóc de pluja,

jo també sóc de terra

i dono, com un arbre, un

fruit no madurat;

sóc com la nit, obscura,

llunyana com un astre,

com un ocell que emigra,

com un infant perdut.

Cançó de Joanjo Bosk  https://www.youtube.com/watch?v=ZzOl7vltSv0

Sylvia Plath

Sylvia Plath va nàixer a Boston l'any 1932 i va morir a Londres 1963. Només tenia 31 anys quan es va suicidar. Els seus poemes reflexen la seua angoixa, els seus conflictes, la pròpia visió de si mateixa i la fascinació pel suïcidi. Es coneguda la seua obra poètica en anglés, concretament, per ser una de les principals autores del gènere de la poesia confessional.



Carta al novembre

Amor, el món
de sobre canvia, canvia de color. La llum del carrer
s'esberla entre les travelles
del laburn com cues de rata a les nou del matí.
És l'Àrtic,

aquest petit cercle
negre, amb herbes colrades de seda; cabells d'infants.
Hi ha una verdor en l'aire,
suau, delectable.
M'acotxa amorosament.

Ruborosa i càlida,
penso que potser sóc enorme,
sóc tan estúpidament feliç,
amb les botes d'aigua
que xipollegen i xipollegen pel roig preciós.

Aquesta és la meva propietat.
Dos cops al dia.
M'hi passejo, tot flairant
el bàrbar boix grèvol de verdíssims
fistons, ferro pur,

i la paret de vells cadàvers.
Me'ls estimo.
Me'ls estimo com la història.
Les pomes són daurades,
t'ho imagines?

Els meus setanta arbres
que sostenen les boles daurades i turgents
en una sopa letal espessa i grissa,
amb milions
de fulles d'or metàl·liques i sense alè.

Oh amor, oh celibat!
Ningú més que jo
camina per mullena fins a la cintura.
Els ors irremplaçables
sagnen i aprofundeixen les boques de les Termòpiles.


ETS

Com els pallassos, més feliç cap per avall,
peus cap a les estrelles, crani de lluna,
brànquies de peix. Amb bon sentit, fas que no a l'ocell dodo.
Cargolat com un cabdell sobre el teu eix,
rastreges la fosca com les òlibes.
Nap silenciós des del quatre
de juliol al dia dels Innocents.
Oh forment, petit pa peu!

Imprecís cpm la boira i esperat com el correu.
Més llunyà que Austràlia,
Atles geperut, la nostra gamba viatgera.
Protegit com un capoll, tant a recer
com una anxova dins un pot d'escabetx.
Nansa d'anguiles, tot tremoladissa.
Belluguet com un cigró.
Correcte, com una suma ben feta.
Pissarra nova, on hi ha la teva cara.

WARSAN SHIRE

Warsan quiere decir "buenas noticias" y Shire quiere decir "reunirse en un solo lugar". Es un nombre autóctono de su país, que no es fácil pronunciar.

Es una poeta de 27 años. Esta nació en Kenia, de padres refugiados de Somalia, y fue criada en Londres.

Esta poetisa conquistó a Beyoncé cuando decidió incluir los poemas de la somalí en su último trabajo “Lemonade”, esta obra trata sobre la sensación de desplazamiento alrededor de la experiencia inmigrante, además de que explora el mundo de las mujeres negras.

Escribió un poema llamado “Hogar” para los refugiados que conoció allí, para su familia y para todo aquel que haya sufrido la pérdida de sus derechos en busca de ellos.

Nadie abandona su hogar, 
a menos que su hogar sea la boca de un tiburón.

Solo corres hacia la frontera 
cuando ves que toda la ciudad también lo hace.

Tus vecinos corriendo más deprisa que tú. 
Con aliento de sangre en sus gargantas.

El niño con el que fuiste a la escuela,
que te besó hasta el vértigo detrás de la fábrica, 
sostiene un arma más grande que su cuerpo.

(Poema “Hogar”)

Su poesía nos transporta al mundo de las mujeres, a las etapas y profundidad de muchas generaciones, pero con el peso de muchas vidas ya vividas.

Lo que ella dice:

"Escribir poesía, como la poesía sincera, es como realizar una cirugía de corazón en uno mismo sin anestesia ... en público ... Te estás pelando las capas. Te estás diseccionando ... No sabes qué van a hacer ellos [la audiencia] cuando te metas la mano y arranques tus órganos para mostrarlos ”,

Escribo cuando todos están dormidos. Yo escribo con música. Nunca lo planeo. Pero es una muy constante. Se siente orgánico. Mis poemas vienen a mí en imágenes, como el cine. Puedo verlo muy claramente y luego este abrumador impulso de escribir mejor lo que acabo de ver me sobreviene. Escribo mejor con escrituras libres, donde me niego a editar lo que me está dejando, donde escribo dentro de un marco de tiempo específico. Me niego a obsesionarme con él, y si no sale fácilmente, lo dejo. No escribo para una audiencia. No escribo bajo presión. Estoy agradecida por tomarme mi tiempo. Los poemas me pasan. A veces no tengo una idea real de dónde han venido.

He investigado sobre Warsan Shire porque esta mujer me ha parecido super interesante, ya que explica de una manera tan clara y de una forma tan intensa a base de poemas, toda la historia de la pobre gente inmigrante, que necesita un sitio donde poder vivir.

A parte de ser joven y de tener un gran talento, me parece increíble porque intenta hacerse con la gente.

Profundiza mucho en sus poemas, y narra pequeños hechos reales para que nos demos cuenta de lo que está pasando y que seamos conscientes de ello.

COM ÉS L'HOME?

Per una banda crec que aquest home és un bon home, sense ser egoista ni maliciós, però per altra crec que sols vol aprofitar-se de mi i el meu cos.

Sols n'hi ha dues parts, una vertadera i altra falsa, una mala i altra bona.

Pot ser que me haja equivocat o que tinga tota la raó del món. 

És una persona desconeguda, i no hauria de fiar-me molt, ja que si ell mateix té un pla roí, podria eixir malferida.

A on voldria anar a dinar? On em portaria? Quin tipus de menjar li agradaria? Per què vol parlar amb mi? Què em diria?

No crec que siga una cosa tan preocupant, no? Sols he de  fixar-me en les seues postures, les seues accions, les seues mirades... i al final ja tindria la solució de què és el que vol exactament.

El seu físic no pinta mal, té bona cara, una roba ben feta i neta. Pel que m'han dit d'ell, té bon caràcter i tots els seus comentaris de vegades els diu sense pensar-los dues voltes. 

Llavors, tinc por pel que podria passar-li pel  cap i el que podria fer al final.

Però el que sé, és que no tinc que veure a la gent sempre de mala manera. Abans de tindre opinió de qualsevol persona, hem de conèixer-la, tant físicament com psicològicament per a tindre una idea.

Dodola - Deesa de la pluja

Em dic Dodola. Dodola és la deessa de la pluja del llunyà Nord-oest. Sóc filla del germà menut del rei del poble en què vivim.

Un dia qualsevol, arribà mon pare a casa, més alterat que mai, i ens anuncià  les paraules del seu germà. Deia que el poble hi havia sequera des de feia massa mesos i que si no feia res, ens tirarien del poble, juntament amb uns quants veïns més, ja que per la mancança de pluja escassejaven pràcticament tots els recursos propis del poble.

Ens donaren tres dies. Com que eren tots molt religiosos i creien en Dodola, deessa de la pluja, els meus pares em despullaren i em cobriren amb plantes i flors i després em conduïren per tot el poble en una desfilada. Girava i girava amb els braços ben estesos, com les aspes d’un molí, metre les dones m’arruixaven amb aigua salada, esperant que els déus dels cels s’obriren i ens donaren pluja, però no va passar.

Al tercer dia, mentre dessallotjàvem, em vaig girar a mirar el cel, ja que, malgrat ser de dia, escassejava també la llum. Vaig veure tot el cel cobert per núvols negres i em vaig adonar que, setmanes enrere, havia llegit en un dels llibres de l’oncle sobre Dodola, que sempre que els membres del poble li demanaven pluja, ella invocava els núvols més obscurs.

Vaig eixir corrent de casa i cridant al poble que aquell dia sí plouria i que la desfilada no havia estat inútil. Però tots estaven enfadats amb mi i deien que la desfilada sols ens havia servit per a embrutar el cel i que ara no tinguèssim ni tan sols llum. La major part del poble era analfabeta i no en tenia ni idea d’aquest llibre.

Jo vaig aprendre a llegir quan em van voler portar al palau del sultà per a fer-lo servir com una una més de le les seues centenars de dones. Ma mare em tragué del palau dos anys després, quan van aconseguir convèncer l’oncle per a prestar-nos diners.

Quan ja estàvem buscant algun lloc on passar la nit, vam escoltar els passos dels nostres veïns, inclós l’oncle. Aquest últim s’apropà als meus pares i els diguè que ja podien tornar, que ja havia plogut, i es girà a mirar-me.

M’acussaren de bruixa.

Bruixa, “per saber coses que ningú sabia”. Quan vaig voler justificar-me dient la raó d’aquesta informació (que havia llegit amagada al bosc una nit, ja que le les dones ho tenim prohibit) va ser aquesta la raó per la qual ni tan sols hi haurà judici.

Hui em penjaran a la plaça, o pot ser em llançaran al foc. Mai he temut a la mort, no m’importa morir: deteste el meu poble, el meu oncle i els meus pares. Els meus pares sempre ofrenen el meu cos com a moneda de canvi. Sols espere que, amb la meua mort, amb la pèrdua de la seua moneda de canvi, s’adonen del que està passant i que comence amb ells una revolució per la lluita contra les injustícies i les morts de tantes dones innocents. No m’importa morir perquè aquest revolució la podria haver començat jo, encara sent totalment conscient de com hauria acavat, sols per a poder sentir-me en pau amb mi mateixa, contenta per abandonar aquest món tan…, i desfeta a la vegada, per no poder seguir lluitant.

DODOLA