Una cambra pròpia (resenya)

UNA CAMBRA PRÒPIA

Quan els infants deixen de ser totalment desitjables, les dones deixen de ser totalment necessàries.

Autor: Virginia Woolf

Virginia Woolf, va ser una escriptora britànica del segle XX, considerada una de les figures del avantguardisme modern i feminisme internacional a Anglaterra més important.

Va fer moltes narracions i va perfeccionar el monòleg interior, on, intenta reflectir els seus pensaments tal com sorgeixen en la seva ment.

El llibre “Una cambra pròpia”, és un assaig on expressa la importància d’una cambra pròpia i diners que puga tindre una dona per escriure una novel.la, ja que el tema del llibre és la dona creadora.

En aquest ens explica el seu pensament al llarg de la història sobre les dones escriptores, perquè, al principi dels segles no hi havia cap dona que escriguera, i, a lo millor, una dona que podia tindre molt de talent (en el llibre ho explica amb una suposada germana de Sakespeare), la gent no podia llegir els seus llibres a soles pel fet que siga dona, i, deia, que les dones que sí que ho feien segurament no signaven els seus escrits. Això es deia a què es considerava un sexe pobre i que servia per altres coses, perquè sí que hi havia molts llibres escrits per homes que ho deien.

Quan va mirar al seu prestatge els llibres d’un segle més endavant es va adonar que sí que hi havia algunes dones que escrivien, però que quasi tot estava escrit en novel.la, i , després, en els llibres dels escriptors vius, en els d’ara, sí que hi havia diferents estils d’escriptura a banda de la narrativa.

Ella volia que quan una persona es ficara a escriure un llibre no es fixara en el sexe que eixa persona era.

Austen cita uns quants poemes  de Winchilsea, una escriptora del 1661 que no va tindre fills i va escriure poemes d’indignació contra la situació de les dones:

Ens diuen que anem pel mal camí;

que la bona criança i la dança, l’estil, els jocs i el vestits

són les fites del nostre destí.

Que escriure, llegir, pensar o rumiar

ens envolta la cara, que ens fa perdre el temps;

que entrebanca l’assoliment de fer rutllar una casa

hi ha qui troba que és allò que més bé fem.

També em va cridar l’atenció quan va dir que seria una pena que les dones es posessin a escriure com els homes, a viure com els homes, o a vestir-se com els homes.

Perquè si no hi ha prou amb els dos sexes en el món no sabríem com seria si a soles hi haguera un, i, que és més encertat marcar les nostres diferències que no les semblances.

Art d’entreguerres

El període d'entreguerres, especialment en el context de la cultura occidental, transcorre entre el final de la I Guerra Mundial (1918) i l’inici de la II Guerra Mundial (1939).                                                  

La societat del segle XX és materialista i consumista i l’art viu una transformació. L’expressió artística se centra en els sentits en compte de l’intel·lecte. La literatura i les belles arts, a més del compromís polític dels intel·lectuals, està marcat per les avantguardes clàssiques: el surrealisme, l’expressionisme i la Bauhaus. A partir del 1920 fins el 1939, l’estil de l’art déco, un moviment de disseny popular, uneix l'alta cultura amb la vida quotidiana.

L'arquitectura d’entreguerres pateix una gran transformació, des de les formes tradicionals fins als moviments d'avantguarda. Aquest canvi té una concepció més racional de l'espai i atén les noves tecnologies i la seua ubicació mediambiental. La principal tendència artística d’aquest període és el racionalisme, representat fonamentalment per l'Escola de la Bauhaus.

Algunes de les arquitectes més destacades d’aquest corrent són: Lilly Reich (Alemanya, 1885-1947), Charlotte Perriand (França, 1903-1999),  Denise Sctott (Zàmbia,1931) i Matilde Ucelay (Espanya, 1931-2008). Les tendències artístiques perden l'interès en l'objecte artístic, l'art tradicional anterior està centrat en l'objecte i ara es presta atenció al concepte. Hi ha una revaloració de l'art actiu, l'acció, la manifestació espontània i efímera, no comercial.

Apareix l’art conceptual, el videoart i el fluxus, una xarxa internacional d'artistes que composen i dissenyen, i se’ls coneix perquè mesclen mitjans i disciplines artístiques: música, literatura, performance, arquitectura i disseny. També destaca, en els anys seixanta, el happening, un esdeveniment artístic amb vindicacions sociopolítiques que es presenta com una obra d'art, similar a l'acció artística. Globalment, en tot el període hi ha dos grans moviments: les avantguardes i l'art postmodern.

El cinema és el gran passatemps popular i de consum. Les pel·lícules mudes creen grans obres mestres i donen pas a les sonores. El que li  interessa al cinematògraf és focalitzar la història a través dels conflictes dramàtics dels seus personatges. La intenció principal és mostrar al públic una visió crítica sobre les condicions de vida de la societat i provocar la reflexió de la gent.

Entre el cinema mut de temàtica social cal destacar Temps Moderns, una de les obres mestres de Charles Chaplin. En el tractament de la Primera Guerra Mundial del cinema sonor una obra clau és Senders de glòria de Stanley Kubrick; sobre l’adveniment del nazisme, El testament del doctor Mabuse, de Fritz Lang i sobre la Segona Guerra Mundial, The Thin Red Line (“La Delgada Línea Roja”), de Terrence Malick.

València, 31 de març del 2019

Mar Miralles Lozano

Autoavaluació del treball col·lectiu

Ens hem distribuït els diferents conceptes que engloba el període que va des del 1914 al 1939. Berta i jo hem buscat informació sobre l’arquitectura, la pintura i l’escultura de l’època a Europa.

Les primeres avantguardes són uns moviments creatius que apareixen des del 1905 fins el 1945 i que qüestionen l’art del passat i busquen la seua renovació radical. L’arquitectura del segle XX inclou diverses corrents: el modernisme, l’arquitectura orgànica, la socialista i la high tech.

Les transformacions del món contemporani van obligar als arquitectes a enfrontar-se a les noves necessitats derivades de la industrialització i el creixement urbà. Els mitjans de comunicació contribuïen a difondre l’art pel món. L’escultura no imitava la realitat ni valorava el buit, podia afegir moviment amb accions mecàniques o amb agents atmosfèrics.

He descobert l’expressionisme, un moviment que va tindre influència en diversos camps: art, cultura, música, cinema, teatre i fotografia. La Bauhaus va ser una escola d’art i arquitectura d’Alemanya.

Al principi ens va costar organitzar-nos per a investigar aquests conceptes perquè mai no havíem treballat amb tantes companyes en un en grup. A pesar que sempre ens ha costat relacionar-nos amb altres, poc a poc hem tret avant el treball .

No m’agrada autoavaluar-me però si haguera de valorar el meu paper en aquest treball em posaria un excel·lent, perquè en tot moment he aportat idees, he ajudat als companys i les companyes que la necessitaven i he dedicat una part del meu temps lliure a avançar la feina dels altres.

Hi ha hagut moments de tensió, ja que no tots les persones del grup han treballat amb la mateixa dedicació. No obstant, hi hauria que fomentar més els treballs en grup perquè ajuden a relacionar-nos amb altres persones i a aprendre a treballar d’una altra manera.

València, 16 d’abril del 2019

Mar Miralles Lozano

L’experiència és la mare de la ciència

Fa vora de quatre anys que em van ingressar a l’UTCA, la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària de l’Hospital La Fe de València. Era molt menuda i tenia molta por a la nit i a la foscor, a quedar-me sola i a despertar-me. Recorde viatges amb la família i escoltar les històries que em contava ma mare. Tia Patente era el llibre que cada nit m’explicava a l’Abdet, un llogaret de la Marina Baixa de ma tia Rosa on solem anar en vacances. Per les nits tenia por que em passara alguna cosa i només jo em donara compte, no volia ser l’única que estava desperta.

A La Fe tot va ser distint. El dia que vaig ingressar vaig haver de separar-me dels meus pares i del meu germà. El metge no em deixava tindre el meu peluix preferit amb el qual em gitava sempre. Al principi tot va ser molt dur, era la més menuda de tota la UTCA i em deixava influenciar per les altres, em creia tot el que em deien.

Però amb el temps vaig anar fent amigues. Encara m’impacta recordar les coses que em contaven de la seua vida: violacions, pares separats, bullying… Em sentia un bitxo raro perquè utilitzaven eixos successos per a explicar-me els motius que els havien dut a la malaltia. Jo en canvi no tenia res clar.

En l’hospital vaig conèixer més de vint-i-cinc persones  amb vides molt diferents a la meua i les relacions amb elles em van descobrir el que significava la vida, més enllà del que ens ensenyen en classe.

Quan després de tres mesos i mig vaig rebre l’alta mèdica vaig eixir revolucionada, tenia ganes de menjar-me el món, tantes que de vegades se me n’anava el cap. Feia coses que millor no recordar.

Aquella va ser una època complicada però quan la recorde li trobe la part positiva. Si no haguera estat ingresada no m’hauria resultat tan fàcil llevar-me la por a dormir sola i a fosques. Tampoc no haguera tingut prop persones diferents a mi i amb un fum d’aventures increïbles que em van ajudar a madurar més ràpid i a millorar la meua autoestima.

Conéixer la teoria està molt bé però s’aprén més de l’experiència.

Mar Miralles Lozano                                   

València, 16 d’abril del 2019

Nosaltres, els animals

L’any 1953, la família de Rosamound Young va decidir iniciar-se en la ramaderia en la Granja Kite’s Nest, prop d’Oxford. Aquesta explotació, on els animals viuen en llibertat, està reconeguda actualment com la primera orgànica i autosuficient de tot el Regne Unit.

Rosamound Young diu que encara que les vaques, els porcs i les gallines són animals, mai deixen de ser individus i cada un d’ells és diferent a la resta. Young ho compara amb el que fa el professorat amb els seus alumnes, als que tracta de manera individualitzada.

Quan ve gent a dinar a casa, els meus pares solen contar una anècdota que vaig protagonitzar de menudeta. Quan només tenia cinc anys, davant d’un bol amb escopinyes, li vaig preguntar a ma mare si totes eren germanetes. Des d’aquell dia, ma mare i mon pare ho recorden i fan molta conya quan en un vermudet hi ha un plat amb eixos animalets.

Resulta que en la meua primera visita a una granja escola, li vaig agafar molta estima als animals i des d’aleshores em resulta complicat gaudir de la carn o el peix, sobretot si veig sencers els animals en un plat.

En La vida secreta de les vaques, l’autora explica que des que observa el seu bestiar, ha descobert exemples sorprenents d’intel·ligència aplicada, de lògica i fins i tot d’estupidesa absoluta. Però totes aquestes qualitats també les ha observades en els éssers humans.  

“S’haurien de donar els recursos per reeixir com a animals, no com a servents deficients dels éssers humans”, diu Young. Això em fa a pensar amb els animals anomenats “domèstics”. Domèstics, per què?

Qui ha decidit que els gossos han de viure amb les persones? Per què els gossos i no els bous? Em fa gràcia escoltar els meus amics de l’Escola d’Estiu, quan defenen que les corregudes de bous són “tradició, cultura i art”. Des de quan és art torturar un animal?

El meu amic Dani, fins i tot, fa tot el que pot per convéncer a qui l’escolta que igual que els peixos naixen per a nadar, els bous naixen per a morir en una plaça. Em fa gràcia tant de cinisme. Que els han fet els bous a les persones perquè els maltracten d’eixa manera? M’entren ganes d’entrar en una plaça de bous per a defensar als animals.

A la granja de Rosamund Young també hi havia bous i, pel que ella diu, eren tranquils, respectaven a la resta d’animals i sempre que la veien s’acostaven a saludar-la.

Podríem reflexionar sobre les nostres relacions amb els animals i el medi ambient en general. Hi ha que respectar tots els éssers vius del nostre Planeta perquè sense ells no hi existiríem. Al cap i a la fi, els humans també som animals.

València, 2 de maig del 2019

Mar Miralles Lozano

HISTORIA DE LO TRANS, UN LIBRO NECESARIO

Estamos en una época en la que la realidad se está redescubriendo. Y uso esta palabra con pleno conocimiento de ella, ya que las personas LGBT, en especial las personas trans, no son nada nuevo; no son una moda millenial ni algo que haya surgido hace dos días. Más bien ya existían, pero esto se ha ocultado.

Libros como este ayudan a arrojar algo de luz sobre un tema escondido por les de arriba desde hace siglos. Y ayudan, de paso, a destapar algunos movimientos.

En uno de los primeros pasajes del libro Historia de lo trans, de Susan Stryker, se puede leer algo esclarecedor: que en la segunda ola del feminismo, aunque este se radicalizaba, seguía sin amparar a las personas, en concreto a las mujeres, trans. Y fue porque esto aún se está dando en el año 2019 que se me puso la piel de gallina. Porque aún feministas "radicales", de las que se supone que van a la raíz del problema (es decir, el sistema de clases y el cisheteropatriarcal), siguen sin ver que las personas trans también son oprimidas y subyugadas por el cisheteropatriarcado, del que sutilmente faltan subrayar la sílaba "cis." (Me gustaría aclarar que, al contrario que las personas trans son personas a las que se les asignó el género incorrecto al nacer, las personas cis son personas a las que se les asignó el género correcto al nacer) El caso es: hay un sector grande del feminismo que es TERF (Trans-Exclusionary Radical Feminist, feministas radicales transexclusionarias) y no se avergüenzan, lo cual es vomitivo. La mujeres trans en concreto, por las que debe luchar el feminismo, son uno de los colectivos más precariezados de esta sociedad. Y las TERF están contribuyendo, además, a que en un movimiento que debería ser legítimamente suyo, se las eche. Perdonad si esto me escandaliza.

Este libro nos ha dado información sobre este colectivo de una forma didáctica y, en algunos casos, autobiográfica. Y es nuestra responsabilidad como aliadas construir un feminismo para todas las mujeres.

Comentari d'un fragment del llibre Casa de nines

(pàgina 57, diàleg entre la senyora Linde i Nora)

NORA: Després he tingut encara altres ingressos. L’hivern passat vaig tenir la sort que em donessin una pila de textos per copiar. I cada vespre em tancava a escriure fins a altes hores de la nit. Oh, de vegades em sentia tan cansada, tan cansada. Però també tenia el seu encant això de tancar-se a guanyar diners. Gairebé em feia la impressió de ser un home.

Posant-nos en context, Nora li explica a la seua amiga la, senyora Linde, el que va haver de fer per guanyar diners per endur-se al seu marit de viatge i curar-lo de la seua malaltia. Nora estava acostumada a rebre diners del seu marit per comprar-se les seues coses, és a dir, no podia saborejar el plaer d’aconseguir el que desitges gràcies al teu treball. I això, malauradament, li ocorre a moltes dones. Per què quina dona no ha desitjat mai ser un home per veure com els teus objectius són més a prop? És una realitat trista i que cal eliminar.

Foto

Les dones tenen una taxa d'atur superior a la dels homes, mentre que la seua taxa d'activitat (que mesura quantes treballen estant en edat de fer-ho) és més reduïda. Espanya va acabar 2017 amb una taxa d'atur del 16,55%, la més baixa des de 2008, d'acord amb les dades de l'INE. No obstant això, la desocupació afecta més a les dones, que registren una taxa del 18,35%, enfront del 14,97% dels homes. S’exigeixen més oportunitats per a les dones i és en el cas de la taxa d'activitat on la diferència de gènere s'amplia: si la mitjana nacional se situa en el 58,8%, la taxa d'ocupació femenina cau fins al 53,3%, mentre que la masculina ronda el 65,4%. En el mercat laboral és que aglutinen pràcticament tres quartes parts de les ocupacions amb jornada parcial. Dels 2,8 milions que existien a tancament de l'any passat, 2,07 milions corresponien a dones, segons l'INE. A més, els càlculs del Sindicat de Tècnics d'Hisenda (Gestha), basats en les dades de l'Agència Tributària, apunten al fet que en 2016 les dones a Espanya van guanyar un 29,1% menys que els seus companys homes. És a dir, hi ha més dones parades, menys ocupades i aquestes treballen i cobren menys. Les estadístiques també posen sobre la taula l'existència real de l'anomenat ‘sostre de vidre’. I és que, encara que les dones suposen el 45% de la força laboral, no ocupen ni quatre de cada 10 alts càrrecs. Segons l'estudi que ha realitzat KRUK, companyia especialitzada en la gestió del cobrament de deute, la presència femenina en alts càrrecs com CEOs, directius o managers se situa al voltant del 37%. En el cas dels membres del Govern, el pes femení és del 38,5%, mentre que en les Direccions Generals es redueix fins a l'entorn del 26%. Una altra dada: les dones només presideixen un de cada cinc col·legis sanitaris, malgrat suposar el 70% dels professionals. En aquests col·legis trobem els d'infermeria, farmàcia, fisioterapia o podologia.

Aquestes dades són de l’any 2018. Segle XXI! El llibre Casa de nines és del 1879 (s. XIX) i les dades que hi tenim de l’any passat no pareixen demostrar que dones com Nora, que volen treballar i dedicar la seua vida a tindre una carrera professional, a banda d’una vida familiar, poder fer-ho. Portar les feines de la casa i la feina de fora, no és fàcil. Per la pressió social o l’instint maternal, la dona és la que decideix o és veu forçada a prendre la decisió de treballar menys o fins i tot, rebutjar nous llocs de treball per poder arribar a temps per recollir als fills i filles del col·legi. Per això demanen la jornada parcial i, després, es troben salaris més baixos. A conseqüència d’això, en el ranking de les 200 majors fortunes d’Espanya que va elaborar recentment el diari El Mundo, només trobem quatre representants femenines en els 20 primers llocs.

Ara podem dir que tenim sort. Abans, les dones ho tenien més difícil per endinsar-se al món laboral i ara es pot veure en les pensions. Segons les dades de la Seguretat Social, dels 9,57 milions de pensionistes que hi ha actualment a Espanya, 4,92 milions són dones, enfront dels 4,64 milions homes. I és que dins d'aqueixos pensionistes no solament es tenen en compte els jubilats, sinó que també inclou als receptors de pensions per altres motius com a viduïtat. Les dades també deixen sobre la taula una bretxa en la quantia rebuda: mentre la pensió mitjana dels homes ronda els 1.150 euros al mes, la de les dones equival a 727 euros. És a dir, és quasi un 37% més baixa.

Fins quan veurem aquestes dades que donen mal de cap? Quan podrem brindar homenatge a les dones que varen haver de resignar-se amb la paga que li donaven els seus marits?

Informació de les dades:

https://www.idealista.com/news/finanzas/laboral/2018/03/06/764610-dia-de-la-mujer-2018-diez-cifras-sobre-la-realidad-femenina-en-el-mercado-laboral

Berta López Camins, 1r Batxillerat A.