Nikolaí Vasílievitx Goǵol i un autor xines

 Nikolaí Vasílievitx Goǵol :

 Biografia :

Després de mediocres estudis, aquest fràgil jovencell de rostre eixut va deixar Ucraïna i va trobar un modest treball en una oficina d'un ministeri a Sant Petersburg.

L'any 1829, va fer la seua primera incursió en la literatura, publicant sota pseudònim i a compte d'autor el mediocre poema romàntic Hanz Küchelgarten. Atacat per la crítica, va haver de retirar els exemplars de les llibreries per cremar-los. Després d'aquest fracàs, va «fugir» per primera volta de Rússia i va passar dos mesos al nord d'Alemanya, sota diverses i successives falses excuses. L'any següent, va aparèixer la seua primera novel·la, la Nit de Sant Joan. El 1831 va abandonar l'administració i va esdevenir professor d'història a l'Institut patriòtic per a filles d'oficials nobles. Es va introduir als medis literaris i va ser presentat a Aleksandr Puixkin, que el va encoratjar a escriure. El seu allunyament d'Ucraïna i la nostàlgia que en resultava li van inspirar les Tardes en una granja (1831-1832). Aquest recull de contes grotescs, irònics i fantàstics, inspirats en la vida dels camperols ucraïnesos, li va guanyar la celebritat.

L'any 1833, va travessar una de les seues crisis morals i místiques que serien tan comunes en ell. Va descobrir-se una vocació d'historiador. Nomenat professor adjunt d'història a la Universitat de Sant Petersburg el juliol del 1834, les seues primeres classes (a les quals va assistir Ivan Turguénev) van provocar l'entusiasme dels alumnes; però el seu interès per la història, així com la seua popularitat com a professor es van apagar ràpidament.

Després d'aquest període, va publicar nombrosos contes, amb els reculls Arabescos (que conté, entre d'altres, La perspectiva Nevski, El retrat i El diari d'un boig) i Mírgorod. El 1836, l'obra de teatre L'inspector general (el tema de la qual li va ser suggerit per Puixkin) va ser aplaudida pels liberals i atacada pels reaccionaris i va conèixer un èxit d'escàndol a Sant Petersburg. No obstant això, una frase atribuïda al tsar Nicolau I va calmar els ànims: «Tothom n'ha rebut segons el seu rang, jo el primer». Gógol es va sentir incomprès, i tan irritat pels que li donaven suport com pels que el criticaven: tots simplificaven i manipulaven el seu pregon pensament, creien que es tractava d'una sàtira política, que l'autor se situava en contra de les institucions, mentre que ell només havia volgut denunciar els vicis i els abusos propis del gènere humà. Completament desassossegat, va fugir i va iniciar les seues peregrinacions arreu d'Europa.

Sobre una altra idea del seu amic Puixkin, havia començat a escriure l'any 1836, tot just abans d'iniciar L'inspector general, la seua gran novel·la Les ànimes mortes, la qual en la seua fe cada colp més exaltada en la seua «missió», contemplava com una obra «immensament gran», un «Leviatan», «quelcom que no corresponga a l'obra d'un home ordinari». L'any 1841, va intentar publicar-ne la primera part a Moscou, però va ser prohibida pel comitè de censura. No va ser fins després de la intervenció dels seus amics, i particularment de la senyora Smirnoff, la presentació al comitè de censura de Sant Petersburg i diversos arranjaments, que va poder aparèixer l'any 1842. A banda de la divertida estafa[a] projectada pel protagonista Txítxikov, aquesta novel·la fa una descripció sense concessions de la Rússia profunda, una sàtira de vegades despietada, però en la qual rau subjacent, de manera permanent, el pregon amor de Gógol per aquest país. La novel·la va provocar de nou l'èxit i l'escàndol.

L'any 1843, la seua passada experiència de mediocre funcionari de ministeri li va inspirar la magnífica novel·la El capot, el protagonista de la qual, Akaki Akàkievitx, ha esdevingut l'arquetip del petit modest funcionari rus.

Les tribulacions i els viatges tornen a començar: Itàlia, França, Alemanya, etc. L'any 1848, va fer un pelegrinatge a Jerusalem. A mesura que la seua salut s'anava degradant, i més encara la percepció que ell tenia del seu estat de salut —perquè sempre es va creure més malalt del que realment era— i que el seu sentiment religiós s'exaltava, va esdevenir més i més místic i conservador.

De retorn a Moscou, va posar-se a treballar en una segona part de Les ànimes mortes, a la qual, a la manera de Dant, esperava descriure la redempció de Rússia, sortint de l'infern que ell havia descrit a la primera part de l'obra (n'havia cremat una primera versió l'any 1845). Però el seu estat físic i psíquic empitjorava sense treva. A l'inici de l'any 1852, va cremar a l'estufa de la seua cambra tots els manuscrits inèdits, inclosa la segona part de Les ànimes mortes. Hom no coneix d'aquesta segona part més que quatre capítols trobats entre els papers de l'escriptor, corresponents a la primera versió.

Va morir el 21 de febrer del 1852, debilitat pels dejunis que s'havia autoimposat per defensar-se del diable, entre les mans de metges ineptes que el van tractar amb sangoneres i el van sotmetre a altres teràpies d'una violència inaudita: banys freds, sagnies, micapans. Està enterrat al cementiri de Novodévitxi, a Moscou, prop de Bulgàkov, a qui inspiraria en la redacció de la seua gran obra: El mestre i Margarida.

Si Puixkin és considerat el més gran poeta rus, Gógol és reconegut com el primer gran narrador de Rússia. Segons la sentència d'Eugène-Melchior de Vogüé, erròniament atribuïda a Dostoievski: «Tots nosaltres hem sortit del capot de Gógol».

 Obres :

1. Les ànimes mortes. (1984)
2. El capot i altres relats peters burgesos. (1986)
3. Taràs Bulb. (1987)
4. Diari d'un boig.  (1987)
5. La fira de Sortints. (1991)
6. El nas. (1992)
7. Comtes de Petersburg. (1997)
8. Tres relats de Sant Petersburg. (1998)
9. Vetlles en un veïnat de Kankan. (2019)

 Un autor xines :

 Biografia :

Chen Jitong (xinés simplificat, 陈季同 tradicional 陳季同, pinyin, Chén Jìtòng, també conegut com a Tcheng Ki-*tong, nom d'estil 敬如; Houguan, avui Fuzhou, 1851-Nankin, març de 1907) va ser un diplomàtic, general i escriptor xinés de finals de la dinastia Qing.

En 1869 va començar a estudiar la llengua francesa en una escola associada a la marina de Fuzhou. En, va ser seleccionat per a acompanyar a Shen Baozhen a Europa i va escriure un llibre sobre les seues impressions a la seua tornada a la Xina a l'any següent. Va ocupar diversos càrrecs importants en el serbi d'afers exteriors dels Qing i va escriure diverses obres durant la seua fase diplomàtica a França.

En 1891 va ser acomiadat de tots els seus llocs oficials i es va establir en Sanghai, després de la Primera Guerra Si no-Japonesa va servir com a ministre d'afers exteriors en l'efímera República de Formosa.

 Obres :

1. Els Chinois peints parell eux-*mêmes. 3. ed. Paris: Calmann-*Lévy, 1884.
2. El teatre dónes Chinois: étude de mœurs comparées. 3. éd. Paris: Calmann Lévy, 1886.
3. Comment on devient Parisien. Le Figaro, 1885.
4. Contes chinois, Paris, Calmann Lévy, 1889.
5. La Roman de l'Homme Jaune, Mœurs chinoises. P., Charpentier, 1891. 

Honoré de Balzac

Honoré de Balzac
(1799-1850)

Honoré de Balzac va nàixer el 20 de maig de 1799 en Tours (França). Era fill del funcionari François Bernard Balssa, qui als seus cinquanta anys s'havia casat amb la vintanyera Anne-Charlotte-Laure Sallambier, mare de Balzac.

En 1814 la família es va traslladar a París. Honoré de Balzac va estudiar intern en Vendôme abans d'instruir-se en Dret per imperatiu patern en la Universitat de la Sorbona entre els anys 1818 i 1821.

Balzac va abandonar l'opció de convertir-se en jurista i es va dedicar al periodisme sense molta fortuna, mentre polia el seu estil literari iniciat en el romanticisme.
 

Va viure sumit en un montó de deutes fins que l'any 1829 va conseguir el seu primer èxit literari gràcies a la novel·la “L'Últim Chuan” (1829), títol continuat pel polèmic assaig “Fisiologia Del Matrimoni” (1830).

En 1850 es va casar amb la comtessa de nacionalitat polonesa Eveline Hanska, una dona casada amb qui havia iniciat relacions en la dècada dels 30.

Mestre de la novel·la realista i del retrat psicològic, va comprendre el conjunt de la seua obra amb el títol “La Comèdia Humana" al segle XIX, on plasma diferents escenes de la vida francesa de l'època.

Entre l'extensa obra  dins de “La Comèdia Humana”, destaquen novel·les com “La Pell De Sapa” (1831); “El Coronel Chabert” (1832); “Ferragus” (1833), el primer llibre de la trilogia “Història Dels Tretze” continuat per “La Duquessa De Langeais” (1833) i “La Xica Dels Ulls D'Or” (1835); “El Metge De Llogaret” (1833), llibre conegut també com “El Capellà De Tours”; “Eugenia Grandet” (1833); “Papà Goriot” (1834); “El Lliri De la Vall” (1836); “Les Il·lusions Perdudes” (1836-1843) o “La Prima Bette” (1846).
 

Balzac va morir a París el 18 d'agost de 1850, quan tenia 51 anys. Està enterrat en el cementeri de Père Lachaise de París.

Aleksandr Puixkin

Va nàixer a Moscú el 10 de juny de 1799. És considerat l’autor més important de la literatura russa i el pare de la llengua russa moderna.Va ser fill d’una de les famílies aristòcrates més antigues de Rússia i com era costum en les famílies adinerades, va rebre una educació basada en la literatura i llengua francesa, trobant des de xicotet la seua passió.En 1814 va publicar el seu primer poema.
La temàtica de la seua prosa tractava sobre l'història del seu país, Rússia com Полтава (1829; Poltava), Медный всадник (1833; El cavaller de bronze) o Капитанская дочка (1836; La filla del capità), Повести покойного Ивана Петровича Белкина (1831,Els relats de Belkin).Va escriure alguns poemes que van provocar el seu exili a Moldàvia com Волность (La llibertat) i Деревня (El poble). L'escritor va morir ferit en el llance que ell mateix havia provocat en exigir una reparació de l'honor de la seua esposa.


TRES FONTS

Dins l’estepa del món, trista i immensa,
tres fonts hi han brollat, misterioses.
La Joventut. Font ràpida i intensa
que bull i salta en ones remoroses.
La font de Poesia, fetillera,
abeura en el desert el desterrat.
La freda font d’Oblit és la darrera:
i és la més dolça al cor assedegat!

     (Trad. Guillem Nadal)


http://www.visat.cat/literatura-universal-catala/cat/autor/37/alexandr-sergueievitx-puixkin.html
http://magpoesia.mallorcaweb.com/poesiarussa/puixkin.html

Carta a Isabel

Estimada companya de vida,

Avui, 14 de Febrer, per a mi és un dia qualsevol, però m'abellia mostrar-te el meu amor amb aquesta excusa estrangera del San Valentí. Ja sé que tu em diràs que és tot una estratègia de mercat, i que per a nosaltres, els valencians, és el Sant Dionís, amb un mocador i un dolç. Però té igual i no et queixes!


Tu, que m'has acompanyat en més de 40 estius, sempre al meu costat, rient, plorant i barallant, però sempre junts, perquè com bé saps, "no hi havia a València dos amants com nosaltres". "El nostre amor és un amor brusc i salvatge i tenim l'enyorança amarga de la terra, d'anar a rebolcons entre besos i arraps." No hi ha cap com tu, i estic feliç de trobar-me al teu costat cada matí que passa, mirar-te mentre dorms i pensar en la sort que he tingut.
Del nostre amor potent i passional van nàixer els dos fills més guapos de València, els nostres, quasi tan preciosos com la seva mare.
Per a mi has sigut un "tot particular"; dona, esposa, amant i mare dels meus fills. En resum, ets un dels meus suports vitals. "M'has ajudat molt, de nit mentre escrivia... i m'has donat la teva companyia, el teu discret silenci, el teu ajut."
Com un dia més al teu costat, vull dir-te que t'estime de forma desmesurada i especial.

Edgar Allan Poe

Edgar Allan Poe va nàixer a Boston, els Estats Units, el 19 de gener de 1809, i va morir el 7 d'octubre de 1849 a Baltimore, els Estats Units. Va ser un escriptor, crític, periodista i poeta estatunidenc. És reconegut com un dels pares del conte modern, així com el creador del gènere policial. A més, va ser un gran escriptor tant de ciència-ficció com d'obres de terror.

D'altra banda, l'esposa d'aquest, Francès, va posar tota la seua fe en Edgar Allan Poe i sempre ho va omplir d'afecte. Poe es va centrar en escriure contes i a iniciar una carrera periodística, en 1838 va publicar la seua única novel·la, La Narració d'Arthur Gordon Pym, encara que amb poc èxit a més en 1845, va publicar el seu poema més famós, El corb, pel qual seria reconegut a nivell internacional.

Finalment, una cita famosa d'aquest autor és “Més entenimentat és, el que accepta la seua pròpia bogeria”.

Carta de Sancho a Guiomar

Estimada Guiomar,

Estar separat de tu, és el més difícil  que he pogut sentir, ni lluitar contra mil moros es pot comparar. Veig coses que em recorden a tu allà on vaja, em fa sentir dolor, però a la meteixa vegada me fan veure que estic prop de tu, perquè en cada pas, en cada alenada d'aire que pegue, cada moviment que faig, cada paraula que dic, tu estàs amb mi.

Vaig nàixer amb l'únic objectiu de trobar-te, beneït siga el destí, per decidir unir-nos, et vull tant, adore cada moment que hem passat, i els revisc cada nit, com una nit com aquesta, que t'escric aquesta carta, i és com si estigueres amb mi, sent la teva mà a la meua espatlla, els teus dits al meu cabell, i el suau alè del teu bes a la meua galta, et sent plenament.

Mai ho ablides, sempre teu.

Fins aviat, Sancho.

George Sand

George Sand va nàixer el 1 de juliol de 1804, filla de Sophie-Victoire Delaborde i Maurice Dupin de Francueil, un oficial de l'Exèrcit francés descendent del rei Augusto II de Polònia. Tot seguit, s'educa amb la seua àvia paterna en la propietat de Nohant i també va cursar estudis en un convent de París. A l'any 1822 contrau matrimoni amb el baró Casimir Dudevant, home acabalat de qui va tindre dos fills i de qui es va separar en 1830. Republicana a la França de la Restauració monàrquica, defensa els drets del poble i les llibertats individuals al mateix temps que proclama la solidaritat entre els éssers.

D'altra banda, aquesta famosa escriptora francesa té obres molt famoses com Indiana, Consuelo, La Mare au diable, Histoire de ma vie... Pertany al gènere de Novel·la i al moviment del romanticisme, va morir el 8 de juny de 1876.

Finalment, una fragment de text molt famós del seu llibre Histoire de ma vie; "No pense que hi haja orgull i impertinència a escriure la història de la pròpia vida i encara menys a triar, en els records que aqueixa vida ha deixat en nosaltres, els que valguen la pena de ser conservats. Això, per a mi, resulta d'altra banda, un penós deure, ja que res hi ha tan difícil com definir-se a si mateix."

https://ca.wikipedia.org/wiki/George_Sand
https://www.mujeresenlahistoria.com/2015/06/la-escritora-rebelde-george-sand-1804.html
https://www.quien.net/george-sand.php

Charles Dickens

Charles Dickens va nàixer el 7 de febrer de 1812 i va morir el 9 de juny de 1870. Dickens es un dels escriptors britànics més coneguts, amb múltiples adaptacions al cinema de les seves obres i referències en la cultura popular. 

Dickens va escriure moltes novel·les durant la seua vida, totes les novel·les eren molt populars. Ell tenia molta imaginació que es va poder vore amb els llibres, actualment es un del millors escriptors de l'època victoriana, en les seues novel·les compta molt be com era la vida en aquest moment, Dickens compta molt vi com era la vida en l'época georgiana, es pot conéixer com era la vida en eixa època llegint les seues obres.

Quan tenia cinc anys, la família es va traslladar a Chatham . Va assistir a l'escola primària dels set als dinou anys. La seva família era de classe mitjana, però la seva situació econòmica va empitjorar quan el seu pare va ser empresonat. Va aprendre a llegir gràcies a la seva mare, que va fer servir per ensenyar al seu fill unes quantes obres clàssiques propietat del pare, John Dickens . John Dickens fou el model per al senyor Micawber en l'obra semiautobiogràfica del seu fill, la novel·la David Copperfield. El fill de William Dickens i Ball Isabel , John Dickens era un empleat de l'oficina de pagaments de la Royal Navy a Portsmouth, a Hampshire. 

Gràcies a les obres que anava publicant, Dickens anava agafant prestigi. L'any 1841, va ser condecorat com a fill adoptiu de la ciutat d'Edimburg i va viatjar als Estats Units d'Amèrica l'any 1842, on es va trobar amb una gran rebuda. Allà, però, va trobar els mateixos vicis que a Anglaterra, de manera que va publicar aquell mateix any una obra amb la qual es va guanyar el rebuig de la societat dels Estats Units d'Amèrica i va significar a Anglaterra el primer fracàs important de la seva carrera: American Notes. No obstant això, va tornar a rebre el suport del públic gràcies a la seva obra Cançó de Nadal .

Va morir el 8 de juny de 1870, Dickens va patir un accident vascular cerebral a casa, després d'un dia de treball a Edwin Drood. L'endemà, el 9 de juny, cinc anys després de l'accident ferroviari a Staplehurst, el 9 de juny de 1865, va morir a Gads Hill, sense haver recuperat la consciència. Contràriament al seu desig de ser enterrat a la catedral de Rochester "d'una manera senzilla, sense ostentació, i estrictament privada", va ser enterrat al Racó dels Poetes de l'abadia de Westminster. Un epitafi imprès distribuït en el seu funeral deia: "A la memòria de Charles Dickens , que va morir a la seva residència, Higham, prop de Rochester, Kent, 9 de juny de 1870, de 58 anys, era un simpatitzant dels pobres, els que pateixen i els oprimits... i per la seva mort, un dels més grans escriptors d'Anglaterra s'ha perdut per al món". 

L'única estàtua de bronze de mida natural de Dickens, aixecada el 1891 per Francis Edwin Elwell, es troba a Clark Park, al barri de Spruce Hill de Filadèlfia, Pennsilvania, als Estats Units. 

Molière

Va nàixer a París, 1622, on també va morir al 1673. Va ser un dramaturg i actor francès. Nascut en una família de la rica burgesia comerciant, el seu pare exercia el càrrec de tapisser real. Molière va perdre a la seua mare a l'edat de deu anys. Alumne en el col·legi jesuïta de Clermont fins a 1639, es va llicenciar en la facultat de dret d'Orleans en 1642.

Els seus treballs existents inclouen comèdies, farses, tragicomèdies, comédie-ballets i més. Les seues obres s'han traduït a totes les llengües vives principals. Considerat el pare de la Comédie Française, els seus treballs s'interpreten amb més freqüència que els de qualsevol altre dramaturg actual.

Entre les seues influències més generals destaquen les comèdies de *Plauto, especialment en Amfitrió, inspirada en la comèdia homònima de l'autor llatí i L'avar, que deriva d'un personatge de la Aulularia *lautina. També sembla haver fet malament ús d'una de les obres de Cyrano de Bergerac, El pedant burlat (Le Pédant Joué), de la qual va copiar una escena quasi al peu de la lletra.

OBRES MÉS IMPOPRTANTS:
 
   1-Tartufo (1667)


2-El misántropo (1666)


3-Don Juan (1665)

Carta d'amor

Que es l'amor? Em pregunatava jo abans de conèicer-te. El tei rostre il·lumina el meu camí ple de foscor, amb els teus ulls representes l'amor que tens per donar, una mirada teua pot alegrar-me tot el dia de tristesa. T'estima, i si estimar és un pecat vull ser condenada a presó per a tota la vida. Vaig a seguir sentint tot el que sent per tu, estiga on estiga, al costat teu o a milions de quilòmetres, estic segura que els meus sentiments per tu van a seguir existint, pensava que calia volar per a trobar àngels, però em vaig adonar que amb els peus a terra també es poden trobar. Amb la teua mirada em portes a paradisos que creia inexistents, vull dirte que el millor paradís seria el pitjor lloc del món si no estàs i el pitjor lloc del mon seria un paradís si tu no estàs al meu costat. Estic contagiada de tu i te jure que no vull curar-me, pero estic segura que això és impossible, no ni ha beuratge que faça desenamorar-me de tu.

El destí em porta per un camí de corbes, per una vida de proves difícils, però de sobte vas aparéixer tu, em vas mirar com mai m'havien mirat, i vas donar volta al meu món. Vaig sentir una sensació que mai havia sentit, des del principi vam creuar mirades, els nostres cors bategaven al mateix temps.

Per primera vegada en la meua vida i gràcies a tu, vaig donar resposta a la pregunta del principi, vaig tenir clar que és l'amor, que és estimar a una persona.

Julieta

CARTA D'OLIVER A ELIO

Estimat Elio:

T'escric ara, que ets al meu costat, immers en la teua música i en el teu món interior. No et pots imaginar el gran esforç que em suposa dir-te això perquè, com ja em vas dir en aquella plaça, jo tampoc sé res sobre les coses que en veritat són importants...
Aquesta carta és el meu comiat, perquè estic segur que demà no et podré dir tot el que vull.

T'estime, t'estime tant que fins i tot em dona por estimar tan així a una persona. Aquest estiu (el nostre estiu) ha sigut efímer, i estic molt feliç que tu sigues l'únic causant d'això.Mai vaig a oblidar res, des del primer "ciao" fins a l'últim "ti amo". Els teus braços han sigut la meua llar i cada vegada que escoltava el meu nom eixir de la teua boca tot es parava un microsegon.Mentre que tu i jo teniem eixe estúpid joc dels noms, el món continuava girant, i nosaltres en la nostra petita bombolla en aquell poble italià que tan va a significar per mi. Serà molt estrany no alçar-me i estar acompanyat del teu xicotet cos pensant: "Quina sort tens Oliver, aprofita'l". Així que sí, encara que no ho cregues, tot el que havia començat en un principi com un viatge d'intercanvi en el qual faria pràctiques amb el teu pare, es va convertir en una espècie de droga de la qual vull ser addicte tota la meua vida.

Això s'acaba, petit Elio, com el nostre estiu, com el nostre joc...Vull que recordes tot tant com ho faré jo i que, sempre que no et trobes, digues els nostres noms en veu alta. Transportan-te així al record més valuós que anem a tindre. Desgraciadament, la nostra història s'enfonsa en la meua mar de llàgrimes, deixant el buit més immers que he pogut experimentar. Per això, l'últim que et vaig a demanar és que sigues feliç i que no perdes eixe somriure tan característic que em posaves cada nit.

Teu sempre. Oliver ( el teu Elio)

Carta, Elizabeth Bennet

Disculpe les molesties,

He estat pensant en el que em va suggerir, i bo, per molt que intente evitar-vos no puc. Porte sense vore-vos setmanes, però la vostra presència segueix estant en el meu pensament i vos jure que vull borrar-la, però la vostra arrogància i seriositat no em deixa. No pense que haja de casar-me amb vosté per ser una dona realitzada i no va a resultar tan fàcil que m'enamore, o almenys no vull pensar-ho. Sóc independent i vull viure a la meua manera i que ningú m'obstaculitze, però sent que em falta alguna cosa...pot ser vosté, encara que és bastant contradictori, perquè m'agrada però no vull casar-me amb vosté. I és que des de que ha entrat a la meua vida a soles ha fet que tot siga més difícil, cada decisió que prenia anava condicionada per vosté, ja que he de tindre-vos en compte i no sé per què, si no t'estime. Tal vegada, m'he fixat en vosté per la vostra intel·ligència, la vostra personalitat misteriosa, la vostra bellesa... I al fi, vaig arribar a la conclusió de que vos estime, no m'imagine un futur sense vosté. Però és tan extrany... Moltes vegades em fas ràbia perquè sempre va a la vostra i vosté és egocèntric cara al públic. Però és que amb mi canvies totalment i sou l'únic que he estimat de veres alguna vegada. Per tant, la meva resposta al vostre suggeriment és sí, clar que sí, però perquè jo vull, no perquè ho necessite.

Amb amor, Elizabeth Bennet

Shakespeare a Literatura Universal

En el segon trimestre hem treballat a William Shakespeare, Dramaturg, actor i poeta anglés, va nàixer en Stratford upon Avon, en 1564. Parlem d'un dels més grans autors de la literatura universal i qui ha sigut peça fonamental en el desenrotllament de les lletres angleses. La seua influència en la història de la literatura ha sigut primordial, cada una de les seues obres de teatre estan catalogades com a verdaders clàssics atemporals. Nosaltres ens centràrem en diferents obres d’ell, però sobre tot en Romeo i Julieta, Tragèdia de Shakespeare (1595) , inspirada en una novel·la curta de Mateo Bandello. L'obra mostra la rivalitat entre dos famílies italianes (Capuleto i Montesco) que no es reconcilien fins que succeïx la mort tràgica dels seus fills Romeu i Juliet, a més el tema principal és l’amor i l’odi.

D’altra banda, hem escollit diferents obres de Shakespeare i hem analitzat el tema principal. En l’àmbit de la comèdia “Un somni d’una nit d’estiu” on el tema principal és les Fades i “El mercader de València”. Tot seguit, la tragèdia s’observa el “Otelo”, tema principal amor i gelosia, “Hamlet” on el poder és el tema principal i “Macbeth” de tema destí i poder.

Dades curioses sobre Shakespeare

- Autoría Compartida: els experts determinen que l'escritor britànic va colaborar amb altres escritors per redactar algunes de les seues obres (misteri sobre la seua identitat).

- Shakespeare era catòlic: s'oposava a la imposició d'una nova fe, era filocatòlic.

- Molts dels pasajes de Shakespeare podien alimentar la creencia de que li agradaven els homes, sobre tot els seus sonetos.

- Es conegut Christopher Mareoure com el seu poeta rival, el famós dramaturg que junt a Shakespeare lluitava per l'atenció del pùblic.

- Treballava a les ordres dels seus actors, és a dir, escrivia per a ells.

Daniel Defoe

Daniel Foe, més conegut pel seu pseudònim Daniel Defoe (Londres, entre 1659 i 1661, possiblement el 10 d'octubre de 1660-Moorfields, Londres, 24 de abriljul./ 5 de maig de 1731greg.) [1] va ser un escriptor, periodista i panfletista anglès.

Va nàixer probablement a Fore Street, a la parròquia de St. Giles Cripplegate, Londres. La data i el lloc del seu naixement són incerts. El seu pare, James Foe, com a membre del gremi de carnissers conegut com la Companyia de Carnissers (en anglès: The Worshipful Company of Butchers) es dedicava a l'ofici de cerer


Obres

- Carta a un dissident del seu amic a l’Haia (1688)

- Assaig sobre projectes (1697)

- Cert anglés nascut: un Sàtir (1701, fragment)

- El camí més curt amb els dissidents (1702)

- Robinson Crusoe, 1719.

Madame de La Fayette

Marie-Madeleine Piochet de la Vergne va nàixer el 16 de Març de 1634 a París (França). Va créixer en una familia adinerada de la petita noblesa la qual en menejava al voltant del cercle reial.

A l'any següent de morir el seu pare, va entrar al servei de la reina Anna d'Àustria com a dama d'honor. Allí va tenir l'oportunitat d'aprendre italià i llatí.

Amb 22 anys es casà amb un noble 18 anys major que ella. Només casar-se es traslladaren a Auvernia, on varen tindre dos fills. No obstant això, visitava Paris amb freqüència fent-se un lloc en la cort. Es va fer coneguda com Madame La Fayette i va començar a escriure biografies i altres escrits al rebre peticions per part de la cort. Doncs així es com va començar tot.


Obres

- La princesa d'Cléves publicada anònimament al març de 1678, considerada per molts la primera novel·la francesa i un prototip dels inicis de les novel·les psicològiques.

- La princesa de Montpensier (1662) i de Zaida, una història espanyola (1670)

- La comtessa de Tende (1718), novel·la curta l'argument recorda a el de la princesa d'Cléves.

- Memòries de la cort de França entre els anys 1688 i 1689 (1731)

- Correspondència (1725), que recull les cartes que va intercanviar amb diverses personalitats de l'època, entre elles la seva gran amiga la marquesa de Sévigné.

Mary Shelley

MaryShelley (30 d'agost de 1797-1 de febrer de 1851) va nàixer a Londres, Anglaterra. Era filla d'una famosa feminista, filòsofa i escriptora, Mary Wollstonecraft, i d'un filòsof llibertari, William Godwin. Sota la tutela del pare ( ja que la matre va morir ), Mary va rebre una excel·lent educació inusual per a les dones degut al pensament feminista que la seua mare havia inculcat a la seua família.
El 1814, Mary inicià una relació sentimental amb un dels seguidors polítics del seu pare,  que estava casat. Aleshores, amb la germanastra de Mary, es van anar a França i viatjaren per Europa.

En un dels viatges, en l’any 1816, va viatjar al llac Ginebra, amb el famós poeta Lord Byron. Una vesprada, un grup de joves intel·lectuals i poetes amics del seu estimat, inspirats per les històries de monstres i criatures sobrenaturals, van decidir muntar una competició d'històries fantasmagòriques.  Els convidats van idear una gran quantitat d’històries terrorífiques i,aquella nit, Shelley va decidir escriure una d’aquest tipus, que s’anomenaria Frankestein i que es va convertir en una de les obres més conegudes i importants de la nostra literatura.

FRAGMENT FRANKESTEIN:

-Diable! -vaig cridar-. Com t’atreveixes a acostar-te’m? No et fa por la terrible venjança del meu braç empipat sobre el teu cap odiós? Vés-te’n, insecte repugnant! O no, queda’t perquè pugui tornar-te a convertir en pols! Ai! Si pogués, extingint la teva existència miserable, tornar la vida a aquells que tan diabòlicament has assassinat!

-Ja m’esperava una rebuda així -va dir el dimoni-. Els homes odien els infeliços. Fins a quin punt, doncs, dec ser odiat? Jo sóc el més desgraciat dels éssers vius! Fins i tot vós, el meu creador, detesteu i rebutgeu la criatura a la qual el vostre art us va lligar amb llaços que només desfaran la destrucció d’un dels dos. I ara em voleu matar? Com us atreviu a jugar així amb la vida? Compliu el vostre deure amb mi, i jo compliré el meu amb vós i amb la resta de la humanitat. Si accediu a les meves condicions, us deixaré en pau, a vós i a tothom; però si refuseu, calmaré les meves ganes de matar amb la sang dels amics que us queden.

Giacomo Leopardi

Giacomo Leopardi 

(1798-1837)

"Cap indici major de ser poc filòsof o poc savi, que pretendre viure sempre sàvia i filosòficament"

 

 Giacomo Leopardi va néixer el 29 de juny de 1798 a Recanati, Les Marques (Itàlia), sent el seu pare el Comte Monaldo i la seva mare la Marquesa Adelaide Anticci.

Tenia dos germans xicotets, Carlo i Paolina, que van créixer a l'igual que Giacomo en un ambient ultrareligiós, conservador i autoritari.

Leopardi va viure una infància amb malalties i solitària, passant molt de temps interessat en la lectura dels molts volums que posseïa l'extensa biblioteca del seu pare i sobresortint en l'estudi de les llengües clàssiques.

Va viatjar per diverses ciutats italianes; com Roma, Milà, Bolonya, Pisa, Florència o Nàpols, en moltes ocasions acompanyat pel seu gran amic Antonio Ranieri, que amb la seva germana Paolina van ser les persones més properes en la seva existència.

Va ser un home de vasta cultura, els seus textos poètics d'inspiració clàssica, esperit romàntic i profunda emotivitat, estan caracteritzats per la melangia, el dolor i el pessimisme que van dominar la seva existència, marcada per molts problemes de salut (asma, problemes en la seva columna i mala visió) que va patir des de que era xicotet. Després, tampoc va tindre molta sort en la seua vida amorosa condicionada pels seus defectes físics, especialment per la seua fallida relació amb Fanny Targioni Tozzetti i pel seu desig romàntic amb la seua cosina Gertrude Cassi.

Entre els seus títols poètics més important es troben "Cants" (1824-1835) o "Al Peu Del Monument De Dante" (1819).

Com a prosista va destacar amb títols com "Opuscles Morales" (1827) o "Miscel·lànies" (1817-1832). També va publicar assajos de caràcter filosòfic, entre ells "Pensaments" o "Diàleg De La Moda i De La Mort".

Finalment, Giacomo va ser víctima del còlera a Nàpols el 14 de juny de 1837, com conseqüència la mort. Tenia  sols 38 anys. Està enterrat al Parc Virgiliano de Nàpols.

 

 

Voltaire

François Marie Arouet (París, 21 de novembre 1694 – 30 de maig 1778), molt més conegut com Voltaire,va ser un escriptor i filòsof francés que va tindre una gran importància al segle xviii i va ser recordat pels francesos. Amb ell, es va iniciar la figura d’home l'intel·lectual compromés al servei de la veritat, de la justícia i de la llibertat de pensament.

És reconegut com un símbol de la Il·lustració, que va dedicar tota la seua vida al combat pel progrés, la tolerància i l’oposició al fanatisme religiós. També era deista, i la seua ideologia es basava en una monarquia moderada i liberal, il·lustrada pels filòsofs.

Algunes de les obres més destacades de Voltaire van ser Mahomet (1741), Nanine (1749), o Tancrède (1760). A més, va fer grans adaptacions amb una gran transcendència com per exemple la seua obra Èdip (1717), inspirada en el mite d'Èdip rei.

FRAGMENT VOLTAIRE: 
 
"El dret natural és aquell que la natura indica a tots els homes. Heu criat el vostre fill, us deu respecte com a pare, reconeixença com a benefactor. Teniu dret als productes de la terra que heu cultivat amb les mans. Heu fet i rebut una promesa, ha d'ésser mantinguda. El dret humà no pot ésser fonamentat en cap cas sinó en aquest dret de natura; i el gran principi, el principi universal de l'un i l'altre, és, a tota la terra: «No facis allò que no voldries que et fessin.» Així hom no veu de quina manera, seguint aquest principi, un home podria dir a un altre: «Creu allò que jo crec, i que tu no pots creure, o moriràs.» Això és el que hom ha dit a Portugal, a Espanya, a Goa. En alguns altres països, actualment, hom s'acontenta amb dir: «Creu, o t'abomino; creu, o et faré tot el mal que podré; monstre, no tens la meva religió, no tens doncs cap religió: cal que siguis odiat pels teus veïns, per la teva ciutat, per la teva província.»"·

John Milton

John Milton va nàixer en , Bread Street, City de Londres, Regne Unit el 9 de desembre de 1608 i va morir el 8 de novembre de 1674, Bunhill Row, Londres, Regne Unit.

És, sens dubte, un dels grans de la història britànica i del món, el seu llenguatge poètic és comparable al de Shakespeare i el seu saber polític ho va convertir en una de les principals fonts de coneixement utilitzades per a la redacció de la Constitució estatunidenca.

El seu pare, un notari apassionat per la música, li va animar a estudiar les llengües clàssiques, l'hebreu i l'italià. Després d'una estada a Cambridge, va abandonar la carrera eclesiàstica i es va retirar a casa dels seus pares. *Milton parlava anglés, italià, francés i fins i tot holandés, era un home de gran cultura.

Davant la notíocia de la possible Guerra Civil, va tornar d'un intens viatge a Europa que estava realitzant, i va començar a involucrar-se en la política, amb els seus ideals republicans.

Es va casar i el matrimoni no va resultar bé al principi, la seua esposa el va abandonar i va ser quan va realitzar els seus assajos més importants, sobre el divorci i també sobre l'educació; després es van reconciliar i van tindre tres fills. En tindre el quart, la seua esposa mor en el part, i poc després el menor dels seus tres fills també mor. En aquells dies *Milton era Ministre de Llengües Estrangeres.

Es va tornar a casar per segona tendint així una altra filla, però ambdues *fallecierin quan la xiqueta tènia mes o menys dos anys. L'havia quedat ja cec a causa d'un Glaucoma, però malgrat això va continuar treballant

Es va casar de nou per tercera vegada i en 1674 es va acomiadar del món deixant després de si un gran llegat literari.



Unes de les obres més importants que va escriure són:

1-Samson Agonistes


2- Arcades


3-Comus
 
4-El paradís perdut


 

Un somni en uns nit d'estiu, William Shakespeare

L'obra té lloc en un bosc màgic, al qual fuig Hermia per no voler casar-se amb el promès que li ha triat el seu pare. En aquest bosc està a punt de celebrar-se el matrimoni reial de les fades, on Puck el follet vol actuar donant un filtre d'amor a una de les parelles. Equivocadament, el vessa sobre l'amant d'Hermia, produint l'efecte contrari. Els habitants del bosc han de fingir que tot ha estat un somni per tal que les parelles tornin al seu estat original, tema que Puck repeteix al final cap als espectadors.

Hamlet

Hamlet, va ser una obra escrita i representada al voltant de l'any 1600-1601.
Tracta d'una obra tràgica i molt vengativa, on el protagonista a soles experimenta situacions desastroses i patiments.

Ací deixe un parell d'enllaços per saber més sobre aquesta magnífica obra:
https://www.biografiasyvidas.com/monografia/shakespeare/hamlet.htm
https://www.gradesaver.com/hamlet-sp/guia-de-estudio/summary 


Fragment

HAMLET
Ser o no ser, aquest és el dilema:
¿és més noble sofrir calladament
les fletxes i els embats d’una Fortuna indigna,
o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats
i eliminar-les combatent? Morir, dormir: res més...
I si dormint s’esborren tots els mals del cor
i els mil estigmes naturals heretats per la carn,
¿quin desenllaç pot ser més desitjat?
Morir, dormir... dormir... i potser somiar...
Sí, aquest és l’obstacle: no saber
quins somnis acompanyaran el son etern,
un cop alliberats d’aquesta pell mortal,
És el que ens frena i fa que concedim
tan llarga vida a les calamitats.