Llegenda de creació (Mesopotàmics)

                           MITE DE CREACIÓ SEGONS ELS MESOPOTÀMICS

Els habitants de mesopotàmia pensaven que l'univers era una massa d'aigua, on regnaven els déus Apsu i Tiamat,que es passaven el dia discutint,i la seua descendència. Apsu desitjós de pau va pensar a destruir-los a tots. Un dels seus néts, Ea,va saber i va decidir atacar primer matant a Apsu.

Tiamat va ser contactada per alguns déus per a que destruïra a Marduk, fill de Ea. La deessa va acceptar complaguda per que era una gran oportunitat per a venjar la mort d'Apsu.

Tiamat va crear un exèrcit de monstres i déus horribles, que primer van atacar a Ea, qui va sentir tanta por, que va escapar.  En veure això, els altres déus es van sentir vulnerables i van demanar a Marduk que els defenga.Aquest va acceptar a canvi de ser nomenat príncep suprem dels déus.

 En la batalla, Marduk va donar mort a Tiamat amb una fletxa que li va entrar per la boca destrossant-li la gola i el seu exèrcit va ser llançat al inframón.

Morta Tiamat i destruït el seu exèrcit, Marduk va alçar la seua espasa i va partir en dos el crani de Tiamat. Amb una part va fer la terra, amb l'altra, el cel, creant la lluna i les estrelles, i va decidir crear servents per als déus: els  homes a qui els va atorgar la vida.

http://losmitoselorigendelmundo.blogspot.com/2012/05/los-incas.html

Llegendes de creació

Llegenda Celta

L' egua blanca

Al principi no hi havia ni déus ni humans habitant la terra. Tampoc existia el temps. Tan sols existia la terra i el mar. Llavors Eiocha, l'egua blanca, va néixer de l'escuma blanca que la mar feia en tocar la terra. Prop d'ella va créixer un roure fort, del qual brollaven baies blanques, les llàgrimes del mar. Eiocha, que s'alimentava d'aquestes baies, va créixer fort i va donar a llum al primer déu: Cernunnos. Durant el part, Eiocha patia tals dolors que va trencar algunes peces d'escorça del roure i les va tirar a la mar. Va ser llavors quan els gegants de les profunditats van aparèixer per primera vegada.

Cernunnos, solitari, va tenir fills amb la seva pròpia mare, i així va ser com van néixer Maponus, Tauranus, Teutates i la deessa Epona. Després de donar a llum als seus nous 4 fills, Eiocha va tornar al mar i així es va convertir en Tethra, la deessa de les profunditats.

El treball dels déus

Llavors només habitaven la terra alguns déus i el roure. Els déus se sentien solitaris i tristos de què ningú els adorés, així doncs van decidir crear la vida, i de la fusta del roure van dissenyar el primer home i la primera dona. Un a un van començar a crear els seus propis dissenys. Cernunnos va demanar al roure que creés boscos, i els va poblar amb diferents animals: cérvols, óssos, serps, gossos, corbs i llebres. D'altra banda, Epona va crear una egua i un semental; Tetuates va crear fletxes, arcs i un garrot; Tauranus va donar lloc als raigs i al foc; i Maponus va crear una exquisida arpa que tocava amb tal mestria que el vent i tots els animals es reunien al seu voltant per escoltar-lo.

Però mentre els déus vivien feliçment i amb comoditat, els gegants de les profunditats marines, plens d'enveja, van decidir girar la terra. Eiocha va avisar als seus fills, i gràcies a això els déus van retornar els gegants al fons del mar, on van ser obligats a viure eternament. No obstant això alguns gegants van escapar. Dirigits per Fomhoire, es van amagar al perímetre exterior de la terra jurant venjança.

Altres déus van aparèixer quan el cel i el mar es van entremesclar durant el tumult. Belenus i Danu, la seva germana, van néixer del primer foc. Lir, que de les aigües ja més calmades va crear al poderós Manannan, al savi Bran i a Branwen la més bella de les deesses. I llavors Danu, la deessa mare, va donar a llum als déus més importants, als déus de Tuatha de Dannan: Dagda, Nuada de la terra platejada, Diancecht el savi, Goihbhio el ferrer, Morrigan l'aterridora i la gentil Brigit.

I d'ells van néixer molts altres déus, herois i reis. Així va ser com van començar totes les batalles, tots els romanços i totes les guerres que inundarien la vida dels déus, dels druides i dels reis.

Clara Villar

El mite egipci sobre la creació del món

La visió heliopolitana, anomenada així perquè prové de la ciutat d'Heliópolis (nom grec que portava la ciutat, en egipci es deia Iunu, que significava pilar), va ser la més estesa i la més acceptada a Egipte. En aquesta versió és el propi Ra qui explica la Creació.

Al principi només existia un oceà infinit, Nun, que contenia tots els elements de l'Univers. No existien ni el Cel ni la Terra, i els homes encara no havien nascut. No hi havia vida ni mort. L'esperit del món es trobava dispers en el caos, fins que prenent consciència es va cridar a si mateix; així va néixer el déu Ra.

Ra estava sol; va crear del seu alè a l'aire, Shu, i de la seva saliva a la humitat, Tefnut, i els va enviar a viure a l'altre costat de Nun.

Després va fer emergir una illa on poder descansar; la va cridar Egipte. I com va sorgir de les aigües, viuria gràcies a l'aigua; així va néixer el Nil.

Ra va anar creant les plantes i els animals a partir de Nun. Mentrestant, Shu i Tefnut van tenir dos fills, als quals van cridar Geb (Terra) i Nut (Cel). Geb i Nut es van casar; així, el cel jeia sobre la terra, copulant amb ella. Shu, gelós, els va maleir i els va separar sostenint al cel sobre el seu cap, i subjectant a la terra amb els seus peus; tot i així, no va poder evitar que Nun tingués filles, les estrelles.

Ra havia enviat a un dels seus ulls a cercar a Shu i Tefnut. Però quan va tornar, un altre ull havia ocupat el seu lloc. El primer ull va començar a plorar, fins que Ra ho va col·locar en el seu front, creant així al Sol.

De les llàgrimes del primer ull van néixer els homes i les dones, que van habitar a Egipte.

I tots els matins, Ra recorria el cel en una barca que surava sobre Nun, transportant així al Sol. Cada nit, Nut s'ho tragava, i Ra continuava el seu viatge per l'Infern; si ho travessava, tornava a néixer de Nut, donant origen a un nou dia.

Webgrafia: https://sobreleyendas.com/2008/12/13/el-mito-de-ra-y-la-creacion-del-mundo/

Fet per Sandra Herrero

Llegenda de creació Africana

En el principi estava Mbombo, el creador, juntament amb l'aigua i la foscor. Segons el mite, Mbombo o Bumba, és una gegantesca figura de color blanc que havia estat malalta durant milions d'anys. La raó de la seua malaltia era la seua soledat incurable. Aquest mite de la creació procedeix del poble Kuba, que habita la República Democràtica del Congo, a l'Àfrica Central.

A causa de la seua malaltia, Mbombo va vomitar i va produir el sol, creant la llum i el dia. Això va provocar que l'aigua s'assecara, la qual cosa va donar lloc a la terra. Mbombo va llançar per segona vegada i va crear la lluna i les estreles, que dividien el dia i la nit. El déu va vomitar de nou i d'ell van eixir nou animals: un lleopard (Koy Bumba), una àguila crestada (Pose Bumba), un cocodril (*Ganda *Bumba), un peix (Jo *Bumba), una tortuga (Kono Bumba), una garsa (Nyanyi Bumba), una cabra (Budi), un escarabat i un animal similar a un gat negre que finalment es convertiria en el raig (Tsetse Bumba). La primera garsa va crear els ocells, el cocodril va crear els rèptils i serps, i la cabra va crear les bèsties amb banyes. Els peixos van crear altres peixos i l'escarabat va crear tota classe d'insectes. Una iguana, produïda pel cocodril, va crear les criatures sense banyes. Juntament amb els animals, podem imaginar que el déu va llançar també algun “ensopec”, fins a crear finalment als éssers humans.

Mbombo va tindre tres fills que van acabar el món quan la majoria dels animals ja havien sigut creats. El primer fill, Nyonye Ngana, va intentar crear formigues blanques vomitant-les per a portar-les a l'existència, però va morir poc després d'aconseguir-lo. En el seu honor, les formigues van cavar profundament a la recerca de terra fosca i fèrtil per a enterrar-lo en ella. La van trobar i la van portar a la superfície per a transformar els erms deserts en el que hui és la superfície terrestre. Chonganda, el segon fill, va crear una planta que va donar vida a tots els altres arbres i plantes. El tercer fill, Chedi Bumba, va crear l'últim ocell, el milà.

Tsetse Bumba es va tornar tan problemàtica que Mbombo va haver de perseguir-la lluny de la terra fins al cel, on es va convertir en el raig. No obstant això, ella va continuar assotant la terra en la seua frustració. Mbombo va ensenyar als éssers humans com crear foc dels arbres, dient-los que tots els arbres contenien el foc en el seu interior. Quan tot en la terra havia sigut creada, Mbombo es va retirar als cels i va entregar totes les seues creacions als éssers humans perquè les governaren.

El déu també va deixar al primer home (Loko Yima) perquè exercira com a «déu en la terra». La dona de les aigües,*Nchienge, vivia en l'est, i el seu fill Woto es va convertir en el primer rei del poble Kuba. Woto, primer rei dels Bushango *Bakuba), va emigrar a l'oest amb els seus fills, lluny de la seua mare. Allí van tenyir les seues pells de negre i van canviar el seu idioma en posar la medicina en les seues llengües.



 WEBGRAFÍA: https://www.ancient-origins.es/noticias-mitos-leyendas-%C3%A1frica/un-universo-creado-v%C3%B3mito-un-dios-el-mito-africano-mbombo-004895

Llegenda de creació - Pablo Martínez

El déu Kane, creador del món

És de sobres conegut que, al llarg de la Història de la Humanitat, les diferents societats van crear els seus propis mons suprarrenales amb la finalitat de poder donar explicació als fenòmens que no eren capaços d'entendre. D'aquesta manera, en totes elles apareixen diverses “escenes” i relats comuns, que indiquen la preocupació universal per respondre a les grans preguntes que sempre han aguaitat a l'ésser humà: qui som? D'on venim? A on anem?. En aquest sentit, els mites creacionistes són una constant de llarg a llarg de la geografia mundial i es remunten a l'inici dels temps (mai més ben dit). Coneixem, així, els mites grecs i romans sobre la creació de l'Univers i, per descomptat, el relat cristià del Gènesi, entre molts altres. 

Encara que tal vegada aquests siguen els més pròxims a nosaltres, per una qüestió de proximitat cultural, hui coneixerem un dels quals són comptats quasi en les nostres antípodes: la llegenda hawaiana de Kane, el déu suprem de la creació i de la procreació. Si bé és cert que en la cosmogonia polinèsia la creació del món se sol atribuir a la deïtat de la mar, Tangaroa, les enormes distàncies que existeixen entre una illa i una altra van promoure que es desenvoluparen varietats locals en cadascuna d'elles. D'aquesta forma, Kane pertany a la mitologia hawaiana, els habitants de la qual li rendien un culte “suau” (sense incloure cap mena de sacrificis, ni humans ni animals). 

La llegenda narra la creació per part d'aquest déu de tres mons diferents: els cels superiors, els cels inferiors i la terra; plens de foscor, Kane va crear la llum i amb l'ajuda dels déus Ku (deïtat dels avantpassats) i Lono (déu dels cels) va poblar la terra amb éssers vius. La primera parella humana també va tindre una destinació fatal: Kane els va condemnar a morir per gosar-se a mostrar una gran independència. Posteriorment, el déu es va retirar als cels superiors i els hawaians li recorden cada vegada que pronuncien el nom de la terra en el seu argot tradicional: “Ca-honua-nui-a-Kane” (La gran terra de Kane”). No obstant això a penes hi ha imatges del déu, potser per temor a deslligar la seua ira, patent en els títols que ostenta (“el tonante” o “els llampecs que parpellegen en els cels”).

https://sobreleyendas.com/2011/06/01/el-dios-kane-creador-del-mundo/

Llegenda de creació

L'home de fang

Per molts anys, el món va estar poblat només per divinitats. Els déus, liderats per Zeus, van decidir crear éssers per poblar la terra. Així, va encarregar als fills de Jàpet que dotaran de gràcia i forces a les criatures terrenals. Epimeteu va donar a cada animal un do, a uns la bellesa, altres velocitat, alguns la corpulència, etc., segons la seva conveniència. Va donar tots els dons als animals, deixant finalment a l'home, que va quedar nu, indefens i desarmat. Davant d'aquell desastre, Prometeu va modelar una figura d'argila, a imatge i semblança dels déus i Atenea, deessa de la saviesa, va bufar alè de vida sobre la figura. Prometeu va robar el foc a l'Olimp, dotant els humans de saviesa, ensenyant-los la supervivència, les arts i les ciències.

Zeus, davant d'això, ple d'ira, va llançar llamps, llampecs i llamps, encadenant a Prometeu a la muntanya Caucas, en els límits de l'univers, on cada matí un àguila li menja el fetge, que li torna a créixer a la nit, per ser devorat novament el matí següent.

Trenta anys més tard, el gran Hèrcules va alliberar a Prometeu de tal cruel càstig. Per aquell moment, Hefest, déu del foc, va modelar la primera dona, que va ser inicialment de metall i en ser tan bella, Zeus va resoldre donar-li vida i cada un dels déus li va agrair donant-li un do: bellesa, gràcia, intel·ligència, habilitat i persuasió. No obstant això, Hermes la va dotar d'astúcia i falsedat, mentre que Hera li va donar curiositat i inquietud, condemnant a la dona a no tenir pau ni un sol instant.

Es va cridar Pandora i Zeus es la va enviar a Epimeteu com a regal, que va encisat per la seva bellesa, va decidir unir-se a ella immediatament. Com a regal, Zeus li va oferir una caixa adornada amb pedres pre, sense penes ni preocupacions. Romanien sempre joves, vivien de la terra i no existia cap mal que els asechara.

No obstant això, un dia la curiositat va poder més que ella i va obrir la caixa, donant origen a tots els mals d'aquest món. L'esperança va ser l'últim en sortir en forma d'ocell, sent el consol de la humanitat que, a partir d'ara, estaria sempre condemnada a patir.

cioses i coberta d'or, tancada amb pany i clau amb la promesa de no obrir-la mai per poder viure en pau. Així va succeir durant anys, la parella va ser feliç, aliens de problemes, sense penes ni preocupacions. Romanien sempre joves, vivien de la terra i no existia cap mal que els asechara.

No obstant això, un dia la curiositat va poder més que ella i va obrir la caixa, donant origen a tots els mals d'aquest món. L'esperança va ser l'últim en sortir en forma d'ocell, sent el consol de la humanitat que, a partir d'ara, estaria sempre condemnada a patir.

http://mariana-is-reading.blogspot.com/2017/07/creacion-y-origen-del-hombre-segun-la.html 

Cinc textos, cinc comentaris

 "Els somnis, la cara oculta del pensament" de Gamarci R.

He triat aquest text perquè em va fer gràcia, ja que com ell, jo també somie coses molt estranyes. Gamarci en aquest text ens compta sobre els seus somnis, i ens explica la seua opinió d'ells; que d'acord amb la meua, pensa que els somnis són representacions mentals basats en la realitat, els quals existeixen perquè la ment humana necessita estar pensant en alguna cosa continuament.

"La mort" de Cerezo P.

Aquest text parla sobre un dels temes dels quals més escric, però el que més temo: la mort. Cerezo descriu el pensament en primera persona d'un home que acaba de tenir un accident. Ens porta per un camí de sentiments aterradors, en imaginar-nos ser nosaltres aquesta persona, tancada en el seu cos fins a la mort.

"La infància en un sol llibre" de Miralles M.

Aquest ha estat el text més tendre que he llegit fins ara. Llegint-ho em van venir records del meu pare i de la meua mare, de quan era petita i em llegien contes.
Per a mi la  lectura contínua sent també una assignatura pendent i estic d'acord amb què els instituts i col·legis haurien d'incentivar als alumnes a llegir per gust, no per obligació. "Molts joves desconeixen aquest món lector que la gent que llegeix hi ha descobert", com diu Miralles M.

"L'oblit es necessari per viure en pau" de Munoz G.

D'acord amb el meu company Muñoz G, es pot viure sense oblidar, però i la condició de vida? Com el diu "l'oblit és necessari per a contínuar vivint", pots viure sense oblidar, però pots viure feliç? La resposta és no.

"La coeducació" de Marzo C.
M'agrada la manera en què està explicada què és la coeducació. El tema és molt actual i molt necessari, ja que sembla que molta gent no ho pot veure.