RESEÑA

TENGAMOS EL SEXO

EN PAZ

Este libro está escrito por la familia Fo: Franca Rame, Dario Fo y su hijo, Jacopo.

Habla de los problemas personales de cada uno, de la vergüenza que pasan por sus acciones y aclaran dudas sobre las zonas oscuras de la sexualidad nunca nombradas (tabúes).

A muchos de los jóvenes, la mayoría de veces, no nos explican lo que es el sexo, nos lo dicen muy por encima, tan por encima que ¡hasta nos da miedo! Al final, lo vemos como algo peligroso, una amenaza o hasta un pecado… y aún sigue habiendo padres que, cuando explican a sus hijos de dónde vienen los niños, les convencen con el cuento de la cigüeña.

Total, que llegarán a los 18 y estarán con… ¡ah, pues yo vine de una cigüeña muy grande y una de las más famosas! Por favor, siglo XXI.

Los niños, al parecer, maduran antes (se creen ya lo suficientemente mayorcitos para meterse un piti o porro dentro de la boca y decir ¡Ye tú! ¿qué pasa nano?) y los padres, al no mantener la calma con ellos y no explicarles lo que es el concepto del amor con sus locuras sexuales y los métodos anticonceptivos... (la prevención) da como resultado que al poco tiempo muchos de ellos son padres a una edad temprana y sin haber acabado la formación básica o las niñas acuden a pedir cita al médico para ¡abortar!

ABORTAR: Uno de los temas que más me han gustado de este libro y sobre el que pienso hay mucho desconocimiento entre las adolescentes y nos deberían formar e informar.

A continuación, un breve relato de un aborto, unas pocas frases que describen cómo son los abortos, cómo se siente la persona que aborta y cómo nos trataban en el siglo XX después de habernos equivocado o no informarnos.

“Duró una eternidad. Fue una experiencia horrible”

“Cuando entré, ni los buenos días y el dinero siempre por delante”

“El corazón se me salía por la boca y además no me pusieron ni anestesia”

“Desnúdese, túmbese, coloque una pierna aquí y la otra aquí… .No grite ni llore o se va a la calle… (me dijeron)”

“Mujeres tened cuidado”

“Con educación sexual, prevención y anticonceptivos, el aborto dejaría de existir”

Ya lo he dicho todo, educar y hacer entender es lo mejor. Es mejor prevenir que curar. Por cosas como estas no maduramos, no evolucionamos.

Comentari de 5 entrades de companyes

1. "La infància en un sol llibre" de Mar Miralles

Mar recorda ací, amb un estil col·loquial i sensat, moments de la seua infància amb els que crec que tots ens podem sentir identificats. He de dir que estic plenament d'acord amb ella en què els centres educatius haurien de fomentar la lectura i no imposar-la.

2. "Cultura" de Berta López

De manera esquemàtica i precisa, Berta es pregunta sobre el concepte de cultura ficant com a exemple la història del hip-hop (que per cert, jo no coneixia). Concorde amb ella en la definicó final que dóna de cultura, però per contra no estic massa segur de que puga afirmar-se que el hip-hop siga art.

3. "Teoria King Kong, Virginie Despentes" d'Estela Prieto

Breu ressenya de l'assaig feminista de Despentes, del qual vaig llegir fragments fa temps que em van sorprendre positivament i m'interessa llegir-ho. De segur un tipus de llibre necessari en una societat tan conservadora i "políticament correcta" com és la nostra.

4. "Fumiko Hayashi" de Robert Gamarci

Biografia d'una escriptora japonesa feminista i socialista desconeguda per a mí (i per desgràcia per a quasi tothom) que sincerament m'interessa, me l'apunte. No obstant, l'entrada de Robert pateix de greus errors ortogràfics i de cohesió.

5. "Canvi de sexe" de Marga Castelo

Marga es pregunta sobre si ella es canviaria de sexe, i arriba a la conclusió de que no ho faria perquè seria un acte covard (de dona a home), amb la qual cosa estic d'acord. Cita al seu oncle, exemple de masclisme normalitzat, desafortunadament moltes persones pensen així encara.

Autoavaluació del treball del període d'entreguerres

Realment en aquest treball no he après massa de teoria, però bàsicament degut a què els meus
apartats (la línia del temps i el cinema) ja els coneixia. És a dir, no he realitzat cap investigació
exhaustiva perquè la majoria de dades ja les coneixia, així com el context històrico-cultural del període
d’entreguerres i les avantguardes.

Ara bé, crec que sí m’ha servit la part pràctica, ja que en tot el temps que portem de curs encara no
haviem fet cap treball en grup en cap matèria, i la monotonia resulta a vegades frustrant. Nogensmenys,
també ha resultat frustrant aquest treball en més d’un aspecte, sobretot en l’organització, ja que
sincerament, encara que vam intentar ficar una mica d’ordre, en cap moment el grup va aclarir-se sobre
què tenia que fer cadascú i on encaixaria després la seua part. Per això el nostre disseny inicial no ha
resultat satisfactori per a tothom i hi ha llocs buits.

Respecte a la meua implicació personal, he de dir que jo vaig intervenir en quatre aspectes del treball:
1) L’organització de l’espai (vàries vegades) amb Robert; 2) la línia del temps, on vaig ficar les dades
fonamentals i les fotografies; 3) l’apartat de cinema, on vaig procurar incloure una pel·lícula per any; 4) i
finalment, vaig guiar una mica a Jennifer i Nelson per a la filosofia.

El treball no ha sortit com jo esperava, el grup (al qual em refereix en tercera persona però evidentment
m’incloc) no ha sigut capaç d’organitzar el temps de treball i se’ns ha anat de les mans, però considere
que ho he fet el millor que he pogut i que he participat activament en tot moment.

Puntuació personal: 7/10

Puntuació del treball final: 5/10

El cinema d'entreguerres (1918-1939)

Cinema mut (fins 1929)

Fins el 1929, totes les pel·lícules eren mudes. És durant aquesta època quan comencen a treballar els
pioners del cinema (i no parle ja dels Lumière o de Méliès, sinó d’aquells que van ficar les primeres pedres del cinema com a art, que van “crear” el llenguatge cinematogràfic), com D. W. Griffith (The
Birth of a Nation, Intolerance) i Charles Chaplin (The Kid, The Gold Rush) als Estats Units, o els
expressionistes alemanys com F. W. Murnau (Nosferatu, Der Letzte Mann) o Fritz Lang (Die
Nibelungen, Metropolis); també a la Unió Soviètica Sergei Eisenstein (Bronenosets Potyomkin,
Oktyabr), qui va inventar el muntatge d’atraccions, que busca provocar una reacció emocional
determinada en el públic mitjançant la mescla d’imatges xocants, i Dziga Vertov, creador del Cinema-Ull.
Mentre que en Hollywood es forma ja el Star System i el monopoli de les grans productores
cinematogràfiques (Fox, Universal, Paramount, Metro-Goldwyn-Mayer), a Europa naix el cinema d’autor,
i els principals moviments artístics de les avantguardes es manifesten també a la gran pantalla (el
surrealisme amb Luis Buñuel, l’impressionisme amb Abel Gance, i l’expressionisme a la República de
Weimar).

Cinema sonor (des de 1929)

La primera pel·lícula sonora és El cantor de jazz, estrenada al 1929, el mateix any del crack de Wall
Street. Amb les convulsions econòmico-socials a Occident derivades d’aquest crack, el cinema
adopta un caràcter crític i satíric en molts casos, que paradoxalment és realitzat per exiliats dels
règims feixistes europeus com Ernst Lubitsch (The Broken Lullaby, Trouble in Paradise) o el ja
mencionat Fritz Lang (M, Das testament des Dr. Mabuse). També naix en aquest moment el cinema
negre americà, protagonitzat per mafiosos, lladres i policies corruptes, com The Informer de John
Ford o Scarface de Howard Hawks.

Amb l’ascens del feixisme a Europa, naix el cinema propagandístic, com Scipione l’africano a Itàlia i
el documental Triumph des Willens de Leni Riefenstahl a l’Alemanya de Hitler.

Pocs anys abans del començament de la Segona Guerra Mundial s’aconsegueix fer pel·lícules en
color, com The Wizard of Oz i Gone With The Wind de Victor Fleming, i és després d’aquest
conflicte quan naixen moviments que intenten retractar el món tal com és, com el Neorealisme italià,
però eixa ja és altra història.

L'oblit és necessari per viure en pau

Si parlem a nivell personal, de cadascú de nosaltres, aleshores sí: l’oblit és necessari per continuar
vivint. És impossible viure més o menys bé amb tu mateix, estar tranquil en la mesura d’allò possible,
si pretens no oblidar coses dolentes que t’han passat al llarg de la teua vida. És clar que hi ha
esdeveniments que no es poden oblidar de cap manera per molt que ho intentem, però sí podem
oblidar, encara que siga parcialment, a persones o grups que ens han fet mal, o dades que afecten de
manera directa a la nostra vida, i paradoxalment considerem ara que no necessitàvem conèixer, inclús
que ens penedim de conèixer, que podríem haver evitat.

I tot això ho dic des de la perspectiva incerta d’un adolescent de 17 anys, és una qüestió la
meua perspectiva de la qual anirà canviant i desenvolupant-se al llarg del temps. Nogensmenys,
ja he tingut, com tothom i per desgràcia, experiències en la meua vida que m’agradaria oblidar per
complet, cal fer un “ajo y agua” i continuar, no podem viure amb rencor.

Recorde un magnífic drama bergmanià de Woody Allen que vaig veure fa unes setmanes, Another
Woman, en el que Gena Rowlands interpreta a una professora de Filosofia prop dels 50 anys que un
dia descobreix que des del seu estudi pot escoltar les sessions de psicoanàlisi d’una consulta contigua:
les commovedores confessions d’una de les pacients la porten a analitzar en profunditat la seua pròpia
vida, que, a partir de llavors, li sembla buida i basada en l’autoengany i la por a les emocions. I ací està
l’altra cara de l’oblit: que no és absolut, que en qualsevol moment podem recordar coses del passat que
ens danyen, i reconsiderar la nostra existència i el per a què.

Per altra banda, està la memòria històrica: ens venen que en aquest aspecte també és millor oblidar i
fer les paus, però precisament en el cas concret d’Espanya, això no cola: no podem, com a ciutadans
conscients (que la majoria, al parèixer, no ho són), ignorar el nostre passat i fer les paus amb criminals.

Ni oblit, ni perdó, perquè com deia cert filòsof d’origen hispanoamericà el nom del qual no recorde,
“els pobles que obliden la seua història estan condemnats a repetir-la.”

Caràtula d'Another Woman

La mort

Molts artistes tenen com a preocupació fonamental la mort i ho reflecteixen a les seues obres, i en
general moltíssima gent està constantment preocupada per aquest assumpte. Però per què? Què és la
mort, al cap i a la fi? Per molt fred que puga sonar, no és res més que el final lògic de la vida. Partint del
fet de que la vida per se no té cap sentit real, ja que és una conseqüència de reaccions químiques
naturals, la mort és senzillament el final de l’existència d’una persona: resta el seu cos, que aleshores
és ja només matèria orgànica, donat que els òrgans han deixat de funcionar, el cor ja no batega, ja no hi
ha vida en eixe cos.

La mort pot vindre en qualsevol moment: creiem que morirem de vells, però potser ens atropellen, ens
assassinen, tinguem una enfermetat mortal, ens suicidem… no podem saber amb seguretat què
passarà d’ací a cinc minuts, i molt menys d’ací a una setmana, o a tres anys.

I per això considere que tanta gent es preocupa i té por de la mort, perquè no saben quan els arribarà,
encara que en molts casos hi ha també un component religiós: els cristians, sense anar més lluny,
creuen que s’han de comportar “correctament” en “aquesta vida” i sofrir i conformar-se, ja que l’autèntic
goig el trobaran després de la mort terrenal al Cel; però si no obeeixen aquests manaments, acabaran
en les cassoles de l’Infern.

Altres persones, com per exemple Woody Allen, no soporten la idea de la mort perquè degut a la seua
personalitat no poden concebre un món en el que no estiguen ells.

Personalment, no em preocupa la mort, o al menys no per ara. De fet, crec que si em donaren a elegir
entre la mort o la tortura física, em quedaria amb la primera. Per a gustos, colors.

La mort en un fotograma de El séptimo sello

L'amor i l'oblit

En aquest text faré una mescla de dos dels temes que vam proposar  per a redactar el text: enamorament i desenamorament i també parlaré de si l’oblit és necessari per a viure en pau.

Al món hi ha tantes persones distintes, unes que de seguida s’enamoren, altres que tarden anys a trobar algú i enamorar-se, altres que s’enamoren ràpidament però que també es cansen tan de pressa com s’enamoren, altres que no superen eixe amor i segueixen enamorats o enamorades. En fi, el tema de l’amor és viu molt diferent en cada persona, ja siga per la seua personalitat, cultura, ideologia, caràcter, experiència o altres factors que influeixen. L’’adolescència és l’etapa que visc des de fa uns anys i encara ho faig. És l’etapa on l’amor, parle de l’amor d’una parella, està molt present encara que no tingues parella. Perquè segur o quasi segur que alguna història d’amor o/i de desamor has viscut. En aquesta part del text arriba l’altre tema: l’oblit és necessari per viure en pau? Aquesta pregunta em pareix interessant i si l’apliquem a l’amor, quina seria la vostra resposta? La meua seria la següent:

Pense que per a viure en pau, has de superar a eixa persona i el que t’haja pogut fet mal, però no oblidar-la. Perquè jo sóc incapaç d’oblidar a una persona, borrar-la de la meua ment i del meu cor, perquè els records i els moments feliços i tristos sempre et van acompanyar. A més, pense que oblidar a una persona o una cosa que t’haja passat no és bo, perquè seria oblidar un moment o una època de la teua vida de la qual pots aprendre i reflexionar. Hi ha una frase en una cançó de rap de Swit Eme que diu així:

Y volvería a lo de antes

A esos tiempos mejores

Pero vivir del pasado, es vivir de errores.

Pense que aquests versos tenen raó, no ens podem aferrar a una persona que ja no vol estar amb tu, encara que és difícil si l’estimes. I també m’agrada molt el que diu en aquesta imatge, quasi que resum un poc el que he dit en aquest text.