Cinc textos, cinc comentaris

 "Els somnis, la cara oculta del pensament" de Gamarci R.

He triat aquest text perquè em va fer gràcia, ja que com ell, jo també somie coses molt estranyes. Gamarci en aquest text ens compta sobre els seus somnis, i ens explica la seua opinió d'ells; que d'acord amb la meua, pensa que els somnis són representacions mentals basats en la realitat, els quals existeixen perquè la ment humana necessita estar pensant en alguna cosa continuament.

"La mort" de Cerezo P.

Aquest text parla sobre un dels temes dels quals més escric, però el que més temo: la mort. Cerezo descriu el pensament en primera persona d'un home que acaba de tenir un accident. Ens porta per un camí de sentiments aterradors, en imaginar-nos ser nosaltres aquesta persona, tancada en el seu cos fins a la mort.

"La infància en un sol llibre" de Miralles M.

Aquest ha estat el text més tendre que he llegit fins ara. Llegint-ho em van venir records del meu pare i de la meua mare, de quan era petita i em llegien contes.
Per a mi la  lectura contínua sent també una assignatura pendent i estic d'acord amb què els instituts i col·legis haurien d'incentivar als alumnes a llegir per gust, no per obligació. "Molts joves desconeixen aquest món lector que la gent que llegeix hi ha descobert", com diu Miralles M.

"L'oblit es necessari per viure en pau" de Munoz G.

D'acord amb el meu company Muñoz G, es pot viure sense oblidar, però i la condició de vida? Com el diu "l'oblit és necessari per a contínuar vivint", pots viure sense oblidar, però pots viure feliç? La resposta és no.

"La coeducació" de Marzo C.
M'agrada la manera en què està explicada què és la coeducació. El tema és molt actual i molt necessari, ja que sembla que molta gent no ho pot veure.

L'OBLIT

L'oblit és molt important; conformem amb ell la nostra biografia i la nostra identitat, ja que la memòria ens fa ser exactament els qui som.

Tot, absolutament tot el que no va marcar una part de la nostra vida, o sigui, tot el que no va deixar petjada sobre la qual hem tornat, tendeix a oblidar-se. 

Oblidar, al contrari del que moltes persones creuen, no és retirar-se d'un camp de batalla. El natural no és retenir tota la informació que un dia ens va semblar rellevant; les persones evolucionen, i això significa que la nostra propensió a evocar cert tipus de records o uns altres també el fa. 

Sembla que estem preparats per a oblidar, dissenyats per a fer aquesta selecció dels records que no volem recordar (mals records); que no podem recordar (oblits, distraccions); i que no hem de recordar (traumes).

L'anomenada llei del desús explica que l'oblit d'informació ja desfasada és una característica distintiva, necessària i, en certa manera, adaptativa de la memòria humana.

Aquesta capacitat d'oblidar tot el dolor psicològic que certes situacions ens van produir en el passat no només ens evita malestar, sinó que ens ajuda a distanciar-nos d'aquest tipus de continguts i avaluar d'una manera més racional el que ens va ocórrer i la conclusió que podem extraure d'això.

Autoavaluació - Treball col·lectiu

El resultat va ser bo, crec jo. Visualment va ser un bon treball. A mí per exemple no em va agradar massa la forma en què treballàvem. No la idea del mètode de treball, sinò com dur a terme aquest mètode. No ens vam organitzar massa bé. En sé de persones que treballaren molt més que jo i de persones que van fer inclús menys que jo.

No culpe a ningú perquè no és la culpa de ningú, si ho fos seria de tots. Potser siga de tots i no de ningú, perquè vam demostrar molt bé que quasi no havíem aprés, i crec que vam estar dues setmanes treballant en aquest projecte. Hi teníem temps de sobra per haver pogut aprendre alguna cosa més, o per a completar l’esquema amb més informació i de manera més equilibrada, ja que hi havia d’apartats que hi anaven pleníssims de lletra i uns altres que tenien quatre lletres, i la major part de l’espai, buit.

El que sol trencar el bon funcionament d’un treball col·lectiu és la falta de comunicació. A més de que no es contava a tots les dificultats que s’hi trobàvem, tres persones se’n van anar de viatje i la seua part del treball va ser més treball per a les persones que sí hi érem.

Memories problematiques de lectura

Encara que jo no siga un gran lector, si tinc passió per les històries i per a mi és obvi que m’agradaria llegir. Les lectures que recorde con mes pasio son d’un llibre de contes clàssic

amb les versions originals. La meva mare sempre era qui he’n narrava aquelles històries.

No puc dir que jo hagi tingut una experiencia molt bonica amb les lletres. No vaig aprendre a llegir a l'escola a causa d'això vaig tindre que fer proves per si tinc problemes de concentració, falta de vista, insomni i una llarga llista de proves més, fins que es va descobrir. Jo tenía dislexia per a qui no sap lo que es es una alteración a l’hora de llegir. És a dir altera l'ordre de les síl·labes i les lletres sense voler. Vaig tindre que aprendre a casa amb la meva mare recordo que en va costar molt i es feia un mon llegir un llibre. No puc recordar quin llibre va ser el primer que vaig llegir. Pero el llibre que vaig llegir per oci va ser un de “geronimo stilton”. 13 metres de estanteries fin al sostre i plenes de llibres de viajes, autors clàssics, narrativa juvenil i altres gèneres; tot això és la meitat de la herencia del meu avi que era l'únic adicte de la lectura en la meva família. Crec que la lectura escolar és bona per a millorar el rendiment en la lectura i al mateix temps te provoca aversió a la mateixa. Crec que es deuria fomentar la elección propia del llibre per a cada alumne. 

Auto evaluacio dels grups de lliteratura d'entre guerres.

Els coneixements que he obtingut d’aquesta experiència no són massa extensos ja que cadascun a treballat la seua part del món de l'art i la història per separat, a raó d'això no he obtingut molts coneixements, a més a més la meua part del treball era l'organització, gestió i planificació de la posada en cartell dels continguts de la resta. Però m’he adonat que deuria de haver imposat mes a l’hora d’organitzar als companys i que vaig pecar de ser massa tranquil, a raó que m'assaboria greu ser mando i fastiguejar.

Considere que al principi la gent estava molt tranquil·la fent poquet i poquet el treball separat per grups, com menys temps anava quedant per a terminar el treball, el grup feia més treball en grup i més s'estressava. També crec que les aportacions i idees que vaig aportar van impulsar el treball.

Considere que deuríem començar des del principi més ràpid i més en grup, decidint entre tots, el treball per a cadascun. A lo millor deuria de haver agafar el lideratge, perquè tinc bons records de liderar grups.

Crec que deuria tindre un: 6.5

El somnis la cara oculta del pensament huma

Els meus somnis són raríssims. Moltes vegades somnie una situació la qual he'm passa amb freqüència, per exemple que estic en determinada classe i mire el rellotge o un llapis, tota aquesta mena de coses en un estat específic.

Encara això també somnie coses un poquet més originals, com un somni en el qual tot al voltant meu era normal fins que de sobte salte i quan estic a punt d'aplegar a terra, torne a botar cada vegada més alt i més alt i quan me adone de que me precipite contra el sol em desperte, en altra ocasió uns dies després de veure la pel·lícula del viatge de xihiro vaig somniar que anàvem a un restaurant al qual els meus pares menjaven i es transformaven en polps que és clara referència al principi de la pel·lícula abans indicada. També he somniat algunes vegades coses que pareixen deliris d'un borratxo però no tic suficient memòria com per a exposar-lo.

La meua opinió sobre els somnis és que són farcits a soles farcit, perquè la ment humana necessita estar pensant en alguna cosa, sempre. nia molts tipus de somnis tots estan basats en la realitat tant com experiències rotundes i avorrides com en desitjos molt forts, com en grans traumes i a vegades volen advertir del perill i altres fer por.

MEMÒRIA I VALORACIÓ DE L'ASSIGNATURA AL CURS

Aquest curs era la primera vegada que prenia l’assignatura de Literatura Universal. Heus ací les meues impressions d’aquesta.

El meu rendiment ha sigut molt caòtic (algunes vegades a tope, altres apàtica) i per tant em falten algunes coses, però considere que, les que he fet, les he fet bé.

Les tasques eren bàsicament de recerca i explicació, amb els temes que sortien del llibre Quim/Quima. A banda, clar, de les redaccions de cap de setmana.

Francament, deixant les tasques i els treballs a un costat, aquesta assignatura no s’ha sentit especialment bé. I no per els deures, que ja he dit que estan apartats d’açó, sinó per les actituds. Moltes vegades la professora estava risca, i no sé, donava per sentat que havíem de saber coses que hauria dit una o dues vegades. I això mai no m’ha agradat. I les de pràctiques, en l'últim dia, ens van dir nosequè de que no ens implicàvem. I, francament, em va importar una merda, però tampoc em va agradar. No sé, supose que parlar així als alumnes tampoc fa que vullguen implciar-se.

Tenia moltes expectatives, i no s'han trobat.

Les bruixes, l'esperit de temps antics

Hi va haver en temps antics, el coneixement un coneixement cientific que a vegades estaba mesclat amb la magia i la religio. Coneixements que fins fa poc no es han trobat.

Pero tot es finit. pocs segles despres varen ocorrer les catastrofes i aixo va matar a la rao, i si la rao esta morta el coneixement no te gens valor. tots els coneixements van quedarse a les persones oblidades, les que no lluitaben en guerres ja que no les deixaben. Les dones oprimides i oblidades, van ser les portadores del ancestral coneixement.

No cregau que seria una cosa permanent, Quan el rics i poderosos es varen enterar d'aquest fet no ho van pensar dues voltes. Aquelles que amb ilusio y pracmatisme que guardaven el coneixement per a generacions venideres, es van donar conter de que ara a mes de ser discriminades com a dones sino que  tambe com a bruixes, un termine despectiu ple de falacies, el qual varen difondre els homes de poder y quan el poble va creure a aquestos va comensar l'extermini.

MONÒLEG INTERIOR DE XIMA

MONÒLEG INTERIOR DE XIMA

Ara, Barcelona és assetjada, estàn entrant els soldats amb les banderes per tots els carrers, és difícil no veure-los.

Em trobe, en aquest moment vestida d’home, amb calça curta i perruca blanca, no em sent molt bé, no sóc una persona ploranera però les llàgrimes em corren cara abaix fins arribar al terra, no sóc tampoc de plorar en públic però no m’avergonye d’això

M’eixugue les llàgrimes per veure millor i veig com cauen els palaus del barri, com es cremen els llibres i les campanes de la ciutat sonen sense aturar-se.

He decidit no plorar més, he de viure, ja no em queda res, res de la meva herència.

Pense, ara, només en fugir, amagar-me, perquè només em sent una persona disfressada d’home.

Però per si això fóra poc, una cosa molt desagradable és haver de menjar sense sal, aquesta, és molt necessària per menjar i molt difícil d’acostumar-se a menjar sense, no, si vols pagar a preu de pebre.

Moltes vegades he estat temptada a comprar-ne però he decidit que no, no pense tastar-la fins que siga lliure, no posaré diners en això, m’he mig acostumat a viure així, he comprés que vol dir condemna.

LA MORT : TEXT CREATIU

TEXT CREATIU: LA MORT

M’adoní en un petit instant que no podia sentir, ni olorar, ni veure res, tot era obscur, com si fóra de nit, el meu cos no es podia moure, em vaig adonar que tenia els ulls tancats però quan els intentí obrir, no podia, era com si em pessaren mil tonelades, vaig intentar moure el meu braç, i tampoc, era paralitzat, les meues llàgrimes sortien sense fer res i les meues pors junt els meus pensaments, també.

Escoltí de lluny un soroll d’un cotxe de policia, m’adonava que estava mig adormit, llançat al terra, possiblement havia tingut un accident del qual no podia recordar bé el que havia passat, la gent estava cridant i escoltava com se m’apropava i em preguntava a l’oïda si estava bé, però no tenia forçes per contestar, sentia com poc a poc desapareixia fins al punt de quasi no sentir res.

Quan el soroll del carrer i els crits de la gent eren quasi inexistents, vaig començar a veure un llum blanc i brillant i un silenci ensordidor. On sóc?, em preguntí, en ixe moment, alguna cosa va passar en la meua ment i vaig començar a imaginar un altre món que ja havia vist en els meus somnis quan era molt petit, em vaig convertir en un no res en el món que ja vivia, i, així és com per fi vaig saber que era mort.

Gabriela Mistral

Gabriela Mistral (Vicunya, 7 d'abril de 1889-Nova York, 10 de gener de 1957), va ser una escriptora, poeta, diplomàtica, pedagoga i premi Nobel de Literatura xilena.
El seu veritable nom és Lucila de María del Perpetu Socors Godoy Alcayaga, més coneguda pel seu pseudònim Gabriela Mistral, utilitzat per primera vegada en el poema «Del passat» publicat en diari «El Coquimbo» en 1908.
D'origen humil, Mistral  va exercir com a professora en diverses escoles i es va convertir en una important pensadora respecte al rol de l'educació pública. En 1922 es va traslladar a Mèxic per a col·laborar en els plans de reforma educatius de José Vasconcelos, polític, pensador i escriptor mexicà. A partir de la dècada del 1920, Mistral va tenir una vida itinerant exercint com a cònsol i representant en organismes internacionals a Amèrica i Europa.
Com a poeta, és una de les figures més rellevants de la literatura xilena i llatinoamericana. Pel seu treball poètic, va rebre el premi Nobel de Literatura en 1945,​ va ser la primera dona iberoamericana​ i la segona persona llatinoamericana a rebre un premi Nobel.
Gabriela Mistral, una de les poetes més importants del s. XX, mestra rural i educadora va aconseguir el guardó més important de la literatura universal, va ser doctor «honoris causa» per la Universitat de Guatemala, Mills College de Oakland (Califòrnia), i per la Universitat de Xile, entre altres universitats. 
Les seues obres estan traduïdes a més de 20 idiomes

Aquest és el llibre que m'he llegit, “Las Renegadas”. És una antologia poètica de Gabriela Mistralenca seleccionada per Lina Meruane.

Tots els poemes parlen sobre la dona, ja pugui ser d'una manera enigmàtica, com a ombrívola. En la lectura es poden escoltar les veus de totes aquelles dones que parlaven per Mistral, dones que s'havien apartat del recorregut que les assenyalava el seu temps. Dones que com diu la poeta, havien matat a la submisa i sedentària que hi havia en elles. Aquelles dones que desafiaven l'ordre sonen; les somiadores, les desaforades, les errants i les intrèpides, les estèrils, les queixoses, les que esperen i es vigilen i abandonen, les revelades i desolades, les nostàlgiques, les incapaces d'oblidar a la mare i les mestres difuntes. Totes elles Mistralianes, totes elles renegades.
Per a llegir cada poema cal tenir paciència i temps, ja que si no tens aquests dos recursos serà molt difícil que li agafis el gust a aquesta poesia tan metafòrica, però t'assegure que si els tens serà el temps millor invertit del dia. Mistral utilitza la naturalesa per a descriure emocions, pensaments i sensacions que et persegueixen al llarg del llibre. No puc dir que els seus poemes t'alegren el dia, ja que descriuen una realitat molt dura en aquestes paraules tan ben posades, només puc dir que et fan pensar, encara que cada poema et buida i et torna a omplir el cos. Quan llegeixes un, per duro que sigua t'enganxa a un altre, és com la droga dels lectors. 
Hi haurà moltes paraules que no entengues, per dues raons: la primera és perquè no les utilitzes en la teva parla diària i la segona és perquè són paraules no comunes a Espanya, ja que l'autora en ser xilena utilitza paraules de la seua terra.
El poema que més em va agradar és “Gelosa” pàgina 67.

• Él se parecía al viento
• en que es de todo y de nadie.
• Cuando me acuerdo de su amor
• de la befa del viento me acuerdo.
• Me besó como besa el viento
• con boca mojada en marismas,
• en salinas y cañaverales,
• y yo quería un hombre, no un viento.

...

M'agrada aquest poema perquè parla de la infidelitat molt subtilment. Compara el vent, que no és de ningú, amb el seu amant, que en tenir tantes dones ella no sent que sigua seu ni de ningú. Perquè ja saps el que diuen: el que és de tots no és de ningú.

“Cuando me acuerdo de su amor

de la befa del viento me acurdo”

El “amor” que suposadament ell li atorgava era com una burla amb finalitat ofensiva per a ella.

“y yo quería un hombre, no un viento.”

La meua frase favorita és aquesta. Ella vol un home d'una sola dona, no un que sigua de totes.