Gabriela Mistral

Gabriela Mistral (Vicunya, 7 d'abril de 1889-Nova York, 10 de gener de 1957), va ser una escriptora, poeta, diplomàtica, pedagoga i premi Nobel de Literatura xilena.
El seu veritable nom és Lucila de María del Perpetu Socors Godoy Alcayaga, més coneguda pel seu pseudònim Gabriela Mistral, utilitzat per primera vegada en el poema «Del passat» publicat en diari «El Coquimbo» en 1908.
D'origen humil, Mistral  va exercir com a professora en diverses escoles i es va convertir en una important pensadora respecte al rol de l'educació pública. En 1922 es va traslladar a Mèxic per a col·laborar en els plans de reforma educatius de José Vasconcelos, polític, pensador i escriptor mexicà. A partir de la dècada del 1920, Mistral va tenir una vida itinerant exercint com a cònsol i representant en organismes internacionals a Amèrica i Europa.
Com a poeta, és una de les figures més rellevants de la literatura xilena i llatinoamericana. Pel seu treball poètic, va rebre el premi Nobel de Literatura en 1945,​ va ser la primera dona iberoamericana​ i la segona persona llatinoamericana a rebre un premi Nobel.
Gabriela Mistral, una de les poetes més importants del s. XX, mestra rural i educadora va aconseguir el guardó més important de la literatura universal, va ser doctor «honoris causa» per la Universitat de Guatemala, Mills College de Oakland (Califòrnia), i per la Universitat de Xile, entre altres universitats. 
Les seues obres estan traduïdes a més de 20 idiomes

Aquest és el llibre que m'he llegit, “Las Renegadas”. És una antologia poètica de Gabriela Mistralenca seleccionada per Lina Meruane.

Tots els poemes parlen sobre la dona, ja pugui ser d'una manera enigmàtica, com a ombrívola. En la lectura es poden escoltar les veus de totes aquelles dones que parlaven per Mistral, dones que s'havien apartat del recorregut que les assenyalava el seu temps. Dones que com diu la poeta, havien matat a la submisa i sedentària que hi havia en elles. Aquelles dones que desafiaven l'ordre sonen; les somiadores, les desaforades, les errants i les intrèpides, les estèrils, les queixoses, les que esperen i es vigilen i abandonen, les revelades i desolades, les nostàlgiques, les incapaces d'oblidar a la mare i les mestres difuntes. Totes elles Mistralianes, totes elles renegades.
Per a llegir cada poema cal tenir paciència i temps, ja que si no tens aquests dos recursos serà molt difícil que li agafis el gust a aquesta poesia tan metafòrica, però t'assegure que si els tens serà el temps millor invertit del dia. Mistral utilitza la naturalesa per a descriure emocions, pensaments i sensacions que et persegueixen al llarg del llibre. No puc dir que els seus poemes t'alegren el dia, ja que descriuen una realitat molt dura en aquestes paraules tan ben posades, només puc dir que et fan pensar, encara que cada poema et buida i et torna a omplir el cos. Quan llegeixes un, per duro que sigua t'enganxa a un altre, és com la droga dels lectors. 
Hi haurà moltes paraules que no entengues, per dues raons: la primera és perquè no les utilitzes en la teva parla diària i la segona és perquè són paraules no comunes a Espanya, ja que l'autora en ser xilena utilitza paraules de la seua terra.
El poema que més em va agradar és “Gelosa” pàgina 67.

• Él se parecía al viento
• en que es de todo y de nadie.
• Cuando me acuerdo de su amor
• de la befa del viento me acuerdo.
• Me besó como besa el viento
• con boca mojada en marismas,
• en salinas y cañaverales,
• y yo quería un hombre, no un viento.

...

M'agrada aquest poema perquè parla de la infidelitat molt subtilment. Compara el vent, que no és de ningú, amb el seu amant, que en tenir tantes dones ella no sent que sigua seu ni de ningú. Perquè ja saps el que diuen: el que és de tots no és de ningú.

“Cuando me acuerdo de su amor

de la befa del viento me acurdo”

El “amor” que suposadament ell li atorgava era com una burla amb finalitat ofensiva per a ella.

“y yo quería un hombre, no un viento.”

La meua frase favorita és aquesta. Ella vol un home d'una sola dona, no un que sigua de totes.