UNA
CAMBRA PRÒPIA
Quan
els infants deixen de ser totalment desitjables, les dones deixen de
ser totalment nesesàries.
Autor:
Virginia Woolf
Virginia
Woolf, va ser una escriptora britànica del segle XX, considerada una
de les figures del vanguardisme modern i feminisme internacional a
Anglaterra més important.
Va
fer moltes narracions i va perfeccionar el monòleg interior, on,
intenta reflectir els seus pensaments tal com sorgeixen en la seva
ment.
El
llibre “Una cambra pròpia”, és un assaig on expressa la
importància d’una cambra pròpia i diners que puga tindre una dona
per escriure una novel.la, ja que el tema del llibre és la dona
creadora.
En
aquest ens explica el seu pensament al llarg de la història sobre
les dones escriptores, perquè, al principi dels segles no hi havia
cap dona que escriguera, i, a la millor, una dona que podia tindre
molt de talent (en el llibre ho explica amb una suposada germana de
Sakespeare), la gent no podia llegir els seus llibres a soles pel fet
de que siga dona, i, deia, que les dones que sí que ho feien
segurament no signaven els seus escrits. Això es deia a que es
considerava un sexe pobre i que servia per altres coses, perquè sí
que hi havia molts llibres escrits per homes que ho deien.
Quan
va mirar al seu prestage els llibres d’un segle més endavant es va
adonar de que hi havia dones que escrivien, però que quasi tot
estava escrit en novel.la, i , després, en els llibres dels
escriptoes vius, en els d’ara, sí que hi havien diferents estils
d’escriptura a banda de la narrativa.
Ella
volia que quan una persona es posara a escriure un llibre no es
fixara en el sexe que eixa persona era.
La
protagonista cita uns quants poemes de Winchilsea, una escriptora
del 1661 que no va tindre fills i va escriure poemes d’indignació
contra la situació de les dones:
Ens
diuen que anem pel mal camí;
que
la bona criança i la dança, l’estil, els jocs i el vestits
són
les fites del nostre destí.
Que
escriure, llegir, pensar o rumiar
ens
envolta la cara, que ens fa perdre el temps;
que
entrebanca l’assoliment de fer rutllar una casa
hi
ha qui troba que és allò que més bé fem.
També em va cridar
l’atenció quan va dir que seria una pena que les dones es posessin
a escriure com els homes, a viure com els homes, o a vestir-se com
els homes.
Perquè si no hi ha
prou amb els dos sexes en el món no sabríem com seria si a soles hi
haguera un, i, que és més encertat marcar les nostres diferències
que no les semblances.
