dimarts, 29 d’octubre del 2019

El mite egipci sobre la creació del món

La visió heliopolitana, anomenada així perquè prové de la ciutat d'Heliópolis (nom grec que portava la ciutat, en egipci es deia Iunu, que significava pilar), va ser la més estesa i la més acceptada a Egipte. En aquesta versió és el propi Ra qui explica la Creació.

Al principi només existia un oceà infinit, Nun, que contenia tots els elements de l'Univers. No existien ni el Cel ni la Terra, i els homes encara no havien nascut. No hi havia vida ni mort. L'esperit del món es trobava dispers en el caos, fins que prenent consciència es va cridar a si mateix; així va néixer el déu Ra.

Ra estava sol; va crear del seu alè a l'aire, Shu, i de la seva saliva a la humitat, Tefnut, i els va enviar a viure a l'altre costat de Nun.

Després va fer emergir una illa on poder descansar; la va cridar Egipte. I com va sorgir de les aigües, viuria gràcies a l'aigua; així va néixer el Nil.

Ra va anar creant les plantes i els animals a partir de Nun. Mentrestant, Shu i Tefnut van tenir dos fills, als quals van cridar Geb (Terra) i Nut (Cel). Geb i Nut es van casar; així, el cel jeia sobre la terra, copulant amb ella. Shu, gelós, els va maleir i els va separar sostenint al cel sobre el seu cap, i subjectant a la terra amb els seus peus; tot i així, no va poder evitar que Nun tingués filles, les estrelles.

Ra havia enviat a un dels seus ulls a cercar a Shu i Tefnut. Però quan va tornar, un altre ull havia ocupat el seu lloc. El primer ull va començar a plorar, fins que Ra ho va col·locar en el seu front, creant així al Sol.

De les llàgrimes del primer ull van néixer els homes i les dones, que van habitar a Egipte.
I tots els matins, Ra recorria el cel en una barca que surava sobre Nun, transportant així al Sol. Cada nit, Nut s'ho tragava, i Ra continuava el seu viatge per l'Infern; si ho travessava, tornava a néixer de Nut, donant origen a un nou dia.




Webgrafia: https://sobreleyendas.com/2008/12/13/el-mito-de-ra-y-la-creacion-del-mundo/

Fet per Sandra Herrero

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Maria Mercé-Marçal

 La germana, l’estrangera Tot el llibre és en blanc i els camins invisibles que he deixat rere meu se’ls ha menjat, rabent, el caragol del t...