El misteri de la mort

Tinc por quan pense on acabaré quan el meu cos no siga capaç de suportar-me. Sé que arribarà el moment que els meus òrgans deixaran de funcionar i em moriré. Però, per què he de morir-me? No entenc el sentit de la vida.

A l’escola ens han ensenyat que les funcions vitals dels éssers vius són nàixer, créixer, reproduir-se i morir. Després que un nadó ix del ventre de sa mare, es desenvolupa i es fa madur. Des del primer moment, ens ensenyen a parlar i a escriure, anem a l’escola, l’institut i la universitat, adquirim coneixements i ens formem per a ocupar un lloc de treball.

Amb una esperança de vida de 85 anys, més de la meitat d’eixe temps ens el passem fent feina. També estimem, odiem, gaudim i plorem, experimenten emocions que vivim tan intensament que sovint ens oblidem dels sentiments de les persones que tenim al nostre voltant.

Fa temps vaig tindre un malson que no oblidaré mai. Era la festa de final de curs de l’escola, i la meua amiga Belén va vindre corrents a dir-me que uns homes havien assassinat el meu germà. Vaig buscar a ma mare, que tenia el cap de Jordi en les seus mans: l’havien decapitat. Em vaig despertar, estava en xoc. La impressió em va durar molt. De fet, abans, quan cada any apagava les espelmes del pastís d’aniversari, només desitjava una cosa: ser immortal.

Recorde que em passava vesprades plorant i pensant que algun dia tot s’acabarà. Ara, en la classe de Filosofia sobretot, solc parlar d’aquest tema amb la meua amiga Berta. Ella es riu però no té respostes a les preguntes que li faig i m’acompanya en eixos dubtes. No m’importa parlar de la mort, però sé que hi ha molt poca gent capaç de mantenir una conversa sobre el tema.

Sóc jove i confie tindre molta vida per davant, però no estic lluny de la idea de la mort. Ara mateix, ma tia Amparo està molt malalta. Vaja, està morint-se. Sembla estrany, però encara que jo seguisc viva, hi ha alguna cosa en mi que sent que s’apaga. Pense de seguit en ella, com deu estar i què deu sentir.

Només tenim una vida: doncs aprofitem-la! Sovint em calfe el cap quan pense què pot haver més enllà del que coneixem, però sé que només conec una part molt petita del que hi ha en el món. I la mort és encara un gran misteri.

València, 22 de març del 2019

Mar Miralles Lozano

L'OBLIT

L’oblit

PODEM VIURE MILLOR AMB L’OBLIT?

Gràcies a l’oblit podem oblidar allò que ens fa mal, podem oblidar allò que ens ha fet mal, podem oblidar allò que ens ha causat por en la vida. Per aquest motiu hem d’oblidar, oblidar per a tindre una vida perfecta per a obtindre una vida preciosa i encantadora.

Hem de ser forts en aquesta vida i somriure a tothom. No desitjar el mal a ningú encara que t’haja fet mal a tu.

Hem de deixar-nos portar, hem de disfrutar la vida, ja que són dos dies comptats amb els dits de les mans. Hem de ser savis i aprendre del passat.

Però sobretot hem de saber dir NO a qualsevol persona, amic, amiga o fins i tot a família que ens faça mal.

Si no pots amb ell/ella, crida, crida tan fort com pugues, fins rebentar els cristalls de les finestres, que qualsevol persona hi anirà a ajudar-te, mimar-te i cuidar-te.

En aquest moment, és quan t’adones qui t’estima i qui no, qui vol estar amb tu i qui no. Pensa però sobretot oblida.

La mort

Quin fet és més desconegut que ella? O el que passa després d'ella?

Tristessa. Plors. Trages negres. Flors. Silenci. Plors. Silenci. Plors.

Silenci.

Silenci.

...

Sabem, òbviament, el que vivim, veiem o ens conten; però, què ens van a contar sobre el que no veiem, el que no veu ningú? El que passa quan morim. El que passa a ser, qui mor.

Fa temps, vaig decidir no pensar-hi més, sabent que és inútil preguntar-me tot aixó perquè són qüestions que no podré resoldre mai. Són qüestions que no tenen més funció que avançar el procediment per arribar a la pròpia resposta.

Però, què es sent a l'estar mort? Res? Com es pot no sentir res? Com es sent el no ser res?

Ser.

Res.

Ser?

Res?

Segle XIX literatures, contexte.

El segle xix de l’era comú es coneix com el segle de la industrialització on al llarg del món màquines de ferro que mengen carbó i deixen fum pleguen les ciutats i de vegades els pobles, els gremis de les ciutats on això succeeix van canviant-se per fàbriques massives. lo natural i el salvatge cada vegada és més mistèric i idealitzat. Els pagesos emigren per a treballar en les ciutats per un sou més alt.

És un època de canvis, la ciència i la economía es retroalimenten. William Whewell va encunyar el terme “científic”. Hi va ver una sèrie de revoltes burgeses molt grans que van recolzar-se amb el moviment obrer, el qual van tancar amb el sufragi universal. A la filosofia va sorgir el idealisme absolut, el materialisme dialèctic, el nihilisme i el nacionalisme.

A finals del segle van sorgir la cinematografia i l'animació a causa dels avenços científics.

La literatura que va propiciar tot aquests esdeveniments va ser per una banda el Romanticisme al principi i més tard el Realisme que va desembocar al Naturalisme.

El Romanticisme en reacció de l’enfonsament de la moral il·lustrada, sorgeix a la primera part del segle XIX i aquest moviment cultural i artístic que prioritza la imaginació, la fantasia i el sentiment enfront a la raó.

El realisme literari és una corrent estètica que va supondre una ruptura amb el romanticisme, tant en els aspectes ideològic com en els formals, en la segona meitat del segle XIX. Es va estendre també a les arts plàstiques en Llatinoamericà.

Influensers

Estem a l'era de la llibertat de creació, vull dir, a totes hores milers i milers de persones estan creant continguts i difonent los i mirants uns altres. i clar això no té res de roí, no?

Però anem a l'ou de la qüestion "els influencers" que són aquestes persones?, quin perill poden tindre?, amb les noves tecnologies és possible viure de les xarxes socials, aquells que treballen d'això són el influensers persones que tenen una gran repercussió social de la qual s'aprofiten per ha fer publicitar i guanyar diners. El problema no és tan fàcil de definir no és assoles que els influencer no necessiten tenir una formació respecte al treball que exerceixen la qual cosa vol dir que qualsevol pot ser un influencer. Qualsevol pot tindre una repercussió social i adoctrinar als seus influenciats. A més a més si els que miren aquesta classe de continguts no tenen una edat amb un pensament crític ben desenvolupat pot generar un mal desenvolupament de la personalitat de la mateixa persona. Ja que segueix al peu de la lletra el que diga els seus influencers. Però no tot és roí, ja que cada vegada més les persones que tenen una gran influència social son més poperes i això vol dir que d'ara endavant els influents tindran un nivell de vida no massa distint de les persones que les segueixen.

La majoria dels continguts creats a les xarxes socials o col·loquialment dit "memes" són una merda. Encara que la suma de tots aquests continguts que s'estan fent als últims anys són moltíssims més que a la resta de la humanitat.

La mort no és el final, continua amb els vius!

Van cridar a la porta de baix. Vaig agafar el telèfon tremolant i una veu pausada va interrogar-me.

”ets tu el senyor cristof?”

”si…, sí sóc jo!” vaig dir amb el cor a la gola “per què?”

”mire, sóc un investigador de la comissaria, vinc a… millor deixe-me pujar” i va trencar la conversa amb un cop de porta.

L’espera va ser llarguíssima, poc a poc el so de les goteres i de les trepitjades es va fer insuportable, ressonava en mi fins que el grinyol de la porta ho va trencar i va deixar pas a la imatge altíssima i esvelta d’aquell personatge: trets afilats, cabell vermell, mirada penetrant i una llarga gavardina. I llavors va dir amb veu forta:

-”seiem?”

Res més vam fer això aquest individu, va deixar cap girada una fotografia damunt la taula i va sentenciar.

“abans que res, té altra qüestió?”

sense pensar ho vaig dir tremolant

“ no, no”

Àgilment va agafar la fotografia i li va fer una ullada entre els seus ossuts dits, llavors va dir.

“no hi ha dubte, ha sigut un suïcidi” Mentre girava la fotografia.

I el misteri era resolt, la foto era de la meua estimada.

Aquestes paraules van il·luminar tota l'habitació van ressaltar tots els quadres on ella hi era, va semblar com si les parets tremolaven al temps de que estes es separaven. I jo, jo cada vegada em feia més petit.

L'investigador es va alçar i es va anar sense fer soroll.

El silenci li va provocar un terratrèmol de pensaments, preguntant-se si tenía la culpa, si ell era el culpable d’aquella mort, però ella només era feliç amb la seua presència.

REBRÉ A LA MORT COM A UNA VELLA AMIGA

(Avís de contingut sensible: suïcidi, autolesió)

Fa massa temps que veig la Mort com un objectiu. Tot per les agressions i les violències dels altres.

Tot va començar al segon cicle de primària (per les lagunes, no sé si tenia 8 o 9 anys). Pel bullying, va començar tot. Quan vaig tornar a casa un dia plorant, vaig agafar un ganivet de la cuina i, a punt de clavar-me'l, va arribar el meu pare i em va detindre. Després vaig fer el que considere el meu segon intent de suïcidi, també el més estúpid de tots: vaig agafar l'ordinador portàtil de ma mare, vaig anar a una espècie de despatx que teniem i em vaig posar a llegir històries d'eixes de por per a "morir-me de por mentre dormia." Realment. Penosa.

La continuació no és molt millor. Ja  a l'abisme, no vaig remontar els cursos següents. La Mort va estar al meu costat, sempre tentant-me, sempre xiuxiuejant-me. No li tenia por. De vegades, la desitjava com una amant desitja la seua parella. En moltes ocasións, m'autoloesionava; i, paradòxicament, els talls a les venes no eren quasi presents. Jo era més de pegar-me amb les falanges, on sabia que em faria mal; d'intentar asfixiar-me amb coixins; de rascar-me massa fort per provocar-me dolor... Jo volia la Mort. La volia, i mai no va respondre les meues súpliques. Per què? Per què no vas vindre a ajudar-me, a alliberar-me?

I ara?

Ara, es podria dir que he tingut sort. Gràcies al treball constant i a unes amistats meravelloses, m'estic recuperant. Estic començant a veure les coses boniques, les coses que importen.

I tinc la certesa que, quan m'arribe l'hora, i citant a Harry Potter, rebré a la mort com a una vella amiga.

L'horrible però veritable història i realitat de l'oblit

L'oblit

Vaig oblidar fer aquest text a més també va hi vaig oblidar de què tractava, com veus tic experiència amb aquest àmbit. L'oblit és com l'aire és necessari però oxida, però per què és necessari l'aire?, perque oxida. Necessitem oblidar com qui respira, per què?, perquè sinó, recordem i que passa amb el recordar?, recordar és perillós, pot paréixer bonic però és un ganivet sense mànec, quan talles et talles.

De la mateixa forma recordar alguna cosa bonica pot recordar ames alguna cosa que no ho és tant per això necessitem oblidar, oblidar els mals que ens han fet i els que hi hem fet. Hi ha gent que diu ser forta però tremolen davant dels records.

Sóc el mateix d'ahir? a vegades hi pense que no, que no ho sóc. La matèria que avui em construeix ahir no hi era, era altra una més bella. Això també fa als records, hi ha coses que les volem fora, vergonyes que a aquell temps no hi eren, ara en la ment ho són.

Però oblidar també és una arma de doble fil. Quan oblidem el mal a vegades oblidem els records feliços. Un preu hem de pagar, mai en la vida és gratis.

Y també hi ha gent varada a l'oblit, en un limbe. No obliden el passat no, obliden allo que acaben de viure. Una presó temporal, fora de l'enteniment humà, viure cada moment al mateix moment però distint. Això és l'oblit no jugues amb això.

Cultura

Cultura

Cultura que ve del llatí cultus que ve a ser el creixement de l'esperit i les facultats intel·lectuals d'aquest, la mateixa arrel nos dona cultius, la cultura es els coneixements sobre els que ens envolta en una època, també se diu cultivat a les persones que tenen molta Quantitat de coneixements científics, filosòfics, humanístics i literaris. a vegades també es diu que la cultura es la tradició i particularitats que té cada civilització, poble o regió.

moltes vegades es crida cultura a coses com la caça, la tauromaquia… per a argumentar discursos antiprogresistes o tradicionals. pero no compten amb que la cultura pot canviar i que això no es cultura.

a mes Segons l'enfocament analític que se segueixi, la cultura pot ser classificada i definida de diverses maneres. Per exemple, hi ha estudiosos que han dividit a la cultura a tòpica (inclou una llista de categories), històrica (la cultura com a herència social), mental (complex d'idees i hàbits), estructural (símbols pautats i interrelacionats) i simbòlica (significats assignats en forma arbitrària que són compartits per una societat).

La cultura també pot diferenciar-se segons el seu grau de desenvolupament: primitiva (aquelles cultures amb escàs desenvolupament tècnic i que no tendeixen a la innovació), civilitzada (s'actualitza mitjançant la producció de nous elements), pre-alfabeta (no ha incorporat l'escriptura) i alfabeta (utilitza tant el llengua escrit com l'oral).

La cultura també son les creacions literàries, hui en dia hi ha una mena de industria cultural que comercia amb això, fent cada vegada una cultura pixor.

Cultura?

Cultura. Què és, al cap i a la fi? D’acord amb María Moliner, aquest mot té dues accepcions principals,
parlem del “conjunt de coneixements, grau de desenvolupament científic i industrial, estat social, idees,
art, etc., d’un país o d’una època” o del “conjunt de coneixements no especialitzats, adquirits per una
persona mitjançant l’estudi, les lectures, els viatges, etc.”, accepció aquesta última a la qual ens referim
quan parlem d’una persona culta.

És indubtable que la cultura és allò propi compartit per la comunitat d’un lloc i d’una època particulars, i
en termes purament geogràfics, hi ha nombroses cultures “concèntriques” (cultura europea > cultura
espanyola > cultura andalusina > cultura mallorquina, per exemple). A més, totes les cultures neixen i es
desenvolupen per mitjà del contacte amb altres cultures o de la mescla d’aquestes.

Però bé, m’agradaria centrar-me en el fenòmen que anomene (i espere que no només jo) degradació de
la cultura. És aquesta una característica preocupant del nostre món “globalitzat” (eufemisme de
imperialitzat), en el qual cada vegada la identitat dels pobles és més difusa degut a la influència
econòmica (i evidentment cultural) del Estats Units. Per què degradació? Doncs perquè allò important
per a les èlits és tindre a la població idiotitzada, embobada, completament incapaç d’un mínim de
pensament crític que puga suposar una amenaça teòrica o pràctica al sistema.

Així, poc a poc la qualitat cultural és substituïda per la banalitat sense màscares, els productes ja són
tan roïns que les productores ni es molesten en disimular-lo, ja que evidentment, una persona que s’ha
passat huit hores treballant (en el millor dels casos) prefereix qualsevol basura evasiva i ridícula de
Steven Seagal pegant tirs, o de Jorge Javier Vázquez cacarejant, abans d’una pel·lícula o llibre de
qualitat, ja que per a això és necessari reflexionar, i en la majoria dels casos aquestes obres ens
recorden la nostra vida de merda. Inclús en el terreny musical, la gent prefereix “escoltar” reggaeton
abans de qualsevol peça de qualitat (com si no hi haguera per a elegir), degut a que el reggaeton
està de moda, se li dóna visibilitat… així és com funciona.

Per tant, si s’entén per persona culta algú que, per exemple, ha llegit El Quixot, coneix la música de
Brahms i s’ha vist la filmografia de Bergman (cuidao, què difícil i snob tot)... dins d’unes dècades, la
concepció social d’allò que és una persona culta, serà qui haja llegit Cincuenta sombras de Grey,
conega la “música” de Daddy Yankee i s’haja vist la filmografia de Tarantino?

Context històric, cultural i literari del segle XIX a Europa

A grans trets, podem dividir el segle XIX en dues meitats: en la primera es produeixen les
revolucions liberals, és a dir, l'ascens al poder polític de la burgesia; en la segona, la majoria de
les revolucions liberals conclouen victoriosament. Aquest conflicte político-social es reflecteix
en la literatura, on podem distingir dos grans períodes literaris: el Romanticisme (primerameitat)
i el Realisme (segona meitat). El Romanticisme (Goethe, Schiller, Poe), amb la seva mentalitat
exaltada, idealista, correspon al període en què la societat europea està immersa en el procés
revolucionari. El Realisme (Balzac, Flaubert, Galdós), d'esperit més assossegat i pragmàtic,
correspon al període en què les revolucions liberals ja han triomfat.

La vella societat estamental deixa pas a una societat de classes. La burgesia substitueix a la
noblesa en el poder: els diners tenen més importància que la sang. En aquesta època
comença el desenvolupament de la indústria, que dóna lloc al naixement d'una nova classe
social: el proletariat industrial. Les pèssimes condicions de vida i de treball del proletariat
porten com a conseqüència greus convulsions socials (enfrontament dels obrers amb la
burgesia), que desemboquen en el naixement de moviments com el socialisme o
l'anarquisme.

En el terreny de les idees, es produeix una crisi del racionalisme i sorgeixen nous corrents de
pensament. A la primera meitat del segle, la Filosofia s'orienta cap a l'idealisme, es valoren
sobretot les forces de l'esperit i hi ha una gran preocupació per la Història (és l'època dels
nacionalismes). A la segona meitat, s'imposarà el positivisme, corrent filosòfic que parteix
dels fets observables. L'experiència és el nou punt de partida del saber.

En aquest segle es produeixen grans avenços en el terreny de la ciència; entre d’ells, cal
destacar la teoria evolucionista de Darwin sobre l'origen dels éssers vius i els descobriments
de Mendel sobre l'herència genètica. A la segona meitat del segle creix l'interès per les
anomenades ciències socials, com la psicologia o la sociologia, que tindran grans
repercussions en la literatura.

En el camp de les idees polítiques sorgeixen grans pensadors com Marx i Engels, autors del
Manifest Comunista, defensors d'una societat justa i igualitària. Aquestes idees seran
portades a la pràctica a principis del segle XX (Revolució Russa, 1917).

Fonts:

• Lengua Castellana y Literatura, 1º Bach. Editorial Sansy
• https://es.wikipedia.org/wiki/Literatura_del_Romanticismo
• https://es.wikipedia.org/wiki/Realismo_literario

Cultura

Què és cultura?

És tradició? Perquè quan diem que la tauromaquia és cultura, ens referim a que porta segles fent-se.

És saber? Perquè quan diem que una persona és culta, ens referim a que sap de tot.

És algun tipus de valors? Perquè quan parlem de la cultura de la violació ens referim a que la violació es fa “popular” i els homes prenen referències d’això.

Aleshores, què és?

Com no puc descriure-la amb certesa, vaig a parlar d’una cultura que comporta una barreja de les definicions anteriors: la cultura del hip-hop. En aquest cas, l’accepció de cultura seria l’origen i la perpetuació d’un moviment amb riquesa de valors i diversitat racial.

El terme hip-hop se li atribueix al raper Keith Cowboy. Es creu que es va originiar mentre feia broma amb un amic que s'havia allistat a l'exèrcit mentre feien scat (vocalitzar paraules i síl·labes sense sentit) amb les paraules "hip/hop/hip/hop" d'una manera que parodiava la cadència rítmica de la marxa dels soldats. Més tard, Cowboy va treballar més les possibilitats d'aquests mots en una interpretació pública, cosa que va ser ràpidament imitada per altres artistes.

El hip-hop va començar als anys 70 al barri marginal de Nord Amèrica, South Bronx. Els termes que es desenvoluparen són els següents:

• DJ - discjòquei o punxadiscs. Qui reproduia i reprodueix la música a les festes.
• MC - mestre de cerimònies. Era qui animava al públic, en les sessions de DJ, amb el micròfon. Ara són rapers o els cantants de grups de rap.
• B-boying (breakdance) - b de break, en referències als moviments del ballador , i boying, de boy. Són els ballarins que ballaven els ritmes dels beats o breaks que punxaven els DJ. Inclou quatre tipus de passos: toprock o ball de peu, footwork o ball a terra sobre mans, genolls i peus, powermoves o moviments àgils i acrobàtics, i freezes (literalment, "congelats"), que són postures fixes
• Graffiti - és un missatge escrit o una imatge pintada, o una barreja d'ambdues, generalment emprant pots de pintura amb aerosol i sobre un lloc visible pels vianants.
• Tag. Firma dels grafiters als graffitis.
• Música hip-hop. És una evolució del Funk i el breakbeat.
• Rap. Cantar o parlar lletres rimades, acompanyades d'un ritme repetitiu i sincopat, es pot parlar de molts temes, normalment es parla de la vida dels carrers, de crítica social o sobre ells mateixos.
• Batalles de galls. Competicions entre dos rapers per determinar qui rima millor de forma improvisada.
• Beatboxing. Tècnica d'imitar amb la boca sons de percussió o instruments propis de la música rap o hip hop.

Entre els valors que difon un dels DJ més importants d’aquest moviment, Afrika Bambaataa, es troba la pau, l’amor, la unitat i passar-ho bé. A més, hi ha un element implícit, contingut en cada un dels aspectes de la cultura hip hop: l'esperit de superació. Els seus models culturals expliquen que cada executant està convidat, o més bé, es troba immers en un context en el qual la mateixa dinàmica d'aquest el porta a cercar uns resultats artístics cada vegada millors, que cada vegada siguin més satisfactoris per a si mateix; portar els seus propis límits cada vegada més lluny. Seria en aquest sentit que caldria entendre les batalles, ja siguin d'improvisació en l'estil del rap o entre breakers. També es basen molt en el respecte cap a altres cultures, persones i artistes, ja que és una cultura amb molta diversitat, i respecte cap als pioners, les llegendes, els mestres i els avantpassats del hip hop.

Les dones, com en altres moviments, s’han hagut d’obrir pas i demostrar que l’art no entén de gènere. Entre les més destacades estan Lauryn Hill y Missy Elliot.

La cultura del hip-hop també té característiques pròpies en allò relacionat a la moda. La majoria de les peces de roba són amples i de xandall (samarretes, pantalons, sudaderes i jaquetes) i les joies són grans (collars, arracades). Un dels complements més característics és la gorra portada del revés o de costat.

Com s’ha pogut observar, la cultura no és una sola cosa sinó més bé, un conjunt d’elements i sabers que uneixen a la gent i propicien estils de vida, cada una d’una forma diferent. Per això, és important tindre cura d’ella i donar-li la importància que mereix.

Informació: https://ca.wikipedia.org/wiki/Hip_hop

Berta López Camins, 1r Batxillerat A